Guido Ramellini és membre d’Altraitalia, una associació d’italians residents antifeixistes residents a Catalunya fundada el 2010. Altraitalia ha estat clau perquè per primera vegada s’investiguin a Espanya fets ocorreguts en el transcurs de la Guerra Civil Espanyola. A través de la documentació de fets històrics i el testimoni de dues víctimes, l’Audiència de Barcelona investigarà els bombardejos de l’aviació italiana sobre la capital del Principat, els quals van causar més de 5.000 morts i dels quals encara se’n pot seguir el rastre, per exemple a la façana de l’església de Sant Felip Neri.
Com comença el procés que portarà a l’Audiència de Barcelona ha investigar els bombardejos de l’aviació italiana durant la Guerra Civil?
Al 2007 el Museu d’Història de Catalunya va organitzar l’exposició “Quan plovien bombes”. Un any després es tradueix el text de l’exposició a l’italià i el material exposat arriba a Itàlia. L’exposició reunia informació vital que ens va permetre conèixer com van ser els bombardejos de l’aviació italiana. Aquest fet coincideix amb la primera vegada que els italians residents a l’estranger podem votar en les eleccions al Parlament del nostre país. Un cop es forma el govern després dels comicis, un grup d’italians residents a Barcelona decidim enviar als diputats dels partits de centre-esquerre una petició perquè el govern de Romano Prodi demani perdó pels bombardejos de la Guerra Civil espanyola. Es tracta de bombardejos terribles, fets per saturació, una pràctica prohibida ja llavors per acords internacionals. Tenien l’únic objectiu d’aterroritzar la població.
Com va acabar la petició de perdó per part del govern italià?
La idea es que es pronunciessin simultàniament els parlaments català, italià i europeu, però el govern de Prodi va caure i la tornada de Berlusconi va deixar sense possibilitats la iniciativa. Aleshores, sense la participació del govern italià, no tenia gaire sentit tirar endavant la mesura.
Però tot i així, la voluntat de denunciar els bombardejos de Barcelona no desisteix.
Tot al contrari. Al 2010 neix l’associació Altraitalia, amb la voluntat molt clara de defensar la memòria històrica en relació als fets de la Guerra Civil. Per fer-ho ens marquem tres vies. La primera és sondejar partits i institucions polítiques per mirar on podem trobar suports. En aquest sentit, rebem bona resposta de partits com ERC, ICV o Solidaritat; la segona via passava per organitzar un conveni amb el Memorial Democràtic, per tal de llegir de forma creuada els fets que van passar a Itàlia i els que van ocórrer a l’estat espanyol; la tercera era la denúncia per la via penal.
És aleshores quan presenteu la denúncia a l’Audiència ‘Nacional’?
Sí, va ser el 2 de juny de 2011, coincidint amb la festa de la República italiana. L’Audiència Nacional de Madrid declara que no és competent per investigar els fets i delega en L’Audiència Provincial de Barcelona, al·legant que és allà on van passar els fets que denunciàvem. Les víctimes que havien posat la denúncia amb nosaltres volen tirar endavant i així ho fem. L’Audiència de Barcelona va rebutjar en primer moment la nostra denúncia presentada el 30 de maig de 2012. Va considerar que probablement tots els denunciats ja havien mort i afirmava que teníem un punt de partida massa vague per iniciar una investigació tan cara. Però l’aviació italiana va recollir documents on explicaven com bombardejaven. El que van fer és innegable i fins i tot tenim noms dels aviadors contra qui ens hem querellat. Van acceptar el recurs el passat novembre, i fa dues setmanes van comunicar que obrien investigació.
A que respon que la querella sigui contra els aviadors a títol personal i no contra l’exèrcit italià?
És molt difícil denunciar l’exèrcit coma institució. Els avions italians no portaven identificació perquè Itàlia havia firmat el pacte de no intervenció, i per tant no hi ha gaires dades on poder-nos agafar. En canvi, la documentació històrica sí que ens dona informació sobre les dades dels aviadors, alguns dels quals també haurien bombardejat Gernika. La participació d’Itàlia a la guerra va ser il·legal, i la seva incidència terrible per a la població. Els avions italians eren fins i tot millors que els de l’aviació alemanys de l’època. Ara només cal reunir les proves per demostrar que els noms dels quals disposem corresponen als que van bombardejar Barcelona.
.
**
Com valoreu que la primera vegada que s’investiguen fets de la Guerra Civil, sigui gràcies a una associació d’italians a Catalunya?**
És un pas important, perquè ja vam veure com van acabar els primer intents d’investigar fets de la Guerra. De tota manera, a nivell legal és evident que s’ha tirat endavant perquè els culpables són italians i per tant no es topa amb la llei d’amnistia. Però la responsabilitat de no investigar fins ara no recau només en la justícia, sinó també en la societat. La societat civil catalana s’ha mogut poc, o més aviat s’ha mogut de manera poc ordenada per fer justícia. Hi ha moltíssim associacionisme relacionat amb la memòria històrica, però poc coordinat. Existeixen lluites molt locals, però en falta una de global. Hi ha associacions que treballen en àmbits molt concret, i ens ha estat impossible fer denúncies conjuntes amb més d’una organització. Ara estem intentant sumar a la nostra causa la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, la qual cosa seria molt important.
De tota manera, tenint en compte que els aviadors que quedin vius superaran els 100 anys, l’objectiu final de la denúncia és més simbòlic que pràctic?
Exacte, i també la voluntat que les institucions recullin el testimoni de les víctimes, que de fet és el seu deure. El representant dels damnificats hauria de ser l’Ajuntament de Barcelona, però si no ho fa per pròpia iniciativa l’haurem d’instar a fer-ho. Però de tota manera el més important és que el tema arribi a la gent. Sabem que tenim suport polític per part de la CUP, ICV o ERC, però el més important és que aquest debat transcendeixi tribunals i administracions i arribi al gruix de la societat.
Quina ha estat la resposta de les institucions públiques fins ara?
No s’han mostrat gaires disposades a col·laborar. Per exemple, vam intentar gestionar una col·laboració amb l’Ajuntament de Figueres en relació a uns bombardejos de la Guerra que van afectar la ciutat. Doncs bé, ens va ser impossible el simple fet trobar-nos amb el llavors alcalde, Santi Vila (ara conseller de Territori de la Generalitat). És evident que les administracions d’aquest país han de fer un pas endavant.
Quin camí judicial us espera a partir d’ara?
La decisió de l’Audiència ja no es pot recórrer i han d’obrir la investigació. Però és un procés lent. S’ha d’investigar si els aviadors estan vius, estudiar la possibilitat d’extraditar-los… És molt complicat. Però almenys això provocarà una reacció a Itàlia, on encara ningú ha dit res.
A Itàlia és tan complicat el procés de memòria històrica com ho és aquí?
Itàlia està plena de records dels aviadors feixistes. Fa menys d’un any, a un poble que es diu Forte dei Marmi, l’alcalde de centre esquerra va voler posar una estàtua en homenatge a l’aviació italiana, i va posar-ne una d’antiga que representava el fill de Mussolini, un home que va bombardejar amb bombes de fòsfor a Etiopia i Eritrea. Per sort la pressió dels moviments populars van obligar a retirar-lo, però l’administració va al·legar motius de seguretat, no per motius memorístics. Quan va morir Bruno Mussolini en el mateix poble van posar una pedra commemorativa i els partisans la van fer volar. El fill d’un d’aquesta partisans li va dir a l’alcalde que si el seu pare havia fet volar la placa ell podia fer volar l’estàtua. Queda molta feina per fer, però els moviments populars duen terme una lluita intensa.
