El 1659, amb la signatura del Tractat dels Pirineus, les dues potències militars de l’època a l’Europa continental començaven el repartiment de les terres catalanes, consumat finalment el 1715 amb la conquesta d’Eivissa. Catalunya Nord era el primer bocí de pàtria a ser governat per lleis estrangeres com a territori ocupat. L’oposició a aquest repartiment fou tan forta que només amb la instauració d’un estat fortament militaritzat s’aconseguí finalment doblegar la resistència catalana. Els Angelets, i posteriorment les guerrilles antiborbòniques de Carrasclet, són l’acta testimonial del “mai no ens rendirem” de la nació catalana.
350 anys després, el nord de la nostra nació ha pogut sobreviure a la maquinària més perfecta de destrucció d’identitats que ha conegut Europa: l’Estat francès. Això ha estat possible per diversos factors. Principalment per la perseverança de la gent del territori, però també perquè sempre hi ha hagut un nexe entre Catalunya Nord i la resta de Països Catalans. La mata de jonc ha sobreviscut perquè ha crescut junta.
Amb el Tractat, els Pirineus, que sempre havien estat un eix vertebrador i d’intercanvi, esdevenien per primera vegada una frontera. Els estats han utilitzat les eines d’adoctrinament i control més adients per a cada moment: a la compra de les elits cal afegir-hi la utilització de l’escola i el servei militar com a elements de desnacionalització dels catalans. Quan això no ha bastat, no han dubtat a utilitzar la força de les armes.
En aquests dies d’efervescència dels referèndums, molts opinadors de l’independentisme virtual diuen que cal oblidar els altres territoris diferents de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Aquesta postura revela la mentalitat colonitzada dels qui l’emeten: atorgant-se el dret de decidir qui és català només per als principatins fan bona l’estratègia divisòria dels espanyols, considerant Catalunya Nord un reducte simpàtic però perdut només fan que rubricar també el Tractat dels Pirineus. Amb aquestes actituds, lluny de construir la futura República independent per a la nació catalana, només s’aconsegueix fer bullir l’olla de l’autonomisme exaltat i fomentar el derrotisme. Amb la reivindicació de la nació completa subvertim l’ordre europeu. Algú dirà que això és un entrebanc per a la causa d’alliberament, però ningú pot aportar cap prova que les independències a Europa hagin vingut sense que hi hagi hagut subversions profundes de l’ordre establert.
Ha de ser una tasca important combatre les fronteres mentals que ens han deixat tres segles de dominació. I això, per la militància independentista, significa treballar incansablement per continuar teixint la xarxa que relliga la nació fins a fer-la indestructible. Una xarxa que cal teixir entre totes, sense que ningú s’arrogui la patent de la catalanitat. Una xarxa d’anada i tornada, en totes les direccions.
Catalunya Nord té molt a aportar a la lluita per la llibertat. Una història de lluites obreres i socials que també és la nostra història. Fou un nord-català qui abolí l’esclavitud a França, fou un nord-català qui revoltà la marina francesa quan se la volia fer intervenir en la guerra civil russa contra els bolxevics, foren nord-catalans qui convertiren la muntanya del Canigó en un refugi per la llibertat quan els nazis ocupaven la nostra terra. I també avui en dia, amb lluites pel repartiment del treball i la riquesa, donant exemple de com revoltar un poble contra una agressió a un territori, amb els seus pagesos lluitant per preservar l’economia agrària.
Aquest 7 de novembre caldrà tornar a reivindicar la independència de la nostra nació, però també, de manera optimista, caldrà celebrar que 350 anys d’intents de destruir-nos no han aconseguit el seu propòsit. Continuem vius malgrat els edictes i decrets, malgrat haver estat carn de canó a les seves guerres, malgrat haver patit nazis i franquistes, malgrat totes les humiliacions inimaginables als nins que parlaven català… Dissabte 7 ens retrobem als carrers de Perpinyà.