A primera hora de la tarda del dimecres 9 de març de 1966 va començar, a l’Església de Pompeia de Sarrià, l’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). L’acte havia estat convocat per la Junta de Delegats de la UB. La impossibilitat de reunir-se amb garanties en un espai universitari va fer que l’assemblea es decidís a aprofitar la generositat del Pare Provincial dels Caputxins, Salvador de les Borges, que el cap de setmana anterior havia ofert el Convent de la plaça de Fra Eloi de Bianya per acollir la trobada. Vora cinc-centes persones van acudir a l’acte fundacional del primer sindicat democràtic d’estudiants que va hi haver a Espanya des de la Segona República. La creació del SDEUB tindria una gran transcendència a molts nivells.
Després de la desaparició del falangista Sindicato Español Universitario (SEU) –que era la única organització estudiantil permesa fins al 1965–, el SDEUB va ser la primera organització alternativa a les iniciatives reformistes de la tecnocràcia dels anys seixanta en l’àmbit estudiantil. Havent desaparegut ja el SEU, el Ministre d’Educació, Lora Tamayo, i el president de les Asociaciones Profesionales de Estudiantes, Ortega Escos –ambdues figures de l’entorn de l’Opus Dei–, havien fracassat indiscutiblement en la seva temptativa impostada de modernitzar l’estructura universitària.
El primer document signat pel SDEUB va aparèixer a la Facultat de Medicina a inicis de 1965 proposant una Setmana de Renovació Universitària per tractar «a) El Govern de la Universitat i les llibertats democràtiques. b) Els aspectes socioeconòmics de la universitat democràtica. c) La Universitat i la Cultura Catalana». Un any després, en unes jornades marcades per la presència policial, es materialitzava el projecte democràtic dels estudiants en la famosa Caputxinada. Des del 9 de març, i durant tres dies, van estar tancats uns 450 representants estudiantils, uns 30 integrants de l’estament docent universitari i d’altres convidats diversos. Els que van arribar més tard de les set de la tarda ja es van trobar amb un setge policial que ha fet història. Entre els detinguts durant l’assalt del dia 11 hi havia Carlos Barral, Oriol Bohigas, Ràfols Casamades, Antoni de Moragues (degà del Col•legi d’Arquitectes), Salvador Espriu, García Calvo, José Agustín Goytisolo, Joaquim Molas, Joan Oliver, Ricard Pedrals (encara mossèn), Rubió i Balaguer (president de l’Institut d’Estudis Catalans), Manuel Sacristán, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies o Francesc Vallverdú. A més dels notables ja esmentats, també hi van assistir el secretari de la Comissió Internacional d’Estudiants, Wilfred Rutz, i el representant de l’Associació d’Estudiants dels EUA, Frederich Berger, als quals encara hi hauríem de sumar Bernard Schreiner que era un convidat del moviment estudiantil francès i que va ser detingut a Barcelona uns dies abans.
Durant una setmana hi va haver manifestacions per tota la ciutat fins que la gran marxa del dijous 17 va agrupar a unes 12.000 persones. La repercussió va fer que gent com Bardem, Gil de Biedma, Laín Entralgo, Tierno Galván o els abats de Montserrat i Poblet, entre moltes altres personalitats, donessin suport als centenars d’estudiants implicats en la Caputxinada. Com explicava una «Carta oberta» del SDEUB que corria per Barcelona poc després, «el balanç total de tan tristos successos va ser: 100 estudiants, 70 professors i 25 intel•lectuals multats, 180 alumnes expedientats, 41 expulsats de la UB, 16 empresonats, 20 sotmesos a judici i un total de multes que s’eleva a 3 milions de pessetes». Al cap de poc, a París es va fer una subhasta d’obres que Picasso, Miró, Calder, Max Ernst, Sartre i Simone de Beauvoir, entre d’altres, van donar per tal de pagar les multes que s’imposarien als participants de la Caputxinada. La transcendència havia estat internacional.
Per a la realitat política de Catalunya, la Caputxinada va significar un punt d’inflexió considerable. Els fets de març van precipitar la creació de l’ens polític més important per a la cultura catalana des de la Mancomunitat: la Taula Rodona, que seria el nucli germinal des del qual s’articularia l’Assemblea de Catalunya amb la participació inicial de gent del PSUC, el MSC, el FNC, Estat Català, membres del SDEUB, associacions cristianes vinculades al catalanisme o a l’obrerisme i independents de diverses sensibilitats. També esperonat per la mobilització estudiantil es va crear durant aquella primavera el Grup Democràtic de Periodistes.
A diferència d’avui en dia, que veiem decréixer curs rere curs el nombre de matriculats a la Universitat, els anys seixanta eren uns temps en els que l’accés a l’ensenyament superior començava a generalitzar-se amb certa celeritat entre les franges més avantatjades de la classe treballadora. Des de l’any 1961 fins al 1968, per exemple, les universitats catalanes doblarien el nombre d’alumnat passant de vora 9.000 estudiants a 18.000. Aquesta circumstància coincidia amb una notable accentuació de la dissidència d’esquerres a tot l’estat –especialment en les zones més industrialitzades– i, a Catalunya, la convergència entre diferents sectors que defensaven la cultura catalana també incidiria en l’activació política de l’entorn universitari. Aquests factors van empènyer cap a la coordinació del sindicat d’estudiants més significatiu del llarg període franquista fent del SDEUB una de les forces més representatives de la polièdrica, feixuga i combativa lluita contra el règim. El seu acte fundacional en els episodis de la Caputxinada va ser, a més, un gest contestatari que va commoure a una societat a l’expectativa d’oportunitats de ruptura amb la dictadura criminal del general Franco; fet pel qual cinquanta anys després cal recordar la dissidència estudiantil en uns temps en els que la comunitat educativa s’oposa massivament a les reformes d’un Ministre que diu que «el castellà viu avui discriminat com ho estava la cultura catalana durant el franquisme». (Aquest any, per cert, és també el cinquantè aniversari de les Asambleas Libres de Madrid en les que estudiants i docents es van agrupar sota l’evocador i majestuós clam de «¡Viva la inteligencia!»).
