“A València hi ha un gran pacte de silenci a l’entorn de les fosses comunes”
>> Entrevista a Empar Salvador, presidenta del Fòrum per a la Memòria del País Valencià
Empar Salvador va començar en solitari la lluita per la memòria de les víctimes. El 2004, després de diversos anys de recerca no exempta de dificultats (“com sempre es xoca amb tants interessos”) funda el Fòrum per a la Memòria Històrica del País Valencià. Conseqüència del seu treball, i de la labor de nombrosos col·laboradors altruistes, apareix el llibre El genocidi franquista al País Valencià, en el qual apareixen els nom i les dades de les persones enterrades a les fosses. També tiren endavant un documental homònim, testimoni del terror que va exercir el franquisme a la València de la postguerra.
[L’ACCENT 148]
Com era la ciutat de València de la postguerra?
Moltes persones, les van assassinar, d’altres no se’n va saber mai res i moltes altres van morir de fam i de l’escassetat que patien. Jo sempre vaig sentir que a València la repressió va ser salvatge. Especialment a les presons. Van detenir milers de persones i les van tancar al convent de Santa Clara, el monestir de Sant Miquel dels Reis i el de Santa Maria del Puig, edificis públics, i fins i tot, a la plaça de braus. Després dels primers afusellaments caòtics, alguns al mig del carrer, va arribar el torn dels empresonats. Aquest fet és el que em va moure a investigar, buscar les fosses i a totes les persones que hi havien estat tirades.
Quantes fosses i víctimes heu documentat al Cementiri General de València?
Hem descobert sis fosses que ocupen una superfície de 41.020 metres quadrats. La documentació de les víctimes una per una, va generar una xifra total de 24.529, totes entre l’1 d’abril de 1939 i el 31 de desembre de 1945. Tanmateix, aquesta dada és orientativa ja que hi ha molts milers de persones sense documentar que també les van llençar a les fosses. Segons afirma Francesco Cossiga, president emèrit d’Itàlia, en el pròleg de llibre de Toni Strubell El moment de dir prou, aquestes fosses són les més grans d’Europa.
Quina és la magnitud de la repressió?
A València hi hagué una repressió implacable contra les classes populars. A les fosses comunes no hi anaven a parar ni els rics, ni els afectes al règim, ni els falangistes. S’hi tiraven els represaliats (executats “legalment” o extrajudicial, assassinats per pallisses, tortures o en el llocs de detenció) i les víctimes de les miserables condicions de vida que el franquisme va imposar a la població republicana que havia sobreviscut a la guerra. Moltes persones van morir a més de fam, fred i malalties.
Consideres que es pot parlar de “genocidi” franquista al País Valencià?
Va existir una deliberada voluntat política d’eliminació d’un grup nacional diferenciat, el republicà. Tant a les persones com als seus valors culturals i polític. Raphael Lemkin va ser la persona que va engendrar el terme “genocidi”; i dóna aquesta mateixa explicació en les seves obres. Per tal d’aconseguir aquest objectiu van utilitzar tota la infraestructura estatal militar, policial, social (grups paramilitars com la Falange o el sometent) o la mateixa Església catòlica, que va posar a disposició de l’Estat els seus edificis que en molts casos es van convertir en presons.
Un dels escàndols majors ha estat l’actuació de l’Ajuntament de València, governat pel Partit Popular, i el seu projecte per construir un miler de nínxols sobre les fosses comunes.
Ells afirmen que el contracte l’havien formalitzat anteriorment. Però és cert que les obres van començar arran de publicar les dades de la nostra investigació. Al cap de pocs dies de publicar un informe sobre les fosses, van tancar el perímetre de l’única fossa que no havia estat destruïda per iniciar les obres.
Així mateix el Fòrum ha denunciat la pretensió del consistori d’endur-se els llibres de registre del cementiri.
Ens va arribar la notícia que els llibres de registre, en els quals havien anotat les persones tirades a les fosses, els traurien de l’oficina on es trobaven. Vam entendre que si destruïen l’única fossa que quedava, i s’enduien els llibres, no quedarien proves ni dades de les fosses ni de les persones que hi van tirar. Vam fer guàrdia fins que va venir la notaria a aixecar acta de l’existència dels llibres i la vam dur als jutjats.
A quins interessos obeeixen i a quins noms concrets o de famílies, aquestes maniobres?
Els interessos són clars. No volen que es conegui la veritable dimensió de la repressió franquista a València. Hi ha molts interessos en joc. És una prova que el discurs del general Mola adreçat a la seva Instrucció Reservada número 1, a l’abril de 1936 -abans de començar la guerra-; “cal sembrar el terror” i “eliminar a tots els que no pensin com nosaltres” era seriós. Això és un genocidi i segons la legislació internacional, aquesta classificació suposa implicacions penals, econòmiques i administratives pels seus responsables i col·laboradors, que el Govern espanyol, a jutjar per les seves actuacions, no està disposat a assumir. A la inversa, totes les actuacions s’encaminen per blindar la impunitat.
Existeix un “pacte de silenci” a l’entorn de la memòria històrica? De quina manera hi participen partits polítics i mitjans de comunicació, fins i tot els suposadament progressistes?
Que a València hi hagué i hi ha “pacte de silenci” respecte a les fosses comunes del cementiri, per mantenir-les en el més gran dels silencis, no pot haver-hi gaires dubtes. “L’esquerra” va governar l’Ajuntament de València al llarg de 14 anys i durant aquest període ni es van protegir ni es van fer públiques. És més, el consistori “progressista” va construir a sobre les fosses i per tant també les va destruir. De fet, han romàs en la clandestinitat més absoluta fins que jo mateixa les vaig descobrir i es van fer públiques a través del Fòrum per a la Memòria del País Valencià.
Una revisió a fons de la memòria històrica suposaria, a més, reconsiderar la “idíl·lica” Transició?
La Transició no va tenir res d’idíl·lica. Tant la dreta com “l’esquerra” van pactar la impunitat pels responsables i col·laboradors del genocidi, la destrucció de les proves i l’oblit i negació de les víctimes. Això més aviat es podria qualificar d’ignomínia.
Com es pot desmuntar el tòpic tan estès des del poder i entre bona part de la ciutadania que “hi van haver morts per ambdós bàndols”?
A l’Estat espanyol no hi van haver “bàndols”. Hi havia el Govern de la II República legítimament constituït després d’unes eleccions lliures i democràtiques. A aquest Govern se’l va atacar mitjançant un colp d’estat criminal, promogut pel sector feixista de l’exèrcit, l’Església catòlica, els terratinents i els posseïdors de les grans rendes, amb el suport entre altres, de la potència imperialista més gran d’aquell moment, l’Alemanya nazi. I un poble que va sortir com va poder al carrer a defensar amb el que podia la seva República, que havien guanyat legítimament a les urnes. No es pot qualificar per igual als que realitzen o donen suport a un acte criminal i als que van caure defensant la legalitat i el bé comú.
El desembre de 2007 va entrar en vigor la Llei de la memòria històrica. Quina opinió li mereix? Suposa un avanç en algun sentit?
Des del nostre punt de vista no. I en això coincidim la major part del moviment per a la recuperació de la memòria. La considerem més aviat una vergonya social. No és capaç, 70 anys després del genocidi, d’anular els consells de guerra sumaríssim que no van ser res més que una farsa sinistra per afusellar a milers de demòcrates. A banda, blinda la impunitat als responsables i col·laboradors del genocidi, en declarar prescrit tots els seus delictes, obviant que van cometre crims contra la humitat. No fa res per a la justícia de les víctimes del franquisme.
Quina explicació té la decisió de Garzón d’iniciar una causa penal contra la dictadura i l’autorització de l’obertura de les fosses i la inhibició, al cap d’un mes, en favor de 62 jutjats provincials? Fins a quin punt va intervenir la raó d’Estat?
La raó d’Estat sembla intervenir en tot moment. Són tantes les “extravagàncies” que es van donar en aquest procés que, encara avui, els juristes i advocats estan sorpresos. Fins i tot es va reunir d’urgència, a petició del fiscal, el ple de la sala penal de l’Audiència Nacional espanyola. Va caldre convocar a tots els jutges, fet que va paralitzar un judici de l’operació Malaya, un altre d’ETA… com si fos una “emergència nacional”. Tot plegat per paralitzar les mesures ordenades pel jutge que, en realitat, eren les ordres d’exhumació. En el cas de Valencia s’havia ordenat judicialment la exhumació de tres de les fosses del cementiri fet que hagués estat la major operació d’aquest tipus realitzada mai. Tanmateix la premsa no va donar cap importància a aquest “detall”.
