L’acampada de la capital anglesa segueix l’exemple de les homòlogues americanes i intenta animar les lluites socials al cor del sistema capitalista europeu.
Quan el passat 15 d’octubre una grup de persones ocuparen l’esplanada de la Catedral de Sant Pau, al bell mig del districte econòmic de Londres, molts pensaren que la protesta tenia els dies comptats. La societat britànica mostra, generalment, poca comprensió a les protestes al carrer, ja que es considera que el lloc per a fer política és el Parlament, el més antic del món, que en diuen de Westminster. A hores d’ara és David Cameron, primer ministre britànic, qui està liderant a Europa la política de retallades més extrema des de la funesta era Thatcher, i dins d’una part significativa de la societat hi ha el convenciment que aquestes retallades no han fet més que començar, que el pitjor està per venir.
En aquest context va néixer Occupy London. La protesta va començar per mostrar la solidaritat amb Occupy Wall Street, la qual cosa ens mostra dos fets: en primer lloc, que els britànics segueixen observant amb molta més atenció el que succeeix als Estats Units d’Amèrica que a Europa; i en segon lloc, que el moviment d’ocupacions està agafant un perfil global, o més aviat occidental, perquè aquest tipus de protesta està funcionant, majoritàriament, a les capitals de l’anomenat món occidental.
Dues acampades en set dies
El 15 d’octubre els manifestants començaren a muntar les tendes i a organitzar l’acampada, amb el suport de Julian Assange, que hi va fer un petit parlament. Al dia següent ja es va fet públic un senzill manifest de 7 punts, on entre altres coses, se situava la protesta en un context global, es rebutjaven les retallades socials i es remarcava la necessitat de crear alternatives a un sistema “antidemocràtic i injust”. I aquesta acampada és la forma que aquest grup de persones empra per “treballar cap a la creació” d’aquestes alternatives. Així mateix, es donava suport a la vaga al sector públic del 30 de novembre, que es preveu massiva, i a la manifestació d’estudiants del dia 9 del mateix mes, que va treure 10.000 persones als carrers de Londres.
Dos dies més tard ja hi havia 150 tendes al voltant de la Catedral, i el 22 d’octubre es va organitzar un nou campament a Finsbury Square, amb la qual cosa a hores d’ara hi ha dues acampades a la capital anglesa.
L’acampada de Londres ha estat molt criticada tant per la premsa conservadora britànica com pels coneguts, i vergonyosos, tabloids. Les excuses, com era d’esperar, no es diferencien molt de les de la dreta espanyolista: comportaments antisocials, manifestants mandrosos que són allà perquè no tenen res millor a fer, etc. El Daily Mail i el The Telegraph afirmaren que només el 10% de les tendes estaven ocupades durant el vespre, fet que fins i tot la policia de la ciutat de Londres va desmentir.
Visitant l’acampada al cor de la City
Tot i la insistència d’alguns membres del Parlament i dels diaris conservadors, a hores d’ara encara no s’ha intentat desallotjar l’acampada. Un dissabte al matí davant la Catedral de Sant Pau ofereix una visió completament diferent de la que mostren aquests mitjans: hi ha una gentada, moltes més tendes de les que hi havia fa un mes. La zona d’informació està molt ben organitzada i els visitants entenen ràpidament la forma de funcionament i estructura de l’Acampada. En un parell d’hores es poden veure passar dues manifestacions: una de la Xarxa Internacional de Jueus Antisionistes i l’altra d’un grup de dones sense papers, amb una manifest que inclou fortes crítiques a les polítiques migratòries i patriarcals de l’Estat britànic. Persones que no es coneixen de res debaten sobre el paper de la Xina dins l’entramat capitalista internacional, i un jove, a l’estil dels trobadors, conta la dura història dels diferents membres d’una família de classe treballadora en format de cançó hip-hop. També es pot trobar informació de diversos col·lectius i organitzacions polítiques, entre elles la taula del Socialist Workers Party.
Molt semblants a les universitats lliures que s’han organitzat a les acampades del Països Catalans, la ‘Tent City University’ és un espai on al voltant de 80 persones escolten la presentació del llibre 23 Things They Don’t Tell You About Capitalism (23 coses que no t’expliquen sobre el capitalisme), per part de Ha-Joon Chang, autor del mateix i professor a la Universitat de Cambridge. Dues hores més tard parla David Harvey, de la Universitat de Nova York, un dels teòrics marxistes més influents avui dia. Els debats provoquen enceses intervencions contra la classe política britànica i internacional, tot sota un pòster del Partit Comunista dels Treballadors d’Iran.
La necessitat d’organitzar la ràbia
L’acampada presenta les mateixes mancances que es podien trobar als inicis d’aquestes als Països Catalans, amb la diferència que el paper que els sectors més reformistes jugaven a casa, la juguen aquí algunes organitzacions cristianes, que estaven allà repartint la seva propaganda. La majoria de manifests i pancartes que s’hi poden trobar no són clarament anticapitalistes (en destaca un que darrerament s’ha posat de moda: “Nosaltres som el 99%”), i a hores d’ara no s’ha anat més enllà dels set punts inicials. Per desgràcia, s’hi pot aplicar la mateixa crítica que Slavoj Zizek feu a les acampades de l’Estat espanyol: “s’hi expressa una ràbia vertadera que no es capaç d’ésser transformada en un programada positiu de canvi sociopolític”(1).
Tot i això, és una obvietat que aquesta acampada ha activat els processos de lluita social, que no deixen d’augmentar dia a dia al Regne Unit. Ara és l’hora que la militància política i sindical intenti organitzar, amb tota aquesta gent, una resposta rupturista i polititzada a les retallades del govern de Cameron, que no són res més que l’expressió local d’una crisi capitalista global.
(1) Zizek, Slavoj (2011) ‘Zero-Degree Protest’. London Review of Books. Volum 33, número 17. 8 de setembre de 2011
