Dijous 30 de juny a la tarda finalitzava l’aixecament indígena a l’Equador. Els camions carregats de persones van començar a retirar-se en caravana i sota aplaudiments de Quito cap a les respectives comunitats. Ho van fer després de 18 dies d’una aturada nacional en què van participar les diferents organitzacions indígenes del país, transportistes, barris populars, tots els que van sortir a protestar contra el govern de Guillermo Lasso.
Van ser gairebé tres setmanes de talls de carreters a les diferents províncies, mobilitzacions a la capital, una repressió diària, un saldo de cinc manifestants assassinats, un país en crisi.
L’acord entre el moviment indígena, en particular la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador (Conaie), i el govern, va trigar uns quants dies a aconseguir-se. El punt d’inici va ser dilluns, quan les parts es van asseure després de dues setmanes de protestes, amb presència dels diferents poders de l’Estat. El govern va decidir l’endemà no tornar a la reunió, no reconèixer el principal dirigent Leonidas Iza, i així redoblar una tensió al límit, travessada per la mort d’un militar dilluns a la matinada ocorreguda en el marc de la repressió a Sucumbíos, regió de l’amazònia.
Dimecres va aparèixer la possibilitat de la mediació de la Conferència Episcopal, que va oficiar com a teatre de la trobada dijous a la capital. Finalment, es va arribar a un acord passat el migdia. El principal punt ressaltat de l’acord, els 15 centaus de dòlar de reducció a la gasolina i el dièsel, va deixar en un primer moment la impressió de poc després de 18 dies de mobilització, una mirada que, no obstant, no va semblar predominant davant d’un ambient de victòria.
No va ser l’únic punt aconseguit gràcies a un dels desplegaments de força més prolongats i massius del moviment indígena equatorià, davant d’un president amb poca legitimitat social, però suport dels sectors de poder.
La ‘pulseada’.
El govern de Lasso va implementar diverses estratègies conjuntes davant l’aixecament que va arribar després d’un any del mandat i més de 80% de desaprovació. D’una banda, una política de confrontació directa amb Iza, que va ser detingut a l’inici de l’aturada, posat en llibertat, i ara té una causa judicial oberta. Aquest atac contra el principal dirigent es va combinar amb un discurs per acusar-lo d’estar al capdavant d’un intent de cop d’Estat, i per tant justificar un estat d’excepció amb militarització i accions repressives diàries i nocturnes, com dimarts a la nit, a la localitat popular de Sant Miguel de Común, a Quito.
El govern va buscar mostrar-se en una posició de força davant de la seva primera gran crisi política. Aquesta posició adoptada va deixar veure el suport de diferents sectors de poder, tant econòmics com policials, militars i polítics, en particular en un dels seus moments més difícils: la votació dins de l’Assemblea Nacional (AN) per aconseguir la destitució presidencial impulsada pel correisme, cosa que no va passar per falta de 12 vots.
El càlcul de Lasso, el cercle vermell, els factors de poder, va ser que el moviment indígena no podria sostenir l’aturada de manera indefinida i que, en conseqüència, acabaria acceptant una negociació més baixa que l’originalment plantejada.
La Conaie va iniciar l’aturada amb una agenda de deu punts que incloien la reducció del preu de la benzina i el dièsel; l’alleujament econòmic per a 4 milions de famílies amb moratòria i renegociació de deutes; preus justos en productes del camp; moratòria a l’ampliació de la frontera extractiva minera; petroliera; respecte als 21 drets col·lectius indígenes; fre a les privatitzacions, entre d’altres. Una agenda de demandes sectorials i alhora de model econòmic, amb la bandera de l’Equador amb un lloc central a les mobilitzacions. Així, el moviment indígena es va posar al capdavant d’una demanda nacional a través del seu aixecament.
El càlcul de dirigència de la Conaie era, potser, que el govern cediria abans de 18 dies, com a efecte de la crisi desencadenada, els impactes econòmics, i les tensions internes. Una reedició de l’aixecament d’octubre del 2019 i la seva taula de diàleg, però ara amb garanties reals per a la implementació dels acords. Tot i això, el govern es va mostrar recolzat per poder prolongar el conflicte, i la negociació va tenir lloc en un quadre de desgast pels dies transcorreguts. Allò signat va ser expressió d’aquesta correlació de forces, un punt de cristal·lització en una crisi que ve des d’abans del govern de Lasso i no té horitzó de finalització proper.
La crisi no es tanca
L’aturada nacional va aconseguir diversos objectius: duplicar el pressupost per a l’educació bilingüe; enfortir els controls de preus contra l’especulació; declarar en emergència el sector de la salut; la fi del decret 95 de política petroliera, subsidi en insums per a petits productors, entre d’altres.
Hi haurà 90 dies per tirar endavant els acords. Quant del que s’ha acordat s’implementarà? Algunes respostes encara s’han de veure dins d’una crisi que va tancar dijous 30 un dels seus capítols i es manté latent.
L’aturada del 2022 es pot veure com a continuïtat de l’aixecament del 2019: protestes massives contra polítiques neoliberals i governs de dreta amb respostes centralment repressives. La victòria de Lasso el 2021 va significar un aprofundiment del model reinstal·lat per l’expresident Lenin Moreno i, per tant, de les seves conseqüències i respostes davant d’aquestes.
En tots dos casos el moviment indígena va estar al capdavant de les protestes. Entre el 2019 i el 2022 va canviar la seva presidència, ara sota el lideratge d’Iza, que va quedar com a blanc polític principal del govern que va iniciar un procés de judicialització de la protesta. El moviment és alhora heterogeni, com es va veure en la diferència entre la Conaie i el seu instrument polític, Pachakutik. Mentre la primera encapçalava l’aixecament, el segon adoptava una política de suport al govern a l’AN. Molts congressistes indígenes es van veure pressionats a les seves comunitats per votar contra Lasso en el procés de destitució que finalment no va aconseguir la majoria necessària, encara que sí que va aconseguir una majoria simple.
El país queda ara en un moment de tranquil·litat post-enfrontament. Resulta incert saber quan hi haurà noves protestes, segurament encapçalades pel moviment indígena que va tornar a mostrar una capacitat de mobilització nacional, massiva, legitimitat social, i un lideratge instal·lat a nivell nacional a la figura d’Iza.
El febrer del 2023 tindran lloc les eleccions regionals que adonaran del mapa de força a les urnes per al govern i els seus aliats, el correisme, i el moviment indígena.
*Marco Teruggi és un periodista argentí, ha seguit des d’Equador la recent aturada nacional, col·laborador dels portals informatius Alai, Notas, Contrahegemonía, Telesur, Resumen Latinoamericano. Blog: https://hastaelnocau.wordpress.com. Article publicat a https://www.alai.info/ Traducció de l’Accent.
