Després de la vaga general del 29 de març des de L’ACCENT parlem amb membres d’organitzacions dels Països Catalans vinculats amb el món sociolaboral i estudiantil per tal de valorar la jornada i per analitzar quines seran les claus després del 29M. Les persones entrevistades són: Blanca Rivas, responsable de la Secretaria jurídica del Secretariat permanent de la CGT de Catalunya; Gonçal Bravo, portaveu nacional de la COS, Joan Carles Queralt, portaveu nacional del SEPC i Víctor López, responsable sociolaboral d’Endavant OSAN.
Com valoreu el seguiment de la vaga? I com penseu arribar a aquells col·lectius que encara no s’han mobilitzat?
Blanca: Pel que fa a la participació considerem que la vaga general ha estat un èxit i ha superat amb escreix les xifres de la del 29 de setembre de 2010. Les aturades en alguns sectors han estat gairebé del 100% i la mobilització als carrers ha portat a manifestacions considerades històriques, pel gruix de participants, en moltes localitats. I la CGT hi hem estat presents. En canvi, pel que fa a les reivindicacions no podem dir el mateix. El govern ha fet cas omís dels milers i milers de persones que han sortit al carrer. Per tant, en aquest sentit, no diríem que és un fracàs però si que hem de seguir lluitant als llocs de treball i al carrer perquè aconseguir sumar totes aquestes persones que no s’han mobilitzat aquest cop.
Gonçal: La vaga general del 29M ha funcionat molt millor (de lluny) que la del 29S de 2010. Açò és innegable. Xifres com les de consum elèctric (amb una baixada major que la del 29S) ens ho demostren. Arribar als sectors no mobilitzats encara? Bé… això és un procés. Cal més feina. I crec sincerament que anem en la línia adequada. En molts llocs arreu dels Països Catalans, la vaga del 29M era molt més visible que el passat 29S. Hi havia molt més comerços afectats… i sobretot, menys gent i menys vehicles als carrers. Per la propera vaga (que arribarà abans del que ens pensem), caldrà fer una tasca pedagògica molt major entre el petit comerç de barris i demés, reforçant la dinàmica de vaga social i de consum.
Joan Carles: Si bé el concepte de vaga remet a una aturada de la producció, en el nostre cas el que s’ha intentat ha sigut aturar la “producció” de classes, és a dir, parar per un dia tota docència universitària. Pel que hem vist de primera mà i per les xifres que s’han donat, l’èxit ha sigut prou gran al nostre àmbit, tan sols un 10% de les classes s’han impartit. Per tant, no podem sinó estar contents per la feina feta que ha fet possible que la jornada de lluita del passat dia 29 es desenvolupara com ho ha fet. Les nostres formes són assembleàries i obertes i aquest fet ja és un pas per teixir llaços amb diferents col·lectius. Les dinàmiques a seguir continuaran sent en forma de reunions i juntes amb distints sectors: professorat, personal d’administració i serveis de les universitats, col·lectius de treballadors, etc.
Víctor: Si la comparem amb la de setembre del 2010 utilitzant diferents indicadors socials i polítics, és fàcil veure que ha tingut més èxit. Potser la vaga oficial, és a dir, la que ha girat entorn a CCOO i UGT ha tingut un seguiment i un èxit semblant. Però l’altra vaga —la de l’esquerra sindical, les organitzacions polítiques anticapitalistes, de les assemblees de barri i dels comitès de vaga d’arrel popular—, ha estat se’ns dubte més potent, més intensa i amb més abast, ja que hi ha hagut més gent implicada en l’organització, uns objectius més clars, més incidència pública, més capacitat de visualització social, més agitació els dies previs, etc.
Els efectes de la reforma laboral i les retallades en educació i demés drets socials s’albiren durs. Creieu que la reacció del poble serà major a partir d’ara? Si la repressió augmenta en consonància, com la gestionareu?
**
B:** Des de fa anys tant la CGT, com altres organitzacions, van creixent. Des de la suposada situació de crisi la gent que surt al carrer també és més. Per tant, entenem que sí, que la reacció del poble serà major, que poc a poc anem sumant i que la gent va prenent consciència. La constància i no defallir són les nostres millors armes. I si la lluita porta més repressió, doncs ho farem com sempre: a més repressió, més solidaritat.
G: La resposta serà cada vegada major, ja que malgrat que la por és enorme, també van in crescendo cada vegada més els nivells de ràbia, desesperació, etc., i això farà que isca més gent al carrer a defensar el que és seu, el que és de totes i tots.
La repressió augmentarà. Això no pot negar-se. Podrà arribar a calmar-se temporalment, com hem vist en molts llocs del País Valencià… però tornarà a créixer, ja que la violència és l’única raó que li queda a l’Estat espanyol i als seus gestors (de Madrid, Barcelona, Palma, València, etc.) per justificar la brutalitat de les seues retallades i destrucció de drets.
La gestionarem augmentant el nivell de compromís i consciència (amb més pedagogia), i recuperant i potenciant el concepte de les caixes de resistència… que crec sincerament que haurien d’estar ja en marxa arreu del país, per poder cobrir les despeses que generarà la repressió patida en aquesta vaga general (i no deixar a cap company o companya desprotegida), i per poder preparar la pròxima vaga general.
**
JC:** Portem ja molts anys amb una dura política de neoliberalisme, i el que des del nostre sector juvenil i estudiantil intentem fer és informar la gent i mostrar-li tot allò que ens estan furtant i tot allò que mai no ens han donat. Així, esperem que la reacció del jovent siga cada vegada major, perquè sobren motius.
Hi ha una inevitable repressió que tot procés revolucionari (en qualsevol àmbit) pateix, el que hem d’intentar és tenir sempre la màxima efectivitat i actuar sense por a ser reprimits. Si pel que lluitem es totalment legítim, no hi ha dubte que cap repressió ens aturarà. Mai.
V: Mentre fèiem la valoració com Endavant em vaig adonar que gairebé a tots els pobles i ciutats la nostra militància deia: “És una de les mobilitzacions més gran que s’ha fet mai en la meva ciutat”. I és normal, ja que el grau de descontentament social és cada dia més gran, i per tant, augmenta el gruix social de població catalana que qüestionem obertament el capitalisme i rebutgem qualsevol sortida a la crisi que no sigui la transformació radical del sistema. Ara bé, encara estem molt lluny de “la vaga del 99%” que promouen alguns.
Pel que fa a la repressió, cal reconèixer que la gestió no serà fàcil. Durant la vaga i els dies posteriors hem vist una repressió molt dura i a molts nivells. A Barcelona la repressió policial a plaça Catalunya va ser molt dura (gas, piloteres, etc.) però també la repressió política (amb una campanya brutal de criminalització) i judicial (amb aplicacions de presons preventives, cosa que no té precedents recents).
La unió entre el sector estudiantil, la classe treballadora i la resta de classes populars afectades per la crisi capitalista és un objectiu de l’esquerra independentista i de l’esquerra revolucionària en general. Com treballareu per assolir-lo, pots posar algun exemple?
**
B:** El trencament de les barreres entre el món del treball i els altres àmbits de lluita és un dels objectius en els que la CGT ja fa temps que té acords de congrés i hi treballa. Per això, existeix l’acció sindical i també la social. Així, les seccions sindicals, els sindicats i les federacions locals de la CGT, en la mesura de les seves possibilitats, treballen, sense perdre la seva identitat i els seus objectius, colze a colze amb les organitzacions del territori.
Aquesta vaga crec que n’ha estat un exemple. No s’ha organitzat només des dels llocs de treball i des de les empreses, com seria el model tradicional d’una vaga. Sinó que organitzacions i associacions que treballen en altres àmbits han organitzat piquets, actes, xerrades… i s’han traspassat les fronteres d’allò laboral confluint en les mobilitzacions treballadores i ciutadanes. A la vegada que, demanant la derogació de la reforma i la fi de les polítiques de retallades dels drets socials. Potser aquest és el camí.
G: La constitució de blocs crítics i alternatius a les principals mobilitzacions al marge de l’oficialisme pactista de les cúpules de CCOO i UGT ja és un molt bon indicador d’aquesta qüestió. El fet de la creació, i/o potenciació, de piquets unitaris en barris i localitats, etc., fa que ens trobem amb majors garanties per encarar futures accions. Que en alguns llocs haguem arribat a mobilitzar sectors, en bona part poc mobilitzables fins ara, com les persones treballadores aturades, o migrants, en llocs com Montcada (l’Horta) o València, ens mostra vies a seguir per reforçar aquestes dinàmiques mobilitzadores de base.
**
JC:** Cal unitat d’acció. Una veritable unitat popular no es pot aconseguir sense dies i dies de debats i mesos i mesos d’assemblees on teixim totes aquelles estratègies comunes als qui patim pel sistema capitalista actual. Les classes populars hem d’estar juntes i treballar per canviar el sistema. Per exemplificar, seria bo mantenir una dinàmica d’assemblees “interestamentals” com les que es vénen fent a la UV: unes juntes de PDI, PAS i estudiants de tota la universitat.
V: Treballem amb aquest objectiu des de fa anys, en la construcció i consolidació d’espais d’unitat popular. El problema és que mai hem disposat de receptes màgiques ni dreceres miraculoses, i sovint ens ha costat encertar en les apostes i ens costa veure el rèdit a curt termini. L’any 2006 vam organitzar la Xarxa Contra els Tancaments i la Precarietat (XCTP), que només van durar alguns mesos. El 2007 i 2008 vam participar en la creació d’assemblees d’aturats/des, però excepte casos molt concrets, tampoc es van consolidar. En plena crisi, vam estar participant en la creació d’un nou format d’espais (Assemblees pels drets socials, coordinadores Que la crisi la paguin els rics, etc.) que tot i patir una davallada durant el 2010, amb l’eclosió del 15M al 2011 van agafar molta força, la majoria amb el nom d’Assemblees de barri o de poble. D’exemples n’hi ha desenes en la majoria de pobles i ciutats dels Països Catalans.
És també la unitat d’acció entre organitzacions anticapitalistes i revolucionàries una fita? Com esteu treballant i com treballareu per arribar-hi?
B: Si, la unitat d’acció ha de ser una fita. Així, en cada localitat es treballa amb les organitzacions amb les que es té afinitat. De la mateixa manera que la CGT de Catalunya teixeix xarxes amb organitzacions diverses d’àmbit territorial superior al local. Hi treballem des de l’afinitat, la proximitat i el coneixement i, sobretot, des del respecte mutu de les nostres diferencies.
G: Per la COS açò és fonamental. I la treballem des de tres vies. Per una banda, treballant colze a colze amb la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista. Per l’altra, provant de reforçar els lligams i el treball unitari amb tota l’esquerra sindical, i el sindicalisme de classe i combatiu. I per últim, participant activament de les plataformes unitàries molt més amples arreu del país, amb tota mena d’organitzacions socials, polítiques, etc., de l’esquerra classista i combativa.
JC: Més que una fita, podríem dir que és una necessitat bàsica. Un fet essencial i inherent a qualsevol procés revolucionari. Si les organitzacions d’arreu dels Països Catalans que creuen en un sistema alternatiu al capitalisme que s’ha d’assolir mitjançant una revolució no lluitem juntes, mai podrem aspirar a res. La manera de treballar és la mateixa: mitjançant l’assemblearisme amb distints col·lectius i mantenint contactes fluids amb les organitzacions anticapitalistes i revolucionàries.
V: Al nostre país, l’esquerra combativa, anticapitalista, revolucionària, etc., no només és minoritària sinó que malauradament està molt fragmentada. Les organitzacions polítiques som molt petites i els sindicats a l’esquerra de CCOO i UGT estan força dividits interna i externament. Ara bé, en la jornada de vaga hi ha hagut una unitat d’acció real en molts pobles, amb el treball comú de l’EI, els col·lectius llibertaris, els sindicats, les assemblees d’indignades, etc. D’altra banda, la manifestació de Barcelona a plaça Catalunya havia de ser un precedent històric de mobilització unitària de l’esquerra sindical, però ja sabem com va acabar…
Una vegada assolida la vaga general el següent pas serà buscar una vaga indefinida, tal vegada accions més locals o altres tipus de respostes?
B: La vaga general no era ni un principi ni un fi. La CGT porta anys lluitant i, per tant, la vaga ha estat una mobilització més. Per tant, ara seguirem treballant, a les empreses, a les localitats… d’una banda per seguir creixent dins l’àmbit laboral, demostrant que hi ha altres maneres de fer sindicalisme. De l’altra banda, fer les lluites més fortes a cada lloc on tenim incidència. I també seguir treballant per fer una, dues, tres vagues generals i aconseguir que puguem fer-les, com ja vam intentar, sense la necessitat d’anar darrera dels sindicats grocs. I fer el que calgui per acabar amb les polítiques de retallades, amb les contrareformes laborals i, com a fita, aconseguir el món que nosaltres anhelem.
G: Aquesta vaga general no era cap objectiu… Era el primer pas d’un camí molt, però que molt llarg, que tenim per davant. I precisament per això, hem de fer les coses el millor possible. Un dels objectius principals, efectivament, és la vaga indefinida. Però per poder arribar ací, encara ens queden moltes passes per assolir. En primer lloc, per tal de garantir l’èxit d’una vaga indefinida, necessitem bastir unes estructures i xarxes solidàries que simplement encara no tenim… Bastim-les des de ja. I en el procés, anem preparant noves vagues, aturades i jornades de lluita, als Països Catalans. D’aquesta forma podrem aconseguir posar-nos en forma pels objectius finals que tenim.
JC: Hem de tindre clar que aconseguir una vaga general indefinida és molt difícil. Si es fa s’ha de fer bé. S’hauria de fer una forta campanya prèvia d’informació, car moltes persones resten aïllades de la societat, alienades pels efectes del sistema capitalista: caldrà trencar eixes barreres i fer veure que el sistema ens està destrossant mentre els peixos grossos s’enriqueixen. A més a més, caldria anar a poc a poc, potser primer en un àmbit més concret i depenent del context eixamplar els dominis.
V: El següent pas és seure a analitzar i valorar tot el que ha passat, per escoltar a tothom que ha participat i conèixer tots els seus punts de vista. Evidentment, la continuació de la lluita passa sobretot per la feina local i la unitat d’acció en els pobles i barris, que és la que ha demostrat ser eficaç, unitària i amb molt de potencial. Respecte les iniciatives de gran abast, és fàcil que des de les grans metròpolis es llencin desenes de propostes a l’aire. Per exemple, després de la vaga ha agafat molta força la data 12M-15M, però encara hem de definir entre totes que fer-ne. Però més enllà de dates o convocatòries concretes, això és només el començament.
Més informació:
Els enfrontaments de Barcelona tanquen una reeixida jornada de vaga als Països Catalans / 4 vaguistes en presó provisional a Barcelona
+ COS: http://www.vagageneral29m.cat/ / Cròniques de la vaga als PPCC
+ CGT: Valoració del secretariat permanent de la CGT de Catalunya / Seguiment de la vaga del 29M / Fotos del 29M al Principat
+ Endavant: Cròniques d’una Vaga General als Països Catalans / Comunicat en relació amb els fets del 29M: Cal intensificar la lluita popular!
+ SEPC: Vaga general 29M / La UAB fa vaga de 48 hores i respon a la repressió a la Generalitat de Catalunya vers el moviment estudiantil
