Tot i que en el seu origen pretenien ser-ho, les campanyes electorals actuals disten molt de ser un període de debat i de contraposició d’idees. El màrqueting ha guanyat la partida a la política i avui preocupa més el color de l’americana o de la faldilla, el pentinat del candidat o la candidata o l’eslògan buit de contingut que encapçala uns actes enllaunats on ningú aspira a discutir o a argumentar, a preguntar o a respondre, sinó a actuar segons un guió prefixat del qual no convé moure’s ni una sola coma.
No sembla, doncs, que els quinze dies de bogeria mediàtica que precediran la cita principatina amb les urnes del 28 de novembre siguin la millor oportunitat per presentar en societat els arguments de l’esquerra independentista en defensa d’uns Països Catalans independents i socialistes. En aquest context, les sòlides raons de l’independentisme d’esquerres corren el risc de perdre’s entre la marea de partits i partidets que, encapçalats per personatges més o menys mediàtics, es dediquen a banalitzar la política arribant-la a convertir en carnassa fins i tot per a la premsa rosa.
L’absència de l’esquerra independentista a la cita del 28-N no ha de ser entesa com una renúncia a batallar en el terreny dels projectes i de les idees sinó precisament com una conseqüència del rigor en la concepció de la construcció nacional que defensem els independentistes d’esquerres. Ni la independència es proclamarà en quatre dies ni serà fruit de l’oportunisme electoral dels qui sovint tenen d’altres interessos més enllà del servei al país. El procés d’alliberament nacional no pot ser sinó fruit del treball, l’esforç i la perseverança, de la militància organitzada per tal d’estendre el discurs rupturista i construir majories capaces de posar-lo en pràctica.
Que l’esquerra independentista no tingui papereta aquest 28-N no vol dir, però, que renunciï a plantejar batalla en el quadrilàter polític clàssic. De fet, d’aquesta campanya se’n deriven conseqüències evidents per l’esquerra independentista que caldrà intentar corregir com són la basculació dels postulats independentistes cap a la dreta, l’extensió d’un discurs sobiranista buit de contingut social, o l’estructura d’un discurs d’alliberament nacional basat exclusivament en termes econòmics. Treballar per rectificar aquesta situació és el repte que l’independentisme d’esquerres tindrà el 29 de novembre quan, lluny dels focus mediàtics i de la política entesa com a show, els militants d’aquest espai polític hem d’assumir que ens cal redoblar esforços per fer present el nostre discurs i el nostre projecte fins a l’últim racó del país. Potser llavors ens podrem plantejar capgirar la tendència de les campanyes electorals i convertir-les en un veritable debat d’idees i projectes al servei dels objectius de l’alliberament nacional i la transformació social.