Després de quasi 13 anys d’ençà de la signatura dels Acords de Pau de Divendres Sant, l’any 1997, el passat 5 de febrer es va signar un acord entre diverses forces nord-irlandeses i l’Estat britànic que algunes veus han situat a la mateixa alçada, a nivell d’importància i transcendalitat, que aquell acord.
L’anomenat Acord del Castell de Hillsborough ha estat signat pel primer ministre britànic, Gordon Brown; el primer ministre irlandès (Taoiseach, en gaèlic), Brian Cowen; i els vice-primers ministres d’Irlanda del Nord, Peter Robinson (Democratic Unionist Party, el partit d’Ian Paisley) i Martin McGuinness (Sinn Féin).
Alguns mitjans han destacat que el principal acord és que les competències de policia i justícia seran assumides pel govern d’Stornmont el proper 12 d’abril. L’Estat britànic recolzarà aquest traspàs de competències amb 800 milions de lliures (uns 981 milions d’euros), dels que disposarà el govern d’Stormont en diferents terminis (per anys) i conceptes, també en funció de les necessitats del procés. Amb aquest traspàs es compleix una de les principals reivindicacions del Sinn Féin.
Una altra mesura destacable és la creació d’un grup de treball de 6 persones que, en 3 setmanes, ha de proposar un acord sobre les marxes orangistes, amb el difícil equilibri de respectar que els unionistes puguin desfilar i que les comunitats nacionalistes per on passen no se sentin agredides. No debades, això és una cessió als unionistes, que volen tenir clar com queda aquest aspecte abans que es traspassin les competències mencionades.
De fet, l’acord marca uns terminis molt concrets i fixats des que sorgeixi la proposta fins que sigui aprovada pels diferents tràmits parlamentaris. En aquest sentit, l’acord fixa la setmana del 13 de desembre d’enguany com a data definitiva perquè aquest acord sigui ja una llei en vigor.
Fet i fet, les 10 pàgines de l’acord se centren quasi exclusivament en el detall del traspàs de competències de policia i justícia, l’aportació econòmica i la proposta per la legislació en matèria de les marxes orangistes. Els altres 3 punts de l’acord, que tenen a veure amb l’augment de les competències de l’executiu o la revisió dels acords de Sant Andreu, amb prou feines ocupen una plana.
Pel que fa al ministre de Justícia, aquest serà escollit per l’Assemblea del Parlament d’Stormont i s’encarregarà de les dues carteres. A dia d’avui, el que sona com a possible candidat és David Ford, líder del Partit Aliança per Irlanda del Nord (APNI per les sigles en anglès). L’APNI és un partit d’origen unionista, creat el 1970, però que en l’actualitat recull sectors unionistes descontents amb les línies més dures. No debades, és l’únic partit que té protestants i catòlics a les seves files.
En aquest sentit, cal destacar que alguns partits unionistes no han donat suport a l’Acord, de la mateixa manera que tampoc ho vénen fent al Procés de Pau. El Partit Unionista de l’Ulster (UUP, en anglès) se n’ha mantingut al marge perquè assegura que no n’ha estat informat corresponentment. El partit de Jim Allister (Traditional Unionist Voice), però, de línia dura, és més directe i el rebutja sense contemplacions mentre assegura que el DUP ha cedit molt i no ha sabut negociar amb els catòlics.
Termini per lliurar els arsenals d’armes
Pel que fa a l’expressió armada del conflicte, el dimarts 9 de febrer era el límit perquè els grups armats lliuressin els seus arsenals. Si ho feien abans d’aquesta data, l’Estat britànic es comprometia a no processar els membres de les organitzacions armades (una mena d’amnistia promoguda pels Acords de Divendres Sant), així com a no buscar empremtes ni investigar les armes per si estan vinculades a algun crim.
Per la part nacionalista irlandesa, la decisió ha estat compartida a mitges. D’una banda, tant l’INLA (Irish National Liberation Army, braç armat de l’Irish Republic Socialist Party-IRSP) com l’IRA Oficial (escissió de l’IRA Provisional el 1972) van lliurar les armes. De l’altra, l’IRA Continuïtat (C.IRA) i l’IRA Autèntic (R.IRA) no han fet lliurament de les seves armes. De fet, aquest darrer, ha penjat recentment a internet un vídeo promocional amb algunes de les seves darreres accions.
Per la part unionista britànica, l’Associació per la Defensa de l’Ulster (UDA) va lliurar les armes també dins de termini, mentre que els Voluntaris per la Llibertat de l’Ulster (UVF) ho havien poc temps enrere. A l’UDA, però, se li compliquen les coses, perquè fa poc que ha sortit de la presó un dels seus líders més sanguinaris, Johnny Adair “Mad Dog”. Líder dels Lluitadors per la Llibertat de l’Ultser (UFF), una mena d’escissió dins la UDA, el paramilitar ha fet declaracions amenaçant a tothom: als irlandesos, assegurant que “matarem catòlics”, i als unionistes, qualificant-los de traïdors, assegurant que té armes i que quan torni a Irlanda del Nord ja només el faran fora d’allà amb els peus per davant.
Atacs a la comunitat irlandesa
L’actitud d’Adair, però, no es pot qualificar d’anecdòtica. I és que des dels Acords de Pau de 1997, són molt nombrosos els atacs que la comunitat irlandesa està patint en la seva pell. Des d’accions paramilitars a nivell puntual, fins a, sobretot, atacs amb còctels molotov contra les seves cases, agressions a nens i nenes quan van a escola, o registres per part de la policia i l’exèrcit, els i les irlandeses estan patint més que ningú la indefensió que suposa la renúncia a l’autodefensa armada en un conflicte on l’Estat, les organitzacions paramilitars i part de la població colpegen en un mateix sentit i gaudeixen d’impunitat. En aquest sentit, cal destacar que són molts els conflictes en què, en enfrontaments entre ambdues comunitats, la policia (RUC, en anglès) no fa res fins que la comunitat irlandesa respon a l’agressió; en aquell moment, és reprimida per la policia, que mai actua de la mateixa manera contra la comunitat britànica.
Les quasi dues setmanes de negociació que ha durat l’Acord del Castell de Hillsborough poden dur a un procés durador o convertir-se en paper mullat per la fragilitat dels equilibris que s’han de fer, sobretot en una societat escindida completament, vivint una situació propera a l’apartheid. Amb la majoria de grups armats desactivats, una peça clau en el procés seran les properes eleccions al parlament britànic. Si els “tories” (conservadors) tornen a Downing Street, caldrà veure si respecten uns acords firmats per un govern laborista en decadència i descrèdit.
Bastons, lluita i hip-hop en català a Belfast
Durant el primer cap de setmana de febrer, va tenir lloc a Belfast el Catalan Day. Organitzat per catalans i catalanes que resideixen a la ciutat, el programa va constar d’activitats polítiques i culturals dirigides tant a població catalana com irlandesa.
En aquest sentit, el divendres 5 es va obrir el programa amb la xerrada “What’s going on in Catalonia?”, a càrrec de membres d’Endavant i de la CUP. Els ponents exposaren la situació actual als Països Catalans, així com les principals línies de treball de l’Esquerra Independentista. El públic el conformaven persones catalanes, irlandeses i basques, molt presents també a Belfast.
Al vespre, un sopar de germanor va aplegar prop de 70 persones, abans de donar pas al concert amb cançons tradicionals gaèliques i els catalans At Versaris, que van fer ballar hip-hop a un públic entregat.
A l’endemà al matí, la proposta política anava dirigida a la nombrosa comitiva catalana que s’havia desplaçat fins a Irlanda aquell cap de setmana. Un tour polític per Belfast els va fer recórrer la ciutat durant més de 4 hores tot passant per diferents punts calents de la ciutat, amb la seva pertinent explicació. Des de portes i murs fins a monuments d’homenatge, passant per museus, van ser algunes de les parades.
Dissabte a la tarda van cloure els actes del Catalan Day una mostra de cultura popular a càrrec de les colles Bastonera de Sant Andreu i Garrotades – Bastoners d’Igualada.
