Com després de la final d’un campionat de futbol, les anàlisis més descarnades surten quan l’àrbitre marca el final i els jugadors, bruts i suats, baixen als vestuaris celebrant el seu triomf o pensant en la derrota. Una cosa similar passa amb les eleccions presidencials.
Piñera, un empresari que va decidir llançar-se al joc polític va guanyar les eleccions a Xile i s’afanya a posar-se la banda presidencial al març del 2010. La notícia va causar una particular inquietud en certs analistes qui, amb sorpresa, difícilment s’expliquen com una dreta mundialment vinculada al dictador Pinochet va poder guanyar-se la confiança de milions de xilens.
La veritat és que, per a l’estadística, és necessari prendre en compte el resultat de les conteses electorals anteriors. Gairebé ningú fa referència que ja l’any 1999, quan en les mateixes condicions es van trobar en l’elecció final , Lagos per la Concertació de Partits i Lavín per la Dreta, el primer es va endur la banda presidencial per tot just 180 mil vots. Una diferència gairebé marginal. Alguna cosa molt semblant va passar aquesta vegada. Piñera va guanyar per 220 mil vots. O sigui, entre l’any 1999 i l’any 2009, la dreta ha vingut mantenint oberta la seva possibilitat d’accés al govern, amb una base de vots de més de 3 milions d’electors. Per això no és cert això que Xile hagi fet un viratge cap a la dreta recentment. El pes ideològic, econòmic i polític de la dreta ha vingut consolidant-se els últims 15 anys, sota la pròpia ombra de la Concertació de Partits.
En les passades eleccions, el candidat de “centre”, Frei , va jugar amb un discurs “neo” estatista, apel·lant contínuament a la necessitat que l’Estat recuperés el rol central que tenia en la vida del país. El discurs resulta àdhuc més fals al venir d’un dels presidents que durant el seu mandat (1994-2000) va impulsar de manera decidida la liberalització de l’economia i va defensar als empresaris com el motor del país. La dreta a Xile ha crescut en un terreny fèrtil. Abonat per les polítiques neoliberals dels governs de la Concertació i sostingut per l’aparell ideològic conservador que controla els mitjans de comunicació en un 95%. El Xile actual transpira competitivitat, arribisme i classisme. Una de les grans fites de la Concertació va ser l’haver dotat de governabilitat a un país trencat per la mà dura del dictador Pinochet. I això va passar per assolir que del cap del xilè comú desaparegués la imatge d’un Estat, com un ens real, associat a la seua quotidianitat. En un país on la frase més usada durant anys va ser “sálvate solo”, l’individualisme ha estat permeable en totes les capes de la societat.
Durant els 20 anys de la Concertació, els partits, de manera unànime, desmuntaren pràcticament tota una identitat d’imatge del país, basada sobre la possibilitat de veure a Xile com un espai de construcció comuna, articulat entorn de la figura de l’Estat. Per això, Frei i el seu grapejat i confús discurs estatista va resultar poc creïble. Piñera i el seu discurs de per “a aquest Xile empresarial, que millor que un empresari”, es va veure gairebé com lògic.
Però les dades estadístiques també ens il·lustren sobre altres qüestions. Si mirem les xifres de creixement demogràfic, a Xile l’any 1989 consten 13 milions de xilens. L’any 2010 aquesta xifra es situa per sobre els 17 milions. No obstant això, resulta impactant veure com en cadascuna de les 5 passades eleccions presidencials entre el 1989 i 2010 la xifra de votants no varia i es manté gairebé estàtica en els 7 milions. La veritat és que amb la idea de fer desaparèixer l’Estat com actor principal de l’activitat social també s’ha fet desaparèixer l’interès de la societat par a aquest. Són ja més de 5 milions els xilens en edat de votar que, per una o altra raó, no participen dels processos electorals. Entre ells abunden sobretot els joves per a qui els partits, el govern, o el parlament estan tan lluny de les seves preocupacions com la física quàntica. La política partidista és un espai desprestigiat. I els processos electorals no ocupen un interès central entre les inquietuds dels ciutadans. Per això les eleccions, més enllà del que diguin alguns, solament mostren una visió parcial de les inquietuds dels xilens.
Si les passades eleccions van servir per a alguna cosa això va ser per a demostrar que el que avança a Xile és el desprestigi de la “classe política”. I aquesta és tal vegada la dada més rellevant que emergeix de les passades eleccions. El govern dretà de Piñera enfrontarà el repte històric de ser capaç d’estar darrere i davant de l’escenari al mateix temps. Com Berlusconi a Itàlia, o Uribe a Colòmbia, està demostrat que es pot ser un empresari i un president al mateix temps. L’Estat en la seva fase neoliberal (encara que sigui en un moment de certa inestabilitat) s’acomoda a aquest tipus de situacions. Les assimila en un context de transformació del que fins a ara hem entès per democràcia, en la seva forma liberal.
Així com Evo i Chavez busquen una reformulació de l’Estat des de l’esquerra, les dretes també busquen adequar aquesta democràcia liberal a les noves condicions. A Xile, com diu una dita popular “le toca bailar con la fea”. En sentit estricte hauríem de dir que fa gairebé 40 anys, des de l’elecció de Salvador Allende, que el poble xilè no té un govern que posi en el centre el benestar dels ciutadans per sobre dels interessos dels poderosos. Piñera i el seu govern mantindran la línia econòmica dels governs de la Concertació. Promourà un govern “més eficient” i incrementarà la repressió sobre els sectors socials que s’atreveixin a demostrar el seu descontentament. Serà una cosa així com la versió 2.0 del model polític anterior. El seu fracàs dependrà ja no de les forces polítiques tradicionals sinó d’iniciatives polítiques sorgides de les pròpies lluites del poble.
* www.latinoamerica21.org