Que el català és una llengua en constant conflicte no és cap novetat. Tot i la voluntat de despolititzar-lo, treure’l del seu context d’opressió que explica la minorització que pateix o la màscara de silenci per part de diferents sectors per tal de mostrar una aparent imatge de conciliació, el català va servit quant a agressions. El cas de la infermera de la Vall d’Hebron és l’enèsim i el que s’ha visibilitzat més aquests dies, però des de llavors els catalanoparlants hem continuat veient com els nostres drets lingüístics es menystenien i vulneraven, perquè aquesta és una dinàmica estructural. No només no s’atén en català, sinó que es qüestiona, es menysté i se’n fa mofa. Si això passa, és perquè darrere hi ha unes estructures de poder que ho reforcen i permeten que, a més a més, grups d’espanyolistes facin xivarri i se situïn com a víctimes. El mateix que va passar amb l’escola Turó del Drac i el 25%, com en tants altres casos. La dinàmica que ja coneixem, però tota aquella política que no fem és feta contra nosaltres, i tot espai que no defensem acaba retrocedint en pro de l’espanyolisme i l’estat. Passar a l’ofensiva no és una proclama retòrica, és una necessitat imperiosa per revitalitzar la llengua. Recordem que les llengües no moren ni viuen, sinó que deixen de ser parlades per la seva comunitat, pel seu poble. La vulneració i discriminació lingüística és, doncs, una expressió més de l’opressió nacional que vivim als Països Catalans.
El fet de situar en el debat públic la dicotomia entre rebre atenció mèdica de qualitat o ser atès en català és una reducció insultant del problema: en cap dels casos una opció exclou l’altra. La trampa és situar el focus en els drets individuals que pugui tenir una persona en un context determinat i, així, obviar quina és la realitat d’aquest context i quin paper juguen totes les persones que en formen part, fet que condueix a tenir presents els drets col·lectius d’aquesta societat, tant en les pràctiques com en els discursos. I, al capdavall, no poder rebre un servei públic en català, per la causa que sigui, significa la impossibilitat d’expressar-nos en la pròpia llengua al carrer i guardar-la a casa com un tret identitari, en comptes de ser el vehicle de relació entre les persones que és. La realitat als Països Catalans és que, tot i que el català sigui oficial i àmpliament conegut per la població, no es pot garantir l’atenció i la comunicació en la llengua pròpia ni als hospitals, ni a les universitats, ni als jutjats, ni a les administracions, com a la resta de serveis públics.
És cert que hi ha situacions individuals en què la persona que atén no se sent segura parlant-lo i es pot expressar millor en una altra llengua. Però, per aquest precís motiu, és important que la qüestió individual no se superposi als drets col·lectius i s’entengui que en deixar de banda el català, se l’està minoritzant i desplaçant, i això és reproduir les lògiques estructurals que porten al canvi de llengua cap a la dominant. Tinguem present com aquestes lògiques són una barrera significativa pels nous catalanoparlants, o els potencials a ser-ho, i que, a més, sovint són tractats amb condescendència, sorpresa o racisme pel fet que parlin el català. Com si no fos la cosa més normal que, tot i la realitat multilingüe i tenir una llengua d’origen diferent, s’utilitzi el català com a idioma vehicular i que lluny de ser una imposició o exclusió garanteix la cohesió gràcies a ser un punt de trobada arreu del territori. Preocupem-nos, també, del conjunt de serveis externalitzats que no atenen en català. Són diversos els serveis adreçats a la població en els quals, per part d’institucions catalanes, es contracten empreses que no entenen el català per fer-se’n càrrec, però sense cap mena de política lingüística que garanteixi el tracte en català, vulnerant altra vegada el dret a ser atesos en la llengua pròpia. Es podrà dir que no es pot responsabilitzar l’empresa d’haver d’oferir el servei en català si aquesta no opera en català, és d’un altre territori o el que sigui. Però el quid de la qüestió és que el servei es presta de manera pública i, per tant, ha de ser un requisit obligatori, tal com recull el reglament d’usos lingüístics de molts consistoris. Les privatitzacions i externalitzacions del conjunt de serveis públics formen part de les lògiques del mercat, i és més fàcil fer-lo créixer en una població que parla una sola llengua que no pas respondre a la diversitat lingüística. La tendència a la qual condueixen és a l’homogeneïtzació i l’assimilació en la llengua dominant.
Així doncs, l’arraconament del català per part de les lògiques de mercat es vincula amb liberalisme de les polítiques actuals. En un moment en què l’estat espanyol busca de forma desbocada la recentralització, en què les normatives i lleis permeten a les empreses privades caminar lliures pel camp i les polítiques dels governs autonòmics són incipients, els drets col·lectius i públics es veuen cada vegada més afectats, i més lluny de ser garantits. Quan l’economia i el desenvolupament social respon als interessos econòmics i no a les necessitats, tots els aspectes de la vida es precaritzen: les condicions laborals i l’accés a l’habitatge empitjoren, els preus augmenten i en conseqüència també ho fa la despossessió de la classe treballadora. I en aquesta lògica el català també es veu arraconat perquè s’imposa una segona llengua com a instrument de relació en l’àmbit públic i privat que va desplaçant l’ús i la visibilitat de les llengües minoritàries fins que aquestes deixen de ser vistes necessàries.
Cal introduir la perspectiva del conflicte –que com que no s’identifica, condueix a la minorització– en tota forma d’intervenció pel que fa a la situació lingüística actual. Per tant, tot i la necessitat de reforçar les polítiques públiques en matèria lingüística –haver d’establir requisits obligatoris, formacions per afavorir el coneixement, dotar d’eines i incentius per garantir l’ús i vehiculació dels serveis públics, etc.–, per afrontar el conflicte aquestes polítiques han d’actuar sobre la font dels problemes, i sovint, a l’hora de pensar en com capgirar la situació i enfocar-la cap a la normalització lingüística, ens centrem en aspectes que, siguin més o menys importants, actuen sobre les conseqüències. Mesures com percentatges, lleis d’audiovisuals o decàlegs de com difondre l’ús de la llengua són necessaris, però no han de ser objectius en si mateixos i, des de la perspectiva de visibilitzar i entomar el conflicte, han de permetre recuperar terreny pel que fa a la sobirania que tenim com a poble pel que fa als nostres drets col·lectius. No es tracta de mitigar els efectes, significa combatre la substitució lingüística i cultural. Aquests poden ajudar com a eines, però sense un trencament amb les relacions d’opressió nacional, i l’agudització del conflicte, no podrem anar a l’arrel del problema i transformar-lo.
De manera que és imprescindible que als Països Catalans puguem agafar el brau per les banyes i no deixar de proposar polítiques que cedeixen al mercat i les seves dinàmiques, ja veiem on ens està conduint aquesta direcció. Cal garantir i assegurar els drets i les necessitats del poble treballador i això amb uns governs regionals que responen a l’agenda de la Moncloa i no superen les fronteres autonòmiques que ens han imposat és impensable. Per això cal una major consciència del conflicte nacional i una posició de resistència que s’oposi a les constants vulneracions, que faci de la causa immediata un motiu d’adhesió a la defensa de la llengua i tregui a la llum les opressions subjacents que es desprenen de com s’organitza la societat amb el domini de l’estat i el mercat. És capgirant això que la lluita per l’autodeterminació permet l’avenç democratitzador en superar les estructures que ens dominen.
Això no treu cap que també tinguem la responsabilitat individual de difondre i apropar el català al nostre entorn i que generem espais segurs perquè aquelles persones que no l’usen habitual tingui la possibilitat de fer-ho amb confiança i se’l puguin fer seu. I, al mateix temps, tenir present la necessitat de ser nodes que ajudin a prendre consciència del conflicte lingüístic i passar a l’acció, a organitzar-nos davant de tota agressió que hi hagi i fer valer els nostres drets desacomplexadament, perquè si no ho fem nosaltres, ningú ho farà. A la llengua, que l’estat ens ha declarat la guerra.
*Roger Campdelacreu és militant d’Endavant al Vallès Oriental i del Grup de treball nacional de llengua.
