[bar group="860×106"]

A mi també em preocupa el meu cul

[L’ACCENT 146]

De vegades tot es limita a una confusió de termes: no és el mateix la lluita antipatriarcal que la lluita feminista. La segona és la lluita de, per i des de les dones; la primera pot incloure altres agents que no siguin les dones, o sigui, els homes (a no ser que els peixos també s’hi sumin; com més serem, més riurem!). No cap dins el meu cap que un home sigui feminista, en tot cas, serà antipatriarcal perquè no és una dona.

Això resulta ser un problema massa sovint, perquè per a moltes persones els sona a exclusió. Encara no n’he arribat a treure l’entrellat: és que genera certa por que les dones s’autoorganitzin o és que el protagonista de la història que ens expliquen no podrà deixar mai de sentir-se el melic del món?
És la típica pregunta que té una resposta diferent per a cada cas. Però a mi, que em fan por moltes coses i me’n preocupen encara moltes més, hi ha quelcom que sempre em fa ballar el cap. He vist de ben a prop com homes molt políticament correctes deixaven anar discursos molt antipatriarcals, però que tractaven com a draps bruts les companyes, tant les emocionals com les de militància, i deixant aquests episodis en una intimitat engabiada. He vist de ben a prop com s’espera, en moviments polítics en teoria coherents i autocrítics, que les “seves” dones siguin la feminització personificada (únicament maternals, princeses, conciliadores) o bé que assumeixin comportaments de mascle ibèric per integrar-se en el grup. I tot i que em deixo moltes coses apartades, he vist com no s’entenia com a necessitat humana i política el fet que les dones s’autoorganitzin.
Em preocupava, i molt, que no es contemplés el treball que tenim a fer respecte els nostres comportaments, respecte les nostres maneres de relacionar-nos. Em preocupava que les dones no siguin contemplades com a agents polítics en els cercles polítics. Em preocupaven les avantguardes que l’únic que fan és reproduir esquemes mentals de subjecció mentre, a la vegada, deixen anar encesos discursos d’alliberament. Em preocupava el meu cul perquè no sé si deixaran de mirar-me’l com si fos una peça de carn en els concerts del rotllo. Em preocupava el meu cul perquè tampoc sé si quan li clavi un mastegot a qui me’l toqui sense el meu consentiment tindré algun suport real de la gent que m’envolti. Em preocupava el meu cul perquè quan explico les meves raons diuen que el que faig es posar-me de cul. Em preocupaven les paraules boniques que amaguen actuacions fetes i analitzades amb el…. amb el darrere.
Però al final he arribat a la conclusió que qui no vol entendre una cosa no l’entendrà, per molt que jo em posi pesada, per molt que jo li deixi anar un discurs polític fantàstic, qui no vulgui sentir es taparà les orelles. Jo he reflexionat i he pensat que si no vull que totes les persones que no són blanques  “exterminin” les persones blanques ens haurem de desclassar, perquè, no ens enganyem: les persones blanques estem molt millor. O sigui que em desclasso perquè vull, perquè ser que em puc desclassar. Perquè el sistema no és quelcom abstracte situat lluny de mi, jo també en formo part encara que sigui per omissió, i les coses no canviaran si nosaltres no anem fent canvis, no anem creant noves maneres de fer i de ser. De la mateixa manera, entenc que no m’he de posar en cap moviment negre, per exemple (seria una mica curiós). Doncs amb la qüestió de la subjecció de les dones passaria el mateix: aquell que no es vol desclassar (perquè, gràficament, l’home és qui resulta dominant ), tot i tenir a l’abast eines o coneixements polítics suficients, és perquè no vol.
El que penso que és la pedra de toc d’aquesta poca voluntat de treball individual és que alguns creiem que som els bons i les bones de la pel·lícula, que els dolents (allò anomenat sistema) estan allà fora i que nosaltres no ho som. Semblem un enorme equip de tertulians radiofònics (ofici que encara no he aconseguit entendre del tot) deixen anar consignes a l’aire i senyalen amb el dit aquells que es porten malament, pensen en les properes revolucions per encapçalar o conduir. Perquè com que som part dels moviments socials o polítics que es rebel·len ho tenim tot fet. I aquesta falta d’humilitat és el que esborrona, provoca curtesa de vista. I aquest tipus de reflexions apareixen en els escrits de moltes dones que, des d’anys enrere, han estat militant en grups revolucionaris. O sigui que la cosa ve de lluny i sembla que nhi ha per estona.
L’autoorganització i l’autogestió de les dones (i els seus cossos, pensaments i emocions) són les paraules clau. No es tracta de fer teràpies, ni avantguardes. El que cal és aprendre a dir ‘sí’ i ‘no’, saber perquè ho diem, aprendre a actuar, aprendre a repensar les coses; el que cal és que l’agent polític que és la dona pensi en ella mateixa com a tal i a qui no li agradi, i no sigui capaç de respectar-ho o aprendre’n, que s’hi posi fulles. Quan no s’espera el vist-i-plau d’algú de qui no s’ha de rebre, les coses són més fàcils, perquè la càrrega s’alleuja i les dones es poden dedicar, per fi, a elles mateixes. Això és el que trenca realment les bases d’un sistema que ha acostumat el personal que les dones no siguin agents polítics ni siguin res. I qualsevol trencament pot generar, i genera, polèmica.

*Mireia Redondo és militant feminista autònoma


[bar group="860×106"]