[L’ACCENT 146]
El proppassat any 2008, l’independentisme d’esquerres català va complir 40 anys d’existència, arran de l’aparició del PSAN. Tot i que no és la nostra intenció parlar del passat, sí que hi farem una ullada, imprescindible per comprendre el present i ser capaços de construir el futur. L’esquerra independentista, durant tots aquest anys, ha fet moltes passes endavant, amb alts i baixos, amb entrebancs, amb errades i encerts…. i de tot n’hem d’aprendre.
A més de les dinàmiques internes, l’esquerra independentista també ha estat influïda pel context internacional. Els 60 i 70, quan va nàixer, van ser anys de gran efervescència política: amb interessants lluites i experiències revolucionàries, com ara la consolidació de la revolució cubana, la guerra de Vietnam, la descolonització i les lluites populars a Àfrica, les revoltes del 68 o les experiències de lluites armades a Itàlia o Alemanya… Aquells anys, però, també suposaren gran repressió i nombroses decepcions, com per exemple l’enduriment de nombroses dictadures a l’Amèrica Llatina, els pactes i les transicions als estats meridionals d’Europa (Portugal, Grècia o el mateix Estat espanyol). Durant aquests anys, els primers anys de l’esquerra independentista, s’assentaren les bases del que havia ser un moviment d’alliberament nacional i de classe que tenia com a objectius la revolució anticapitalista i la independència nacional dels Països Catalans.
Els anys 80, a nivell internacional, varen suposar un període d’expansió del capitalisme, de liberalització de l’economia mundial amb l’ajuda de les noves tecnologies i de nous sistemes de producció que augmentaren en gran mesura la plusvàlua i l’acumulació de capital. El capitalisme semblava que podia guanyar el cor i la ment de la ciutadania, amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació de masses. A més, un gran nombre d’experiències revolucionàries eren aixafades i el referent de la URSS començava a mostrar-se com un gegant amb peus de fang, amb nombrosos problemes interns. Aquells anys, tanmateix, als Països Catalans van ser de creixement de l’esquerra independentista, sobretot lligat a l’aparició de Terra Lliure l’any 1979. La lluita armada va cohesionar diverses organitzacions i va donar aixopluc a diverses sensibilitats. Tanmateix, la immaduresa del moviment, les contradiccions internes, la insuficient implantació social i la repressió van donar lloc a unes escissions que ens deixaren en una situació precària. Durant aquells anys tingueren lloc debats en els quals unes organitzacions posaven l’accent en la lluita de classes, en la lluita pel socialisme, i d’altres en l’alliberament nacional. Com si l’alliberament nacional i de classe no foren les dues cares d’una mateixa moneda en la lluita per la llibertat dels Països Catalans, les dues crosses imprescindibles per a caminar cap a la llibertat.
Els anys 90 van suposar l’ensorrament de la URSS i del bloc de l’anomenat socialisme real, i fins i tot alguns gurus del capitalisme arribaren a pronosticar la fi de la història, com si la lluita de classes haguera desaparegut de sobte, com si l’explotació de l’ésser humà ja no tingués lloc sobre la Terra, com si les masses depauperades de l’anomenat Tercer Món no foren imprescindibles per a l’existència del paradís consumista… Evidentment, durant aquells anys, una gran part de l’esquerra a nivell nacional i internacional va patir una crisi ideològica, una pèrdua de referents de lluita, sobretot si tenim en compte que els anys 90 van ser una mena de travessa pel desert per a tota l’esquerra revolucionària. D’aquella dècada, malgrat el balanç general negatiu, l’esquerra independentista catalana encara se’n va sortir malgrat la repressió, malgrat haver de romandre a la defensiva, malgrat les renúncies i el cansament de gent que es va quedar pel camí, o que han romàs a casa durant aquests anys… malgrat tot. I potser l’esquerra independentista ho va fer perquè no va ser dogmàtica, perquè va incorporar al seu projecte diferents sensibilitats i diferents lluites, com ara la defensa del territori, el feminisme i l’alliberament personal, i potser també perquè va continuar reclamant per igual l’alliberament nacional i el de classe.
I ens trobem en la primera dècada del segle XXI, amb una nova crisi del capitalisme, potser més greu i més global que les darreres, i una nova fornada de lluites arreu del món amb experiències molt interessants a l’Amèrica Llatina. L’esquerra, a nivell internacional, es rearma ideològicament de nou i es reorganitza, i als Països Catalans l’esquerra independentista compta amb les organitzacions i l’experiència per tal de continuar fent passes endavant. Però per a fer-ho, caldrà acumular forces, tant de sectors decebuts per les polítiques socials i afectats pels efectes de la crisi actual, com dels sectors decebuts per les renúncies nacionals que han suposat els darrers pactes autonòmics. Caldrà explicar-los a tots dos, que la independència i el socialisme no passen per partits reformistes ni autonomistes. Cal passar a l’ofensiva, bastir un discurs clar i ferm, i ens cal disposar de canals per fer-lo arribar al major nombre de sectors de la societat. Caldrà que els companys i les companyes honestes amb experiència, que potser decebuts o cansats porten anys a casa, tornen a militar ja que ens calen tots els braços i totes les mans. Haurem de convèncer-los que ara és el moment. Cal que donem el bo i millor de cadascun de nosaltres per una Catalunya lliure, reunificada i socialista.
* Professor d’educació secundària i militant d’Endavant