Aquesta biografia és part de la secció de L’Accent “El fil roig: biografies militants dels Països Catalans”, amb la qual volem rescatar per a la memòria col·lectiva les trajectòries de militants d’arreu del país que han lluitat per l’alliberament nacional i l’emancipació de la classe treballadora.
El Miguel va néixer al si d’una família de jornalers a Guadix, a Granada, l’any 1950. La mare era mestressa de casa i el pare ensenyava a llegir i a escriure a altres jornalers, que li pagaven en funció de les seves possibilitats. A casa no tenien ni llum ni aigua corrent i, amb freqüència, passaven per moments de necessitat. El seu pare, que havia militat al PCE, havia estat dotze anys a la presó i, a conseqüència de tot allò, la família estava marcada a l’hora de cercar feina o intentar millorar les seves condicions. “El meu pare era molt tossut en els seus gustos i resulta que li agradava molt cantar cançons antifeixistes… Ho va fer sempre: abans, durant i després de la presó. Eren cançons molt boniques, però clar, estava marcat per la seva condició de desafecte al règim. Amb això i tot mai no va deixar de fer el que li agradava. Tinc records d’infància on arribar tard a casa, en plena nit, volia dir trobar-lo sintonitzant i escoltant Ràdio Pirenaica.”
Uns quants veïns del barri del Miguel, entre els que estaven inclosos els seus avis i uns oncles i cosins, havien anat a viure a l’Arboç per haver-hi trobat moltes més oportunitats de feina que a Guadix i animaven a altres veïns a fer les maletes i moure’s cap allí. “Una de les coses que ens deien era que podies entrar en una vinya, atipar-te de raïm i marxar sense que cap Guàrdia et fotés una pallissa.”
Guadix als anys 1950s
La immigració andalusa a Catalunya, que va aproximar-se al milió de persones entre 1950 i 1970, va significar una interacció entre les dues societats que van experimentar-la. Moltes de les persones que van deixar enrere la seva terra i el seu passat no ho van fer només abocades per causes de subsistència econòmica sinó que també fugien de la misèria social amb què el règim franquista tractava als vençuts. Carnets d’identitat marcats, llistes de desafectes que corrien entre empresaris i terratinents, hostilitat policial… Viure assenyalat per la condició d’antifeixista podia dificultar totes les esferes de la vida. El fet de marxar a Catalunya, per la gent en aquesta situació, va significar poder assumir un compromís polític sense uns riscos tan insuperables com als seus pobles i barris d’origen, mentre per la seva societat d’adopció van representar un enfortiment de les lluites sindicals, veïnals i populars en general. El resultat fou la interiorització d’aquestes persones provinents de la immigració en les reivindicacions nacionals i socials del poble català.
“No va ser fins al 1966, amb setze anys, que em vaig quedar a viure a l’Arboç. Primer veníem a batzegades, amb el meu pare i un germà, a fer la verema. Després tornàvem a Guadix. Però una vegada, quan ja ens tocava tornar, va venir un tipus i em va dir que tenia feina per mi. A la construcció. Em vaig acomiadar del meu pare i el meu germà i em vaig quedar aquí, ja per sempre. Més tard els meus germans i pares acabarien venint, també.”
A la construcció, el Miguel s’afegeix al grup de treballadors conscienciats que fan assemblees. “Cada dijous, a l’hora del bocata, una trentena llarga dels dos-cents treballadors fèiem assemblea en llocs amagats, amb moltes mesures de seguretat. Jo al principi intervenia en la línia més de l’acció directa, a favor de plantar cara, però no tenia la formació que vaig tenir després, quan vaig conèixer als camarades de la Federació Obrera Assembleària, que ens formaven en estratègia sindical. Jo només era un nano que odiava el feixisme amb totes les meves forces. Mira si l’odiava que, amb vint anys, el 1970, vaig estar estudiant seriosament com poder viure al Canadà per tal de comprar un bitllet d’avió cap allí i estalviar-me el servei militar. Amagar-me de la mili al lloc més remot que se’m va acudir. Malauradament, al final vaig haver de descartar el pla de fuga i fer-la. Vaig fer la mili odiant el feixisme. Jo sabia que si molestàvem als rics i poderosos ells ens volien aixafar i em sentia igual de legitimat que ells: amb dret a aixafar-los si em molestaven, però no tenia organització ni coneixements per fer res. Odiava el feixisme sense maneres efectives de canalitzar aquell sentiment.”
L’any 1972 el Miguel demana ingressar al PCE(i) a uns amics de confiança que hi militen i li fan d’aval per passar els filtres de seguretat. Així, amb 22 anys, entra a la cèl·lula de Vilafranca del Penedès del Partit i al Comitè d’enllaç del Baix Penedès. “A partir de l’aparició gradual de l’anomenat Eurocomunisme, que renunciava a la revolució per abraçar el reformisme, van començar a sortir escissions de tots els partits comunistes… gent que se sentia enganyada. Van ser anys en els quals apareixien sigles i més sigles en molts països de l’Europa Occidental. Gent que se separava de les direccions o els secretariats, òrgans directrius per recuperar els partits comunistes des de les bases. Se’ns anomenava, per la nostra crítica al revisionisme soviètic, pro-xinus, o sigui pro-xinesos o maoistes. En aquests anys va néixer el PCE(i), que era una escissió d’una escissió del PSUC. Dic escissió d’una escissió perquè hi va haver dos PCE(i)s, al principi. El primer ple d’infiltrats i l’altre resultat d’aquell recel del primer intent.”
El PCE(i) defensava la revolució proletària per assolir l’estat socialista, per tots els mitjans. “Era maoista perquè considerava que el maoisme no només va adoptar i aplicar el marxisme-leninisme a la revolució xinesa sinó que, amb la seva obra i amb les aportacions que va desenvolupar, va significar un aprofundiment substancial del leninisme. El maoisme sosté un vincle continuat entre la direcció del partit i les bases, així com entre el partit en conjunt i les masses, que ha de permetre l’aprenentatge mutu i el debat per avançar cap a la construcció del socialisme. Per garantir aquest procés cal discutir a fons qualsevol assumpte a tots els estaments, però sobretot a les bases. De les bases és d’on ha de sortir una proposta que representi la cohesió política i ideològica”. “Al Partit practicàvem el centralisme democràtic: tu i tothom podia dir el que fos, exposar qüestions conflictives o problemàtiques i fins i tot tenir discrepàncies amb el secretariat, acusar-lo de tou… bastanta gent volia fer el pas a la lluita armada i ser capaços de respondre a les agressions amb respostes proporcionals i feia pressió en aquest sentit. Dèiem i discutíem el que volíem, però, un cop deliberat, s’acataven les directrius i punt. Encara que haguessis perdut a l’hora de convèncer als camarades. Acataves.”
El Miguel comença a participar de les reunions de coordinació que es feien entre l’Alt i el Baix Penedès. “Teníem gent a Vilafranca, que era una ciutat molt polititzada i on hi havia més o menys de tot, però també teníem gent al Vendrell. Hi havia un grup de companyes vendrellenques que van repartir La Jove Guàrdia Roja durant anys sense ser detectades per la policia. La policia ens tenien moltes ganes i, tot cal dir-ho: nosaltres, a ells, també.”
Enfrontaments al carrer Ferran entre joves catalans i la policia espanyola. 1978.
Les primeres activitats que duu a terme seguint les directrius del partit el fan prendre consciència que, malgrat ser un partit amb poca militància, l’exigència era molt gran: “Anàvem a Barcelona des de cada població on teníem cèl·lules actives amb les banderes i el material d’autodefensa amagat dins fundes de guitarra o on fos, moltes vegades en tren perquè pocs militants tenien cotxe. Després, quan hi havia confrontacions amb la policia, ens quedàvem plantant cara fins ben entrada la matinada, de manera que havíem d’esperar els primers trens del matí per tornar. No és que es busqués confrontar, però aviat te n’adonaves que sempre ens atacaven i nosaltres no érem dels que corren a amagar-se: moltes nits vam viure la sensació que les Rambles eren nostres. Els comunistes manàvem i la policia s’amagava pels portals i les boques de metro. Les condicions dels nostres piquets d’autodefensa eren molt precàries i, tot i això, els fèiem patir de valent. Convocàvem manifestacions per la independència i el socialisme on venien vuit o nou mil persones, que era una cosa inèdita en aquells anys. La majoria o almenys sis o set de cada deu érem immigrants o fills d’immigrants, castellanoparlants amb l’estelada, cosa que escandalitzava al franquisme. El Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia els feia riure perquè els tenien domesticats però Independència i Socialisme… això els posava com gossos rabiosos. Portaven antidisturbis de Zaragoza o de Valladolid i, quan et detenien, se’ls veia molt emprenyats amb el fet que fossis un traïdor a la pàtria. Un policia, en una detenció, em va preguntar si no em feia vergonya ser andalús i lluitar per desmembrar Espanya, jo li vaig respondre que el que em faria vergonya era ser una força d’ocupació.”
El partit tenia molta voluntat militant, però no tenia recursos per fer front a la repressió i, aquesta, anava en augment: “T’avisaven quan queien militants i avisaven a casa teva si t’agafaven a tu, per tal que llencessin qualsevol cosa compromesa, però no teníem diners. Si algú anava a presó no se’l podia ajudar perquè ningú tenia recursos. Hi va haver casos puntuals on es va ajudar a presos o famílies de presos per patir situacions de molta dificultat, una dificultat real, que vol dir no tenir un plat a taula per a la canalla però normalment, en els moltíssims casos de repressió que es patien, el partit no tenia mitjans per fer-se càrrec de res. Cal dir, però, que la disciplina militant de la nostra gent era extraordinària… Al meu amic Antonio, d’aquí l’Arboç, el van torturar durant dies sense que digués el meu nom ni cap altre. Això només ho fan persones extraordinàries.”
Homenatge a Gustau Muñoz. Barcelona, 11 de setembre de 2023.
L’assassinat de Gustau Muñoz, l’11 de setembre de 1978 en una manifestació Contra les forces d’ocupació, va marcar un abans i un després en la relació del partit amb la policia: “La gent va respondre amb molta ràbia. Fins i tot es va assaltar una armeria, però només s’hi van poder expropiar escopetes sense percussor. En diverses ocasions i a diversos militants se’ls havia disparat amb foc real, però mai havien assassinat a un noi tan jove amb tant sadisme i tanta sang freda com amb el Gustau. Tal com va anar el funeral, amb càrregues i agressions brutals… tot el que va envoltar l’assassinat del Gustau va ser la seva declaració d’intencions d’assassinar al PCE(i)”
Molts militants van patir la repressió molt a prop. El Miguel també: “M’havien detingut a Vilanova i al Vendrell per fer agitació o repartir propaganda, però a Barcelona, un dia, amb una companya del Vendrell, vam anar al cotxe d’ella i ens van encanonar diversos secretes. A punta de pistola. Era l’any 1978 i només vaig estar cinc mesos a la presó Model, però a fiscalia em demanaven disset anys per terrorisme en primer grau, que era el que ens solien demanar a la nostra militància. Els meus advocats van fer moltíssima feina. El Doñate, de Cornellà, el Seguí i el Loperena, sempre ens defensaven sense cobrar res. I mai resultava fàcil: pensa que hi havia gent nostra que encara lluitava a les presons… recordo a un grup de companyes que van fer una vaga de fam contra el classisme de les fiances. La feina que van fer aquests advocats sense cobrar els honora.¨
L’anomenada Transició fou un període de violència institucional indiscriminada: les morts en manifestacions, en segrestos a peu de carrer, en comissaries i presons… sovintejaven a les pàgines de successos dels diaris i en el boca-orella entre militants. “Aquella època està plena de crims que mai s’han volgut esclarir. El terrorisme d’estat era una cosa que la socialdemocràcia va heretar del franquisme: una eina funcional per desgastar-nos i provocar la por i el desànim. Qualsevol podia creure’s que li podia passar qualsevol cosa i no era una idea gens estranya.”
La desmobilització als carrers i el consens institucional de criminalitzar l’anticapitalisme va afectar també al PCE(i): “Hi havia comissions que desapareixien. La gent plegava, es retirava a la inactivitat i la feina no es podia assumir. Ara l’homenatge al Gustau que fa Arran per la diada fa goig, però hi va haver una diada que només érem cinc i un ram de flors… La militància s’anava estancant i quedant sola per acabar plegant. A partir de la detenció de la Lola López tot va anar decaient. Entre els 70 i els 80 les detencions de gent de l’Esquerra Independentista van ser constants. El canvi de règim, en això, no es va notar gens.”
Amb la seva companya amb qui van tenir dos fills, la Montse, també militant del PCE(i), van continuar involucrant-se en les lluites del Penedès i del camp de Tarragona: diverses vagues a fàbriques o de l’hostaleria al Vendrell, l’Assemblea d’Aturats, els Feixucs, l’Ateneu X de Vilafranca. “Va arribar a ser la nostra segona casa. Amb l’Esquerra Independentista de la comarca, sobretot amb la CUP, però amb Arran o la PUA també, hem fet moltíssima feina. Amb bons i mals moments. La detenció i empresonament de la família Mimbrero del Vendrell va ser un cop molt dur. Empresonar a una família sencera va ser una manera d’intentar intimidar-nos a tots.”
Actualment, el Miguel està operat del cor però, amb la Montse, ho tenen molt clar: “Sempre que cal ser-hi hi som. No podem entendre la vida de cap altra manera.”
*Joan Suqué és militant de l’esquerra independentista de Ciutat Vella, Barcelona i Josep Mañé és militant d’Endavant del Baix Penedès.
Enllaços d’interès:
+ El Fil roig. Biografies militants dels Països Catalans.
+ Documental: Gustau, la transició al descobert. Jaume Domènech, Balandra Films, Televisió de Catalunya.
+ El PCE(i) línia proletària: de Mao a l’estelada. Jordi Bonet
