‘A qui s’està pujant impostos?’
Tothom coneix la vella dita que res no és inevitable, excepte la mort i els impostos. Però molts gastem una gran quantitat d’energia tractant de posposar-los. Els impostos són una idea molt impopular, arreu. Pocs es queixen de ser insuficientment gravats. El problema és que gairebé tothom vol moltes de les coses que es paguen amb impostos.
Gairebé no hi ha govern en el món d’avui que tingui ingressos suficients per satisfer el nivell de despeses exigides per llei, o per la majoria dels seus electors. Per això demanen préstecs i s’endeuten, i/o redueixen les despeses a costa d’algú. Però ni endeutar-se ni retallar les despeses sembla ser suficient.
A tot arreu els governs estan augmentant els impostos, i seguiran fent-ho en el futur. Però la majoria nega que ho estigui fent. Hi ha múltiples maneres d’amagar-ho. La primera és augmentar el cost dels serveis públics. Si un govern puja la taxa de sol·licitud d’una llicència, augmenta l’impost al demandant. Si posposa l’edat d’accés a una pensió, aplica un augment prospectiu sobre el pensionista. La segona és eliminar un subsidi a què prèviament s’havia compromès. Si es tractava d’una subvenció a una empresa, sovint es pot transmetre als consumidors l’augment d’impostos. Si la subvenció anava a una persona -per exemple, el subsidi d’atur- la seva eliminació o reducció significa un augment dels impostos sobre l’individu.
Però la reducció més important, per ser la menys òbvia, es produeix quan un govern estatal retalla a un govern local una de les partides habituals. D’aquesta manera desplaça l’augment dels impostos del nivell estatal fins al local. Aquest té aleshores dues opcions. Augmentar els seus impostos per compensar el dèficit, per exemple mitjançant l’augment d’impostos a la propietat. O reduir les despeses, per exemple retallant el que inverteix en educació. Si gasta menys en educació pública, és raonable suposar que la seva qualitat baixarà. Podrien respondre-hi els residents més adinerats, aquells que poden permetre’s el luxe d’assegurar pel seu compte l’educació dels seus fills. Els més pobres accedirien a una pitjor educació o a una no-educació. Els rics obtindran majors costos, que de fet són un augment d’impostos, però que no beneficien el conjunt de la població.
Els impostos són inevitables, i més ara que l’economia-món està en mala forma. El que no és inevitable és sobre quin grup o grups ha de recaure la major càrrega. Algunes persones n’hi diuen audaçment lluita de classes. Que s’està lliurant ferotgement en aquests dies. L’única consigna a la qual ningú no hauria de donar crèdit és “abaixar els impostos”. No hi ha cap manera de fer-ho. Sí hi ha formes menys justes i raonables d’ajustar-los. La pregunta que tots enfrontem és quins impostos pujaran, i a través de quin canal. Aquesta és una de les batalles polítiques fonamentals del nostre temps.
