4F: una aparença de justícia

4F: una aparença de justícia

4F-doc

La nit del 4 de febrer de 2006 hi havia festa a l’antic teatre ocupat del carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona. La guàrdia urbana, de matinada, va decidir presentar-s’hi per abaixar la persiana. Però la seva intervenció, mal o gens planificada, va acabar amb un guàrdia urbà estès al terra inconscient de resultes d’un impacte a la base del crani. I aquest desafortunat desenllaç va activar una resposta policial immediat per tal que l’agressió no quedés impune i, en la seva ràtzia, van detenir un total de nou persones que, en aquells mateixos moments iniciaven un calvari que arribaria a perllongar-se, en el cas més extrem, fins a 7 anys.

De seguida que es van conèixer els esdeveniments del teatre i les detencions posteriors, les persones més properes als detinguts iniciaren una campanya de suport que ha comptat amb nombroses iniciatives per tal de donar a conèixer el cas dels detinguts el 4f. Ara, amb tots els inculpats ja al carrer, s’ha presentat un documental que recull tota la informació aplegada durant tots aquests anys per tal d’explicar una història completa de tot el procés per tal que, malgrat les sentències judicials, les errades i contradiccions de tot el procés i la veritat sobre el cas aflorin. Els responsables de 4F: ni oblit ni perdó són els projectes col·lectius 15Mbcn.tv, Metromuster, Reclab i la Directa. El resultat és un bon documental, que mescla les imatges d’origen divers de què disposa amb gust i que crea recursos visuals imaginatius i efectius útils per a explicar el cas i apropar-nos als seus protagonistes individuals i col·lectius.

És un encert iniciar el documental amb la sentència del filòsof i autor de L’esperit de les Lleis Montesquieu que diu: “No existeix tirania pitjor que l’exercida a l’ombra de les lleis i amb aparences de justícia”. I és que aquesta ha estat una de les constants del cas que ens ocupa, on el poder -des de la classe política a la judicial, passant, és clar, per l’estament policial- ha anat arraconant tot allò que feia grinyolar la versió oficial per tal que el crim no quedés impune i l’aparença de justícia es mantingués. Des d’un primer moment alguns indicis prou clars ja posaven en evidència l’operació grollera que s’estava maquinant. Que dels nou detinguts inicials, set d’ells estiguessin al carrer en el moment de l’incident, quan totes les proves apunten a que l’agressió es va produir des de dalt del teatre, i les altres dues no haguessin ni estat al lloc dels fets i la seva detenció es produís a l’Hospital de Mar, ja hauria d’haver estat suficient per abandonar aquesta línia d’investigació. Però el pla ja estava traçat i semblava, com finalment va succeir, que ningú no es desviaria del camí assenyalat. Ara, ningú no tornarà els anys de presó i d’angoixa, una angoixa que perdura encara, als cinc principals perjudicats d’aquest muntatge: en Rodrigo, en Juan, l’Alex, l’Alfredo i la Patricia. I, sobretot, no podran tornar la vida de la Patricia, que es va llançar al buit un cop fora de la presó. Però això no vol dir que calgui oblidar i perdonar els policies, els jutges, els polítics, els periodistes, que van ser responsables directes que l’incident que té origen en una acció policial improvisada l’hagin acabat pagant cinc persones que més o menys responien estèticament a la figura de l’okupa violent que els darrers anys s’havia anat fabricant. A partir d’avui, als inculpats el 4F, els queda una apel·lació al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, i aquest excel·lent testimoni -l’espai ens impedeix entretenir-nos a destacar-ne alguns dels aspectes més encertats; estigueu però atents a les properes presentacions que se’n faran perquè val la pena- de com es munta i desmunta una “aparença de justícia”.