A propòsit dels Països Catalans com a subjecte d’anàlisi històrica

Escrit per Eva Serra Publicat el 09/10/2018

“Si escau de plantejar el problema dels ‘Països Catalans’ en els seus orígens i en la història”, deia Pierre Vilar l’octubre de 1984 “cal així mateix considerar-lo com un factor de futur”. Efectivament darrera de tota historiografia nacional sempre hi ha hagut un projecte polític. Dins la historiografia nacional catalana, entre els nostres historiadors liberals o republicans del segle XX, tanmateix hi preval una visió territorial sobretot centrada en la Catalunya estricta. La visió completa sol aturar-se un cop explicats els segles medievals. En el romanticisme revolucionari (1963) de Víctor Balaguer, que les seves relacions amb Vicent Boix són conegudes, la Corona d’Aragó encara va ser el marc idoni per rescatar el fet català en termes catalanovalencianobalear dins una Espanya formada per diversas nacionalidades. No és estrany la continuïtat d’aquests plantejaments si
tenim en compte que el mapa polític espanyol de 1854 encara definia el territori de la Corona catalanoaragonesa en termes d’España incorporada o asimilada. En el catalanisme d’Aulèstia i Pijoan (1887) la identificació del fet català trenca amb el passat de la Corona catalanoaragonesa i amb ella es sacrifica als altres territoris d’identitat catalana. És cert que un repàs a la Història Nacional de Catalunya de Rovira i Virgili (1922-1937) verifica que el segle XVI, l’últim escrit per ell i no publicat fins el 1972, no descura explicar les germanies valencianes i mallorquines o el desarmament dels moriscos valencians l’any 1563. A més, Rovira tenia prou clar que els límits de Catalunya eren les Corberes. Camí de l’exili, el gener de 1938, escriu: “El vell Canigó protegeix un tros de terra catalana, que no trepitjaran els enemics de la nostra pàtria i de la nostra llengua, la mateixa llengua del Rosselló”. La Història de Catalunya (1934-1935) de Soldevila parla dels Angelets del Rosselló; de la pèrdua de les institucions valencianes sota el Borbó, i esmenta les Societats Econòmiques d’Amics del País de Mallorca i València, si més no per indicar que van arrelar tan poc com les de Barcelona, Tarragona i Tàrrega. Ara bé, tot i aquestes referències: o no hi ha un sol discurs o les referències no passen de ser marginals respecte a la centralitat que ocupa el Principat, la qual cosa indica la parcialitat nacional d’aquestes històries, més potser pel que fa a Soldevila que pel que fa a Rovira.

El caràcter parcial d’aquestes histories nacionals té com a explicació els límits dels projectes polítics en els quals s’inserien, ja fossin al servei d’un regionalisme liberal o al servei d’un republicanisme més agosarat. Eren crítiques cap a l’Estat espanyol però, sense voluntat de ruptura i això enllaça amb els dèficits en la identificació completa del territori nacional i, potser, amb la seva visió més aviat regional de la nació.

Les expectatives que va despertar la segona república van tenir molta importància: el País Valencià va saber superar els seus greus problemes d’identitat territorial i l’estatut de Núria en el seu article 4 preveia la possibilitat d’un lligam intercatalà amb l’aprovació del Parlament de Catalunya i de la República espanyola, prèvia petició i plebiscit dels territoris germans. Tot i que l’estatut republicà de 1932 finalment va tallar aquesta possibilitat, els anys republicans van ser, no obstant, molt decisius per al despertar d’una nova consciència d’identitat que el franquisme va soterrar tot just encetat.

Paradoxalment la República derrotada no va existir en va, i aquelles idees mig culturals i mig polítiques entorn de la totalitat dels territoris catalans van seguir fent camí entre els supervivents de l’exili interior i de l’exterior. En els anys cinquanta, entre els exiliats de Mèxic emergeix la idea tant lingüísticocultural com política de la noció de Països Catalans. El primer punt de sis d’una declaració de principis de Quaderns de l’Exili de Mèxic afirmava “Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació”. La Nostra Revista, també de Mèxic, insistia en el mateix sentit. Els qui donaren un primer impuls públic a Joan Fuster, diu Albert Manent en el seu Solc de les Hores, foren els exiliats de Mèxic. A La Nostra Revista Fuster hi publicava el seu primer article ideològic “València en la integració de Catalunya” (juny 1950). Joan Fuster es queixava de l’esperit particularista dels catalans del Principat, de la seva actitud desentesa i de l’oblit dels valencians en els seus balanços d’història, art o folklore. “Mentre el problema de València no siga considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional”, des dels punts de vista econòmic, polític i cultural “el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència” escriu Manent reproduint paraules de Fuster.

El franquisme no permetia cap desvetllament històric en aquest sentit ni amb prou feines en un sentit català estricte. Ho demostra que el 1956 Vicens Vives impulsava des de la seva editorial Teide una història de Catalunya amb nom però sense aquest títol. Aquella història de Catalunya en diversos volums reixa a ser editada perquè era venuda com una sèrie de biografies de reis, virreis i capitans generals.

L’especialització historiogràfica sortida de la vida acadèmica mai no va ser sensible al fet català complet, tampoc d’una manera encoberta. Ni la demografia o l’economia històrica agrària o industrial, ni els estudis del moviment obrer o la història política van plantejar-se els Països Catalans com una unitat d’anàlisis ni amb vocació parcialment comparativa, ni explícitament ni implícita. Les circumstàncies adverses no ho permetien. Mentre, podien fructificar millor les anàlisis comparatives a nivell d’estat, a vegades fins al límit del tòpic (Castella plena, Catalunya buida o a l’inrevés; Castella ramadera, Catalunya agrària; Castella llanera, Catalunya manufacturera…) Cap imperatiu polític i/o científic incitava a fer estudis comparatius agraris entre Catalunya Nova i el País Valencià, entre el sindicalisme valencià i el català, entre el republicanisme català i el valencià, o entre l’anticlericalisme català i el valencià. Aquest fet cal atribuir-lo no només a l’existència d’una universitat derrotada, alienada i plena de forasters, sinó també als límits ideològic polítics del moment amb una realitat sociològica més implicada que outsider del règim i amb una oposició política catalana d’esquerres, que prevalien moltes suspicàcies envers el catalanisme, com més d’una vegada va demostrar, no sols definint el catalanisme com un fenomen estrictament burgès sinó també denunciant com a pancatalanisme imperialista qualsevol voluntat popular d’unitat nacional.

Fora del món estrictament acadèmic, i a redós de la tasca editorial d’empreses privades, és a dir, des de la societat civil, feren aparició alguns esforços en aquest sentit Un segle de vida Catalana, (1814-1930) a Alcides el 1961, sota la direcció de Ferran Soldevila contenia les col·laboracions mallorquines de B. Barceló i valencianes de J. Fuster. Un segle de vida catalana no articulava cap discurs conjunt però feia, si més no, l’esforç de juxtaposar una visió tripartida de la nostra història. Ja era molt, especialment en l’estat de coneixement d’aleshores de la nostra història contemporània. La Història dels Catalans (Ariel, 1961-1970) dirigida per Soldevila i en part escrita per ell mateix també contemplava l’àmbit català complet, com ho feien Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia 1800-1939 de Giralt, Balcells, Termes (Lavínia, 1967) o la Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (Lavínia, 1972) dirigida per E. Giralt amb la col·laboració d’A. Balcells, A. Cucó i J. Termes. Finalment la tasca de l’Enciclopèdia Catalana va fer passos importants en aquest sentit perquè, tot i la seva vocació universal, el seu aspecte més important rau precisament en un esforç de coneixement enciclopèdic d’abast nacional complet. Encara podríem afegir estudis com La via valenciana (Tres i Quatre, 1976) d’Ernest Lluch, que va ser un esforç per situar correctament el vidriós dilema proteccionisme/lliurecanvisme que de grat o per força havia distanciat catalans i valencians, les interessants aportacions contingudes en el volum col·lectiu Raons d’identitat del País Valencià (Tres i Quatre, 1977) o treballs més científics que divulgatius com el volum Terra, treball i propietat (Crítica, 1986) que va ser un esforç important de reflexió científica sobre les classes agràries i el règim senyorial als Països Catalans, amb col·laboracions especialitzades de cada àmbit regional del país.

Ara bé, insisteixo, no existeix encara cap discurs de conjunt de la nostra història nacional. Hi ha una autèntica basarda a buscar nusos explicatius que demostrin pautes col·lectives o les raons de fons de determinats divorcis. Mentre una història d’Espanya no sembla exigir cap explicació que la legitimi, perquè l’Estat, independentment de com s’hagi forjat, legitima parlar d’una societat espanyola com si es tractés d’una formació natural, la història dels Països Catalans com a subjecte d’estudi exigeix més explicacions, això, fins i tot, entre la nostra comunitat científica, pel fet de ser una identitat legalment no reconeguda.

Amb tot, les anàlisis històriques sindicals o polítiques a nivell d’estat sempre han revelat l’existència d’una geografia humana social i política més o menys unitària més o menys definida en l’arc mediterrani catalanovalencià: un arc, val a dir-ho, de circulació no oficial d’homes, cultura i idees poc estudiat. D’altra banda, el radicalisme anticatalà dels moviments populars valencians dels segles XIX i XX, aparentment de direcció autònoma, s’expliquen molt especialment per l’amenaça antiestatalista que en tot moment podia suposar una cohesió sindical i/o republicana de signe català, tot i el no reconeixement d’aquesta unitat, històricament l’estat n’ha percebut l’amenaça de la seva potencialitat. De tal manera que l’Estat espanyol ha dedicat més esforços a esborrar els trets nacionals que no pas la nostra historiografia a identificar-los.

Les diverses “estranyes combinacions entre pertinences de classe, herències culturals, eleccions lingüístiques, fidelitats o infidelitats intel·lectuals o espirituals” de què ens parla Vilar són precisament el recorregut historiogràfic que caldria fer per explicar-nos divorcis o cohesions col·lectives.

Tot i les dificultats, en els anys immediatament posteriors a la mort d’en Franco, els anys políticament més esperançadors i dinàmics, van aparèixer, entorn o no del segon Congrés de Cultura Catalana (1978), alguns treballs de reflexió i debat sobre el conjunt dels territoris catalans, com l’edició col·lectiva Debat sobre els Països Catalans (1977). El 1984, l’editorial Tres i Quatre convocava la trobada publicada amb el títol “Els Països Catalans un debat obert” presentat per un Fuster militant que, com amfitrió, no s’estava d’afirmar que fos quin fos la posició que es tingués davant de la qüestió, es tractava d’“uns fets i uns problemes en plena vigència”. Hi era convidat Pierre Vilar que l’obria amb la intervenció “El concepte de Països Catalans vist per un historiador”. Incòmode davant del terme “concepte” del títol, –títol que li havia estat decidit sense quasi previ avís–, tanmateix s’hi capbussava tot seguit. “La necessitat d’anomenar una cosa testimonia l’existència d’aquesta cosa i ens permet de datar-ne l’aparició”, deia i la seva primera consideració era la necessitat de realitzar estudis en relació al territori designat, entre els quals, suggeria la necessitat d’estudis sistemàtics “dels crits de reconeixement, tant militars (i, doncs, amb sentit polític) com populars (i, en aquest cas, carregats de sentit social)”. Com a bon historiador indicava la necessitat no sols de situar el problema del nom sinó també els problemes dels ritmes. “Els diversos factors constitutius d’una consciència comunitària no daten tots del mateix temps” i prou sabia que tot depenia de les “condicions històriques generals” –aquelles, justament, deia– que interessava “d’observar i analitzar”. “Un afany col·lectiu sigui imperfecte, desigual en l’espai i en el temps, no deu ser pas un obstacle al reconeixement d’allò que té de més pregon”. La importància que Vilar donava al fet lingüístic revela fins a quin extrem aquest pot ser vist per la política espanyola, com podem observar avui dia a dia, com un fet a destruir, perquè la seva resistència i llarga conservació és especialment perillosa per a l’estat, especialment quan aquest s’adona que en aquest espai és la llengua i no la sobirania el fet que ha permès la continuïtat del sentiment d’unitat tot i la divisió territorial existent per esdeveniments polítics, de conquesta o d’invasió.

La Constitució espanyola postfranquista va tornar a impedir la federació entre autonomies afins per evitar trobades nacionals. D’ençà d’aleshores, ni els regionalismes autonòmics, ni la política estatal han demostrat excessiu interès a reforçar les referències nacionals. Els nous projectes enciclopèdics han fet marxa enrera en la defensa dels Països Catalans, com demostra la geografia comarcal de l’Enciclopèdia Catalana, tot i algunes obres que encara semblen mantenir les posicions dels anys seixanta-setanta com és el cas d’Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (1996-1999). D’altra banda, l’ofensiva espanyolista al País Valencià ha donat ales a la crítica contra Joan Fuster i per raons tàctiques les reflexions històriques de Nosaltres els valencians de 1962 han estat més o menys substituïdes per les més pessimistes o realistes de Sobre la nació dels valencians (1997) de Joan F. Mira.

Això no vol dir que la societat civil, al marge de l’oficialitat acadèmica, política o independentment dels retrocessos tàctics del pensament, no segueixi fent camí. Per aquesta raó, encara són vàlides les paraules de Vilar de 1984: “És menys com a ‘concepte’ que cal pensar els ‘Països Catalans’ que com a projecte. Cal preparar el segle XXI”. Només el convenciment de tenir els Països Catalans com a projecte del nou segle recentment nascut facilitarà i permetrà que els tinguem també presents en la recerca històrica, el pensament i les col·laboracions científiques.