La Diada del 25 d’Abril, en tant que desfeta militar, ens serveix per explicar la fi del Regne de València com a resultat del subsegüent Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707. Hi ha la pràctica certesa que després d’Almansa s’acaba la guerra al País Valencià. Tanmateix, i malgrat que les autoritats del Cap i Casal el van rendir sense plantejar una resistència oberta, el ben cert és que després del 25 d’Abril, als borbònics encara els quedava tot un Regne rebel a sotmetre.
L’exemple més conegut i més simbòlic és la resistència de Xàtiva i el castig col·lectiu que pateix amb el seu extermini. Però a finals de juny de 1707, desafiant aquest terror desfermat per D’Asfeld, encara restaven viles i ciutats indòmites, entre elles Dénia.
Dénia era tot un símbol maulet ja que havia estat la primera ciutat de la Corona d’Aragó que va proclamar rei l’Arxiduc Carles. Aquesta ciutat, per comptar amb una sòlida fortificació i estar a només 70 km d’Eivissa, era una peça fonamental de l’estratègia del General Basset per controlar el Regne de València. En el moment de la Batalla d’Almansa, però, l’impulsor de la revolta valenciana restava a la presó de Lleida esperant que es dilucidaren les causes obertes contra el govern popular dels maulets a València. Amb l’hecatombe de les armes de l’Arxiduc, Basset va ser alliberat amb l’objectiu de mobilitzar novament les classes populars en defensa del país, i amb l’ordre expressa de dirigir-se cap a Dénia i fer-la resistir.
Després d’incendiar Xàtiva, l’estol de 12.000 homes comandat per D’Asfeld marxava cap a la capital de la Marina Alta. Allà resistien soldats aliats i voluntaris del Regne, sota el comandament de Basset i el murcià Rejón. Els atacants no tardaren en fer bretxa i penetrar a la ciutat, on l’estratègia defensiva del general valencià va atrapar els soldats espanyols i francesos entre les runes d’unes cases enderrocades, on van ser crivellats pels deniers.
Aturat l’assalt general borbònic aquell 18 de juliol, es va produir una discussió entre Rejón i Basset. El murcià pensava que, amb la bretxa oberta, la ciutat estava perduda i que -en haver resistir- l’honor estava salvat, de manera que pretenia rendir Dénia, un extrem que el va fer xocar amb Basset, qui plantejava una resistència a ultrança. Per convèncer Basset, els de Rejón l’hagueren de ferir de bala i coltell, i enviar-lo presoner cap a Mallorca. No sabien, però, que la rendició no era necessària ja que aquell mateix dia D’Asfeld havia decidit alçar el setge, no sense abans desolar la terra amb la crema de les collites. Ironies de la vida, els mèrits de la resistència de Dénia se li atribuïren a Rejón qui va acusar Basset d’haver intentat fugir durant l’atac borbònic.
Fet i fet, a principis de 1708 encara quedaven quatre importants viles sota control austriacista al sud del País Valencià: Vila Joiosa, Alacant, Alcoi i Dénia. Ocupat Alcoi el gener de 1708, el següent embat borbònic seria sobre la ciutat del Montgó, la rendició de la qual s’havia convertit en una qüestió personal per d’Asfeld “por el desaire recibido”. Amb 15.000 homes el setge borbònic començà a principis de novembre, un fet inusual perquè a l’hivern les armes solien descansar. Gran part dels deniers havien fugit ja cap a les Illes per por a les represàlies dels ocupants, però 3.000 voluntaris restaven per fer front l’enemic, juntament amb 1.500 soldats aliats de diferents procedències.
La bretxa borbònica no tardà en produir-se -avui hi ha un carrer al centre de Dénia que ho testimonia- i el 12 de Novembre les tropes franceses assaltaren els murs exteriors i, després de dos hores de combat, controlaren la ciutat. El castell va resistir fins que el dia 15 els atacants aconseguiren ocupar el convent de Sant Antoni -les ruïnes del qual encara es poden visitar-, un edifici expressament fortificat per garantir l’arribada per mar de provisions al castell. Rejón va rendir la fortalesa el 17 de novembre. Els maulets, ja desarmats, van ser fets presoners i enviats a Castella i Dénia va quedar convertida en una ciutat fantasma, poblada únicament per poques desenes d’ancians i pobres.
De resultes d’aquesta ocupació la Vila Vella, a l’interior del castell de Dénia, en part malmesa pels combats i les estratègies defensives, va ser totalment destruïda per les noves autoritats. Amb això, els deniers perdrien un patrimoni gòtic civil i religiós d’enorme valor. Pel demés, amb el pas de Dénia a mans borbòniques, les autoritats no posaren tant d’interès en reconstruir la ciutat -poblada d’enderrocs de la guerra durant dècades- com en la reconstrucció a l’estil Vauban d’una fortificació que havia d’evitar qualsevol connat de revolta. No debades, cap a finals de segle XVIII, en una època d’enorme creixement demogràfic, Dénia encara no havia recuperat la població anterior al conflicte i -curiosament- gran part dels habitants eren la guarnició del castell.
