40 anys del Bloody Sunday: reconeixement sí, justícia no
La setmana passada es van complir 40 anys del Bloody Sunday (diumenge sagnant), la massacre perpetrada per l’exèrcit britànic a la ciutat irlandesa de Derry el 30 de gener de 1972. Aquell dia 13 persones que participaven en una manifestació pels drets civils van morir tirotejades pels soldats del Regne Unit. Un persona més va morir temps després a causa de les ferides causades per les bales. En 2010, després d’una llarga investigació, el primer ministre britànic, David Cameron, va demanar perdó de manera oficial per aquells fets, però cap dels seus responsables directes ha hagut de respondre davant la justícia per aquell crim.
A les darreries dels anys seixanta i principis dels setanta, la lluita de la comunitat catòlica del nord d’Irlanda, els comtats de l’illa encara ocupats per Gran Bretanya, va agafar una nova volada. Les discriminacions de tota mena, les agressions dels paramilitars unionistes i la policia i els vents de revolta que travessaven el planeta van impulsar, d’una banda, una lluita pel reconeixement del seus drets civils; i de l’altra la revifalla de la lluita armada contra l’ocupant.
En 1971, ja amb les tropes britàniques ocupant de nou el nord de l’illa i amb un grau d’enfrontament creixent, fou aprovada una llei que permetia l’empresonament sense judici previ d’aquelles persones sospitoses de pertànyer o col·laborar amb organitzacions armades. Aquesta legislació afectà de manera gairebé exclusiva la comunitat catòlica (la seua aplicació es va traduir en la detenció de molts pocs protestants) i va servir de paraigua per a la tortura.
Per protestar contra aquest tomb repressiu l’Associació pels Drets Civils del Nord d’Irlanda (NICRA) va convocar una manifestació a la ciutat de Derry -una de les més colpejades per la violència- per al 30 de gener de 1972. La marxa va començar a caminar fortament vigilada per soldats del primer batalló del regiment de paracaigudistes de l’exèrcit. En un moment del seu recorregut uns manifestants van llançar pedres contra els militars i de la resposta inicial amb aigua, bales de goma i gas es passà a un foc real que matà 14 persones -sis d’elles menors d’edat-, deixà un nombre semblant de ferits i marcà l’inici de la fase més sagnant del conflicte (només aquell any va provocar la mort de prop de 500 persones).
La primera investigació sobre el Bloody Sunday es tancà de manera ràpida i donà per bona la versió de les forces armades, segons la qual els soldats haurien disparat en resposta a trets del manifestants. Aquesta fou la versió oficial fins 1998, any en què es va signar l’acord de divendres sant. Després de dècades de lluita per part de les famílies de les víctimes, Tony Blair, aleshores primer ministre del Regne Unit, encarregà una segona investigació dels fets de Derry encapçalada per Lord Saville que arrancà l’any 2000. Les conclusions de l’informe Saville es van fer públiques en juny de 2010, després de les eleccions britàniques: proclamaren la innocència de les víctimes i acusaren els soldats d’haver obert foc sense que ningú els haguera disparat primer. En una compareixença pública David Cameron, actual ocupant del número 10 de Downing Street, demanà perdó oficialment per la massacre. Amb 38 anys de retard arribava el reconeixement. La justícia encara espera: ningú no ha estat mai jutjat pel Bloody Sunday.
En aquest mateix número de l’Accent: Despolitització del Bloody Sunday en el seu quarantè aniversari?. Eudald Vilamajó, Belfast
