>> Entrevista a Màrius Cloquell, Ignasi Sellés i Josep Jordà, membres actius de l’Ateneu Popular Arrels.
Màrius Cloquell, militant d’Endavant-OSAN, Ignasi Sellés, militant del Rogle i Josep Jordà, militant de CAJEI, són veïns de Beniarrés (el Comtat) i membres actius de l’Ateneu Popular Arrels. Tots tres formen part de tres époques de la història de l’Ateneu: Màrius, de l’època de promoció; Ignasi, de quan es va obrir per primer cop; i Josep és de la gent jove que s’ha unit al projecte al cap dels anys. La quarta fornada s’està fent ara.
Heu celebrat el sisè aniversari de l’Ateneu Popular Arrels amb la inauguració d’un nou local. Se vos havia fet xicotet l’anterior?
En certa manera sí, en menys d’un any hem canviat dos voltes de lloc, la primera va ser per la necessitat de realitzar obres en el primer ateneu, en el qual havíem estat cinc anys i mig. Al segon ateneu vam estar cinc mesos, era un bon local, també cèntric i amb molta llum però un poc menut per les nostres necessitats. El nou ateneu és un local prou més gran i ens permet realitzar activitats amb una capacitat major de gent i hem pogut dividir l’espai, ara tenim una zona més pública i un altra més reservada. La veritat és que la inauguració oficial, encara que celebrarem l’aniversari, no l’hem feta, volem esperar a finalitzar les obres que estem fent per realitzar-la.
Molta gent se sorprèn que en un poble tan xicotet hi haja tanta activitat reivindicativa. Quins són els col·lectius que s’organitzen entorn l’Ateneu? Teniu relació amb la resta de col·lectius del poble?
Actualment, treballant en l’ateneu som tres col·lectius, Endavant-OSAN com a organització política, una assemblea de joves de Beniarrés vinculada a la CAJEI i El Rogle, col·lectiu local vinculat a l’esquerra independentista. Encara que puntualment també han treballat la Brigada Catalana Venceremos de solidaritat amb la revolució cubana i el sindicat d’alliberament COS.
En l’àmbit local al ser un poble menut les relacions són amb el conjunt del poble, i en especial amb l’Associació Cultural l’Esportí amb qui durant anys hem realitzat conjuntament la diada reivindicativa del 25 d’Abril al poble i altres activitats com correllengües, cercaviles… També val a dir que altres associacions ens han ajudat deixant-nos les seues instal·lacions i material, com ara la Unió Musical de Beniarrés, les filades de Moros i Cristians, les Monges…per citar uns quants.
Amb l’Ateneu Popular i altres iniciatives del poble, Beniarrés ha esdevingut un referent de lluita no sols a les comarques centrals sinó a tots els Països Catalans. En sou conscients? Moltes vegades ens hem quedat sorpresos quan hem anat a algun poble dels Països Catalans de visita, de concerts i hem conegut a gent que coneix Beniarrès i sap que hi ha un ateneu i “gent del rotllo”. Nosaltres ens hem quedat bocabadats. Com pot ser que ens coneguen? Si realment no hem fet res important; si ens costa moltíssim fer les coses i funcionar. Amb això t’adones que on tu no veus mèrit perquè és un treball diari, constant, hi ha molta gent que li dóna importància; que gent d’arreu dels Països catalans està al dia del que es fa a este xicotet poble del Comtat i mitjans com este, L’ACCENT, fan possible difondre aquestes coses que, al no donar-se en una gran capital, de vegades queden reduïdes a un segon pla.
I mirant-t’ho a l’inrevés: quina visió teniu vosaltres dels Països Catalans? Com valoreu, per exemple, els referèndums per l’autodeterminació del Principat, o l’aparició de l’Esquerra Independentista de Mallorca. Tenen repercussió sobre la vostra feina?
En estar molts de nosaltres militant en diferents organitzacions d’àmbit nacional i per la gent que hem anat coneixent al llarg del anys gràcies al mateix moviment, hem pogut viatjar arreu dels Països Catalans, conèixer a més gent, llocs, pobles i reforçar la idea dels Països Catalans. Per a nosaltres no hi ha diferència entre una banda i altra de la Sénia: som un mateix poble i hui per hui sabem que tenim casa arreu de la nació perquè hem fet grans amics allà on hem tingut possibilitat. Gent de València, Capellades, Banyeres, Eivissa, Carcaixent, Vilafranca del Penedès, Castelló, Ribes, Gandia, entre d’altres, són per a nosaltres part de la nostra família, amb una mateixa cultura, amb unes mateixes inquietuds, els mateixos problemes i la mateixa opressió, l’Estat espanyol i el capitalisme.
Pel que fa als referèndums, ho veiem positiu però sense perdre el nord. Hem vist moltes actituds de gent que consideràvem de la nostra que s’hi ha cegat i, a la mínima, ja renunciaven a la nació completa. Hem pogut vore que al Principat hi ha molt de “blavero” i també que l’EI és l’única que s’han mantingut coherent en el discurs i gràcies a ella s’ha pogut incloure la idea dels Països Catalans en alguns referèndums.
Com foren els vostres orígens? D’on ha sorgit tot?
Tot va sorgir de l’assemblea d’Endavant de la Vall d’Albaida; ens reuníem a Castelló de Rugat totes les setmanes i realitzàvem activitats a locals de l’Ajuntament i sempre depeníem d’ell a l’hora de fer qualsevol cosa. Posteriorment va eixir la proposta de fer l’assemblea cada setmana en un poble i ja que teníem una casa a Beniarrés, perquè no fer-hi les diferents activitats i així llevar-se la dependència de l’Ajuntament? Vam provar i ens va agradar, teníem un local on no ens molestaven, podíem fer xerrades sense dependre de ningú i ajuntar-se per fer alguna festa i així traure diners per diferents projectes. Vam començar a fer una programacioneta i arrel d’això va entrar gent nova, l’Ignasi entre ells. Després vam decidir muntar una assemblea separada a la de la Vall d’Albaida, on per la seva banda crearen l’ateneu Terra Roja i nosaltres consolidarem l’Ateneu Popular Arrels. Sense la gent de Castelló no haguera existit l’Ateneu.
Quines són les coses que destacaríeu d’aquests sis anys de vida?
A nivell social destacaríem la normalitat amb què es veu l’independentisme i el projecte dels Països Catalans al poble, un poble que va tindre una gran confrontació en les escoles quan va entrar en vigor la Llei d’ensenyament i ús del valencià, on una meitat estava barallada amb l’altra perquè defensava una educació per als fills en valencià; on una meitat enviava els fills a estudiar a un altre poble perquè a l’altre poble s’estudiava sols en castellà. Hi hagué una època en què dir-te catalanista era un insult i els catalanistes eren les persones més rares del poble. I ara veus que fills d’eixos temps parlen amb normalitat de Països Catalans, porten samarretes reivindicatives, tenen tracte normal amb la gent del poble. Hui ja no s’espanta ningú en vore una estelada o al sentir parlar de Països Catalans.
Pel que fa a les activitats que hem realitzar, destacaríem la calçotada (que enguany serà la sisena) que ja té un cert renom: l’any passat vam aplegar a més de tres centes cinquanta persones. També les jornades que vam realitzar sobre el medi ambient on vam conèixer a l’etnobotànic Joan Pellicer, qui ens va marcar molt a la gent de l’Ateneu i a qui sempre el portarem al cor. O els dos concerts que es van fer, un a Beniarrés i l’altre a Muro, amb l’ajut de músics d’arreu de la comarca per reivindicar els “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” i per retre homenatge a tots els que han lluitat per la defensa, la llibertat i la dignitat dels Països Catalans. Tampoc podem oblidar a tots els grups que han vingut a actuar a les diferents festes i aniversaris.
És de suposar que durant aquests sis anys també hagueu patit la repressió. És molt diferent de la que es pateix a les grans àrees metropolitanes? Com es fa front a la repressió en un poble xicotet com el vostre?
La repressió al poble és diferent a la d’una gran ciutat, ací si passa qualsevol cosa -i a les poques hores- ho sap tot el poble. No és tant la repressió com la lluita diària perquè tots els dies has de tractar amb algú que és d’idees totalment diferents a les teues; ací no existeix això de crear-te el teu món perfecte aïllat de la realitat ací tots els dies vas a trobar-te a gent que va a criticar-te i que està esperant qualsevol excusa per difamar en contra teua. No és com en la ciutat que tot passa més desapercebut. Això pot ser bo, perquè tot te més rellevància, però també és més dur.
D’ací poc celebrareu la calçotada popular, que possiblement siga la més multitudinària al sud del Sénia. Com ho heu aconseguit?
No en tenim ni idea! El que sabem és que el primer any érem un centenar i ara ja som una caterva. Potser pel bon ambient que és munta, potser perquè és de les poques que és fan al País Valencià, pel menjar o pels grups de música popular. Realment està convertint-se un aplec, on ens trobem molta gent que difícilment ens trobaríem tots junts un altre dia, hi ha gent que ve a propòsit per trobar-se eixe dia a la calçotada de Beniarrés. Compartir eixe dia amb tots vosaltres és un goig i quant finalitza estem unes setmanes que no fem més que recordar a tots els amics que han vingut a la calçotada.
El novembre passat també organitzàreu unes jornades municipalistes. Vol dir això que esteu preparant el salt a la política institucional?
A nosaltres sempre ens ha preocupat la política, i la municipal no pot ser menys. Veiem que al municipi podem fer més política de la que hem fet i que la política del poble és la que ens afecta més directament i en la qual més podem incidir. Sense estar a les institucions és pot fer molta política però no tota. Hi ha bastants col·lectius a municipis de les comarques centrals que tenen la mateixa necessitat i per això vam organitzar les jornades, per compartir experiències, resoldre dubtes i agafar ànims. El que puga eixir d’això ja es vora en el temps.
Les comarques del Comtat, l’Alcoià o la Vall d’Albaida han sigut, tradicionalment, d’esquerres i nacionalistes, però actualment amb l’excepció de Beniarrés, hi ha poc independentisme organitzat. Com ho veieu?
No és així exactament. A l’Alcoià tenim una assemblea de Maulets, amb qui tenim molt bones relacions, i a la Vall d’Albaida tenim el sindicat COS. A més a més i fora del que seria l’EI ens trobem a gent molt vàlida i que apreciem molt i tenim molt bones relacions com la gent del Más del Potro d’Alcoi, que tenen un projecte d’autosuficiència ben interessant, el Casal Centre Ovidi Montllor que no pare de fer activitats culturals en defensa de la llengua catalana, projectes d’okupacions com El Molinar i Ca els Flares, que han donat una alternativa a esta zona i amb els quals tenim relacions. També al Comtat tenim molta relació amb la Comunitat de Turballos. Ens agradaria que hi hagués més independentisme organitzat; hi ha gent que compartix els ideals de l’EI però que de moment no és decideix a donar el pas de posar-se a militar en cap organització. No som molts, de moment és el que hi ha, però la gent que som estem ben avinguda.
Quines perspectives teniu per al futur? Creieu que es podran multiplicar els Beniarrés arreu de les comarques?
Consolidar el nou ateneu és un dels reptes que tenim, continuar amb la dinàmica de treball que hem començat després de les jornades municipalistes i la creació i consolidació de una coordinadora de l’EI a les comarques centrals conforme es va quedar a estes jornades també és un repte.
Projectes com el nostre arreu de les comarques hi ha un fum, La Lloca de Canals, La Forca de Carcaixent, Independentistes de la Safor, la gent de Pedreguer, els cremats de Xàtiva, els que ja he anomenat de l’Alcoia, les diferents assemblees joves que hi han per Cullera, Pego, Castelló de la Ribera… Beniarrés és un entre tants. Som moltíssima gent, som un potencial molt gran que conforme vaja passant el temps, amb compromís i treball constant, sabrem com utilitzar-lo, aleshores ens adonarem que el que alguns deien que era impossible, nosaltres ho hem fet realitat. El camí està ple d’entrebancs i cada obstacle que superem és una victòria. Tots nosaltres som una victòria en eixe camí que és la independència i el socialisme.
