Les freqüents campanyes mediàtiques i polítiques contra el projecte socialista cubà s’han vist accelerades després de la mort del delinqüent Osvaldo Zapata, el passat 23 de febrer. Zapata, juntament amb Guillermo Fariñas, s’ha convertit en el tonto útil de la màfia cubana i de l’imperialisme dels Estats Units i de la Unió Europea, que sense cap escrúpol han conduït a la mort el primer i estan posant en greu situació mèdica al segon, Fariñas.
Resulta molt barat mentir, tergiversar i manipular tot allò que procedeix de Cuba. Les Damas de Blanco, que amb esforços junten 30 persones en les seues manifestacions, van ser acosades i atacades pels partidaris de la Revolució. Així reportava el primer canal de la televisió pública espanyola. De fons, s’ecoltaven els insults de la multitud: “Fidel, Fidel”, “Cuba sí, yanquis no”. La torpesa en l’edició del telediari va convertir el desgreuge cap a aquestes dones, escoltades per responsables diplomàtics dels Estats Units, en una demostració del que realment ocorre a Cuba: el respecte als Drets Humans, en aquest cas el de manifestació.
Totes les persones que van voler, van poder escoltar què deia el poble cubà, per darrere de la periodista guardiana de la llibertat de premsa.
No vaig a descobrir l’enorme violència contra Cuba a través del bloqueg, ni els interessats projectes neocolonials que s’amaguen en la malanomenada transició, eufemisme amb el qual es vol imposar l’ecomonia de mercat, la privatització d’empreses i serveis públics, i la transformació de la democràcia popular i participativa actual per la formal i cosmètica que estem disfrutant en els darrers trenta anys per aquestes terres.
Vinc a recordar que les agressions contra Cuba també van adreçades contra nosaltres. Ho fan per a recordar-nos que els nostres anhels i lluites són impossibles i estan condemnades al fracàs històric; que derrotada Cuba no ens ha de quedar esperança; que s’ha completat allò pronosticat el 1991: la fi de la història. Per això, defensar la Revolució Cubana és defensar, també, la construcció nacional i l’emancipació social als Països Catalans. Defensar la sobirania i la resistència cubana és recordar-nos a nosaltres que sí, que l’hora dels pobles, dels treballadors, de les dones, de la joventut, dels immigrants, és ara i és possibe.