La nostra societat ens ha transmès com a normes de relació la solidaritat, l’ajuda mútua, la tolerància i molts altres valors morals que es reflecteixen en un cert grau de consciència de classe. Com a conseqüència d’això, les organitzacions de treballadors continuen sent, ara per ara, el vehicle que canalitza el nostre malestar econòmic. Però tot i així, la situació ha canviat molt els darrers anys. La manipulació, la criminalització, la demagògia i les burocràcies sindicals han reduït enormement la fortalesa i vitalitat del moviment obrer. Només un exemple: la televisió pública de Catalunya porta mesos dient a tothora que el dèficit amb Espanya és el responsable darrer de les retallades. Nacionalisme burgès en estat pur.
Aquestes estratègies de distracció no són noves, però la influència dels mitjans de comunicació sobre la població les ha fet decisives. Els darrers anys s’han posat en marxa tota una sèrie de mecanismes per eliminar qualsevol amenaça als privilegis de la burgesia. Un dels objectius ha sigut l’ús de la força revolucionària. L’Estat ha sabut conjugar molt bé el monopoli de la violència amb un pacifisme absurd i mal entès. En un context de lluita de classes com l’actual, la violència és tan sols un pas més en l’estratègia dels treballadors, com ho fou també en el passat. Anul·lar aquesta fase, tal i com està ocorrent a l’Estat espanyol, és un pas previ per alienar-nos la nostra pròpia ideologia. És un punt clau per aconseguir que a llarg termini la desesperació no revele cap sentit de classe, i que si aquesta rebenta ho faça en assalts, robatoris i baralles entre bandes, al més pur estil banlieue. L’objectiu és que la violència no amenace en cap cas l’estabilitat de la societat de classes. L’estiu passat milers de joves anglesos prenien els carrers dels seus barris deixant anar la ràbia acumulada durant anys. El descontent causat per un sistema sense sortida esclatava una vegada més al cor del capitalisme. De segur que la baronessa Thatcher n’estigué ben orgullosa: ni organitzacions obreres, ni reivindicacions de classe. Pura destrucció i afany consumista.
Corria l’any 2008 quan un Sarkozy desorientat proposava refundar el capitalisme. Prompte el farien canviar d’opinió els seus homòlegs europeus. D’ençà, la situació ha anat a pitjor. S’han succeït les privatitzacions, les retallades i les reformes, el nostre pa de cada dia. Cada vegada que apareix un nou estudi econòmic –sempre finançat per alguna institució burgesa– ens parlen d’un empitjorament immediat, seguit d’un revifament a llarg termini com a conseqüència de les reformes estructurals dutes a terme. Si acaba l’any i no han tingut cap efecte, comencen de nou. Un altre estudi confirmarà la nova recessió tot i augurant un creixement per a l’any vinent, efecte inequívoc de les retallades. I si no l’encerten, doncs ja us podeu imaginar quin és el següent pas. Per a nosaltres això nomes suposa allargar l’angúnia, la desesperació i la incertesa. Per a ells, un baló d’oxigen per apaivagar la revolta, un intent per retardar un inevitable esclat de violència de classe fins que l’hagen poguda buidar de tot contingut polític. Els periodistes han incorporat al seu llenguatge habitual expressions com “confiança dels mercats”, “manca de liquiditat” o “emprendre per sortir de la crisi”, tractant de normalitzar una visió de l’anàlisi econòmica totalment interessada. Els seus fruits són evidents. Una gran quantitat de gent no veu, o no vol veure, cap relació entre política i economia. Però portem uns quants anys de crisi i, malauradament, no sembla que la situació millore. S’han succeït les convocatòries electorals i els canvis, com era d’esperar, han sigut mínims. Les alternatives a la societat de classes han sigut ignorades i criminalitzades. Els governants no han dubtat en cap moment de la interpretació neoclàssica de l’economia, a pesar del fracàs de les mesures adoptades. En res han canviat des que Sarkozy pensà il·lusòriament que protagonitzaria una segona presa de la Bastilla. Per la seua banda, la socialdemocràcia, tret de voler permetre un major dèficit per allargar en el temps els problemes estructurals, ha guardat silenci. Potser algun partit s’ha plantejat la propietat pública dels mitjans de producció com a solució. Deixant de banda comentaris irònics sobre la nacionalització de Bankia, aquesta proposta no suposa res més que un camí d’anada i tornada a la situació de partida. En poc de temps n’hem tingut dos bons exemples: Argentina expropiava YPF alhora que el govern espanyol es plantejava la privatització de Renfe. Mentre el garant de la societat de classes siga el propietari de les empreses, el perill continuarà latent. La solució no ens vindrà de la mà de la política institucional. I si el camí no fa cap revolt, l’atur pot arribar a ser dramàtic. Més encara del que ho és ara.
Tenint en compte la insostenibilitat del creixement econòmic a què estem acostumats, la crisi resulta natural i fins i tot necessària per mantenir el capitalisme a llarg termini. Però això, com entendran burgesos i polítics, als treballadors ni ens va ni ens ve. No som precisament nosaltres qui traiem profit de la societat de classes. L’atur és la magnitud macroeconòmica que millor defineix la situació actual. La sortida de la crisi ha de passar, en aquest sentit, per eliminar-lo. Eixe és l’arrel del problema. No aclarirem res amb la regulació d’un sistema financer intrínsecament burgès, com els agrada proposar a alguns. La solució passa per nosaltres mateixos, els treballadors. Precisament aquest mes es compliran 75 anys dels fets de maig de 1937. Aquell enfrontament als carrers de Barcelona fou el colofó de l’afany estalinista per manar i destruir l’autonomia del moviment obrer. Un afany que començaria mesos abans a València, el 30 d’octubre de 1936. El PCE metrallava aquell dia, a sang freda, els assistents al sepeli d’un milicià anarquista al seu pas per la plaça de Tetuan. El resultat fou de trenta morts i més de vuitanta ferits. Després vindria l’assalt republicà a les col·lectivitzacions, el darrer procés revolucionari dut a terme per la classe treballadora als Països Catalans. No sé si tornarem a ser mai tan a prop d’una societat sense opressors ni oprimits, però es va fent hora d’intentar-ho. Potser siga aquesta una bona ocasió per recordar-ho.