A un any vista de la república Schrödinger ens toca fer balanç col·lectiu a cadascuna de nosaltres d’allò que hem anat fent i ha anat passant, però sobretot de la lògica de tots els fets que han anat succeint i que ens han portat allà a on estem ara, que sí mal no erro, és a una certa i preocupant desorientació total.
Clar que davant de la desorientació, penso que no podem caure i recaure en voler demanar allò que volem a qui no té la intenció de fer-ho, «d’on no n’hi ha no en raja». El problema que és que tendim, i en certa mesura hem de fer-ho, a posar cares i ha personalitzar el debat, de tal manera que entrem en un terreny personal i polític molt controvertit. Diem que en Torra, no fa el que ha de fer, que el Govern no està per la labor, que «han d’implementar la república» i que sinó dimiteixin i anem a eleccions.
Fixeu-vos-hi, la lògica no deix de ser la mateixa. Anant més enllà de l’argument, ens queda dir que anem a eleccions i, ja de pas, votem a la CUP, «elles sí que ho faran». I una vegada darrere l’altre caiem en trampa electoral de delegar allò que ens pertoca fer a nosaltres, i encara més, deleguem la capacitat que tenim per fer-ho. Perquè no comencem a posar sobre la taula que únicament des de les institucions no aconseguirem allò que volem? Perquè ens neguem a nosaltres mateixes la capacitat d’exercir el dret a l’autodeterminació? Aquí interessa aquesta cultura política de delegar la capacitat de decidir sobre el nostre futur?
En pro de la reflexió total que haurem d’anar fent del període que hem viscut i que tanca cicle un cop és celebrin els judicis dels presos polítics, haurem d’esmenar tot un seguit d’axiomes que han dirigit el processisme. Fins i tot algunes de les lideresses o persones que han estat al capdavant del mateix procés, ja siguin polítiques, tècniques i portaveus de la premsa processista, ara posen en entredit bona part de l’estratègia. El «de la llei a llei», «la república amb bon rollo i sense tirar cap paper al terra», «la falsa voluntat negociadora d’un estat a autodesmembrar-se», «la manca d’estratègia evident del govern pres o exiliat», etc, en són exemples.
Clar davant d’una situació així, sembla que ens auto-empassem arguments de la lògica processista i que el que dic és derrotista. Però en cap cas. En tot cas, intenta ser realista. Que pensi i opini que d’una institució i un govern no s’implementarà la república un any després, un any després d’haver acatat, eleccions, canvis de candidats, presons i imposicions; no és en cap cas un argument derrotista. Al contrari, de força per plantar batalla n’hi ha, però no ve de les institucions i governs. Al cap i a li fi, quan nosaltres, el poble, ha liderat el procés, és quan més s’ha avançat, un exemple n’és l’1 d’Octubre. Però clar, aquelles que dia i nit apel·len a la unitat, també són aquelles que tremolen quan el poble sense elles, avança. I tremolen perquè al cap i a la fi, si el poble avança sense por i amb la capacitat organitzativa d’autodeterminar-se, potser se’ls hi acaba el xollo de la política representativa, potser se’ls hi acaba el xollo a les empreses que allà estan instaurades com a part més de la pròpia institució i així, suma i segueix.
Quan s’omplen la boca d’unitat, de la unitat que hi havia al voltant de l’1 d’octubre, s’obliden de dues coses. Que la unitat pot ser tàctica i no coincident amb els objectius estratègics de cadascun dels agents que participen del propi procés (de fet només entre ERC i JxCat ja és veu aquest fet). I que la unitat als carrers hi era, i era al voltant de fer un dels actes massius més grans de desobediència del S.XXI al continent europeu. Unitat sí, però per avançar. Enarborar la bandera de la unitat als quatre vents, buida de contingut on només és va pronunciant el mantra de «república, república, república…», no és unitat, és submissió des de la unitat a una línia oficial i sagrada.
Encara em molesta més, quan s’omplen la boca dient «ningú havia dit que fos fàcil». Aquí sí que menteixen. Ells, el govern a la presó i a l’exili, van dir que seria fàcil, de la «llei a la llei» li deien, que més fàcil que això? D’altres, per el contrari, ja ho sabíem/en que no era fàcil, per això dèiem, «sí escorcollen «x» lloc buscant paperetes, mobilitzem-nos davant», «sí ens detenen o confisquen material, cap a comissaria a protestar» i sí volem votar, «cap a les escoles a defensar-les», perquè «fàcil no ho serà això», i no va ser-ho, cos i ànima vam deixar-nos-hi, i cos i ànima ens hi deixaríem milers de vegades.
El camí no és fàcil, però acceptar que el camí no és fàcil, no és acceptar renúncies. No és acatar la llei d’un estat que fa un any en marxàvem. No és jugar al joc de la ramoneta. No. Assumir que el camí serà llarg i difícil és assumir que cal que tinguem hegemonia social i política allà on siguem i participem. És entendre que la espontaneïtat ens va servir per defensar les urnes, però cal organitzar-nos, carrer a carrer, barri a barri i vila a vila, organitzar-nos al marge de tot allò que ens transforma en mers votants i organitzar-nos per a ser agents actius per a transformar l’entorn que ens envolta. Dit així, sembla que vengui fum. Però clar, 20 declaracions institucionals ens han deixat on estem ara, i organitzades vam fer efectiu el referèndum que va posar en escac i mat a l’Estat o, organitzades hem aturat un desnonament i amb 10 mocions no. I no és que no s’hagin de fer declaracions institucionals o mocions, també. És tracta de que fem nostra la màxima del poema de Joan Brossa on ens interpel·la a totes i ens diu:
«la gent no s’adona del poder que té, amb vaga general d’una setmana, ni hauria prou per ensorrar l’economia, paralitzar l’estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries.»
Penso molt fermament, que a vistes del que passi al judici de les preses i les exiliades, no ens bufarà de nou tant bé el vent com del 1 al 3 d’octubre, que no és tenia res preparat, però com a mínim i ja és molt, ens teníem a totes, en peu de guerra -no de pau- i al carrer. Però és la meva opinió, i penso de fet, que vam perdre una oportunitat. Una oportunitat de fer una vaga general, no sé d’una setmana per exemple, i d’ensorrar l’economia, aix, però això no interessava a les que ens governaven i torna a començar l’article. Mentrestant, i en pro d’aquell proselitisme que tant ens costa fer, moltes som al Casal Sageta de Foc, i és obert a totes i podeu passar-hi, podeu passar-hi i organitzar-vos-hi, i podem debatre, debatre per a posar-nos mans a la feina, per tal de seguir endavant amb el procés d’autodeterminació, que en una petita part del país hem iniciat i que hem de fer viral a tot el país.
Acabem ja amb els brindis a sol que entomats per sí sols no tenen sentit, i només ens fan demostrar que el procés, és una còpia barata d’ El Procés de Franz Kafka. Ni només votant tots en massa a la CUP, ni només exigint dimissions, ni només fent vermuts, ni fent acció per fer acció, ni exigint que s’implementi la república del 27O, ni plorant a la UE, ni recorrent sentències del Tribunal Constitucional, ni amb A, B o C aconseguirem ser un país lliure (lliure d’opressions diverses, igual d’importants i totalment entrelligades). Parant rotatives, reflexionant, identificant que és allò que ens fa retrocedir i allò que ens fa avançar, i posant-nos mans a l’obra, avançarem. Resant i demanant a les Santes Institucions que una vegada més ens treguin de l’atzucac on estem, només aconseguirem sortir de les brases per a posar-nos al foc, sí és que hi ha alguna distinció, ara mateix, entre brases i foc.
