En motiu del 9 d’octubre, hem volgut parlar de la realitat nacional del País Valencià a través del prisma d’algú que lluita en una de les trinxeres més difícils per a la reconstrucció del País Valencià. Manel González és militant del comitè local d’Endavant a Alacant, i en aquesta entrevista fa un repàs als principals reptes a què s’enfronta la lluita d’alliberament nacional i social al País Valencià.
En quin moment polític creieu que es troba el País Valencià? Continuarà l’hegemonia del PP o bé començarà un nou cicle de tripartit a la valenciana? Creieu que hi haurà canvis polítics profunds o bé una simple alternança en el poder?
El País Valencià es troba actualment en un moment de desestructuració nacional, amb una casta política que no són més que una colla d’acòlits del poder econòmic i de les estructures espanyoles, un teixit industrial desmantellat, la terra cimentada, un treball profundament terciari, temporal i precari, i una societat generalment desmobilitzada; tot i els últims brots d’enguany amb la primavera valenciana i les mobilitzacions contra les retallades.
El PP es troba més deslegitimat que mai per la gestió que està fent de la crisi, i davant la davallada del PSOE/PSPV hi ha hagut una embranzida electoral de Compromís i EUPV, però això tampoc és un efecte de l’augment de la consciència social i nacional (que és el que ens interessa per construir la societat nova), sinò d’una conjuntura electoral determinada. Per altra banda, encara que entrara un suposat tripartit al govern valencià, molt segurament liderat pel PSOE/PSPV, tampoc hi hauria un canvi substancial en la política institucional; es produirien les mateixes polítiques però maquillades amb progressisme socialdemòcrata, el que no soluciona la situació de misèria econòmica, política, social i cultural en què ens trobem les valencianes. El que suposaria, més abans que després, una alternança amb un altre govern del PP, ja que davant la incapacitat de “l’alternativa” per solucionar els problemes en què ens trobem tornaria el partit polític que té l’hegemonia ideològica.
Com creieu que afectarà la societat valenciana (a nivell social, econòmic, identitari, polític) la ruïna econòmica a la que l’han dut els seus dirigents i la més que probable intervenció europea?
La ruïna econòmica i les intervencions econòmiques espanyoles i europees duran a l’aprofundiment de les greus retallades que s’estan produint en tots els àmbits (educació, sanitat, supressió de prestacions socials…) i a la precarització del treball fins límits que algunes generacions no hem conegut. Qualsevol cosa que faça nosa al poder i que depenga d’ell tendirà a ser suprimida, com les línies en valencià o les subvencions a cultura, mentre que el poder s’anirà concentrant cada volta en menys mans i més poderoses.
Per altra banda, tenint en compte l’augment de la mobilització social, hi haurà més protesta al carrer, i inevitablement més repressió, com s’ha pogut comprovar al llarg de tot l’any, el que evidenciarà (encara més!) el caràcter antidemocràtic de l’estat i els seus agents repressius.
És ací on l’Esquerra Independentista es planteja el repte d’estendre la consciència nacional, de classe i feminista davant les contradiccions cada volta més patents, i ser el referent ideològic i estratègic per construir les estructures nacionals que necessitem al País Valencià. Per a això caldrà molta faena i molta paciència, no voler córrer més del que les nostres condicions subjectives ens permeten i avançar amb pas ferm, sabent que el pas que el graó que fem hui és el que ens permetrà arribar allà on volguem anar.
El moviment per a la recuperació lingüística i cultural ha estat un dels puntals de lluita contra el bloc de poder. Quin balanç feu de la seva actuació? Quins creieu que han de ser els seus propers objectius i línies de treball?
Fins ara, els dos grans gegants del valencianisme polític i sociològic, ACPV i Escola Valenciana, han fet un bon treball, mentre ACPV muntava la xarxa de casals Jaume I, mantenia els repetidors de TV3 per poder socialitzar la televisió en català, i era un referent de la promoció de la llengua i la cultura; EV lluitava per la implantació de línies en valencià i referenciava les trobades com a espai de reivindicació de l’escola en valencià.
Actualment això ha canviat, devem molt a estes dos estructures, però ACPV es troba en un procés d’increïble davallada de la seua capacitat política, almenys en el que respecta al sud del País Valencià, i cal que es replanteje quin és el seu paper i com ha de jugar les seues cartes per tornar a mobilitzar la base valencianista (catalanista) que encara (r)existeix i generar projectes de futur. Escola Valenciana, tot i que es troba en un bon moment orgànic, s’haurà d’enfrontar a les cada volta més fortes retallades en ensenyament i a la possible supressió de les línies en valencià en un termini més o menys pròxim, tenint al davant a un enemic tan fort com són les exigències del capital i el projecte homogeneitzador espanyol.
Davant este panorama, l’Esquerra Independentista, com a agent polític i social amb voluntat transformadora i amb més capacitat que mai, ha de trobar el seu espai com a interlocutor amb estes dos organitzacions, per tal de potenciar la mobilització social que requereix la lluita en defensa del valencià a les escoles, i de creació de les estructures necessàries no ja per a la base valencianista, sinò per al conjunt de la societat civil.
Quins són els passos immediats i a mitjà termini que creieu que cal fer per a construir una alternativa en clau nacional i social al País Valencià?
El pas imprescindible, necessitem que l’Esquerra Independentista estiga a totes les comarques dels Països Catalans per poder parlar d’implantació i en clau realment nacional, i no únicament això, que seria quedar-nos a les portes. Cal que l’Esquerra Independentista siga un moviment polític reconegut arreu dels Països Catalans com a agent de canvi, amb una àmplia base social a tots els pobles. I quan considerem que hem estés la consciència nacional i de classe fins a cert punt, podrem dir que estem preparades per anar més enllà.
Tenint açò en compte, la tasca primordial és fer créixer les organitzacions de l’Esquerra Independentista i estendre-les a altres pobles i comarques. La capacitat revolucionària que tinguem és la que permetrà que els nostres projectes conjunturals facen avançar cap al nostre projecte polític.
Paral·lelament al creixement del Moviment, cal teixir una xarxa de casals com a columna vertebral del projecte d’Unitat Popular. Actualment la xarxa de casals Jaume I tremola, per cada Casal Jaume I que caiga, haurem d’alçar cinc Casals Populars! amb una estructura plenament democràtica i que incite a la participació. Hem d’aconseguir la implicació de gent de fora del Moviment per fer créixer la base social del projecte d’Unitat Popular.
Necessitem que el sindicat de classe estiga present als llocs de treball de les grans indústries per començar a generar discurs, cal la implantació real per al futur creixement del sindicat. Alhora, davant la crisi energètica i alimentària que abans o després arribarà, cal que comencem a tindre un projecte cooperatiu per coordinar tots els llauradors i el món neo-rural a l’alça, que podria suposar una part important de la base productiva del nostre país.
Per últim, cal una estreta col·laboració amb tots els moviments polítics i socials als diversos pobles i comarques; des d’altres moviments polítics, fins als moviments cooperatius, passant per les assemblees autònomes de tot tipus. Que vegen en l’Esquerra Independentista un moviment seriós i capaç en qui treballar i en qui construir la societat nova.
