El 9 de novembre de 2023 Junts per Catalunya i el PSOE signaven finalment l’acord que haurà de premetre la investidura de Pedro Sánchez com a President espanyol. L’acord dels exconvergents amb el partit de Sánchez, beneit per Puigdemont i la direcció de Junts i aprovat pocs dies després per les bases en una consulta intrena, s’afegia així l’acord ja assolit el 2 de novembre, presentat pels dirigents d’ERC Oriol Junqueras i el PSOE Felix Bolaños.
Els acords clouen el període obert amb les últimes eleccions espanyoles, després de les quals el PP (137 + 1 d’UPN) i Vox (33) no sumaven prou diputats per obtenir el govern, i el PSOE (121 diputats) depenia, a més del suport ja descomptat de Sumar (31 escons), dels acords que podés aconseguir amb EH Bildu (6), PNB (5), BNG (1), Coalició Canària (1), Junts (7) i ERC (7) per poder tornar a governar.
El procés de negociacions havia posat sobre la taula el debat d’una amnistia per als represaliats durant el procés, alhora que des de les forces polítiques catalanes implicades es repetien declaracions i discursos assegurant que no es renunciarien als objectius polítics suposadament sobiranistes.
Amnistia parcial condicionada pels jutges
L’acord signat per PSOE i Junts, com el d’ERC, refereix a la llei d’amnistia que s’ha d’aprovar paral·lelament, després d’un previsible trajecte d’anada i tornada del Senat, i que deixa en mans dels jutges l’aplicació en cada cas. La llei presentada contempla el període entre el gener de 2012 i el dia d’avui, incloent tant el període de l’1 d’octubre de 2017 com al consulta prèvia del 9 de novembre de 2014. En tots els casos, els jutges podran impedir l’aplicació de la mateixa utilitzant el mecanisme de la qüestió d’inconstitucionalitat, de manera que aquesta no es faria efectiva fins a la resolució del Tribunal Constitucional.
Els aspectes de la llei d’amnistia que han trascendit inclouen els casos de:
Els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig i Marta Rovira, a més de Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Anna Gabriel, ja retornades.
Els 12 condemnats pel Tribunal Suprem en el judici polític del procés: Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, i Dolors Bassa, inhabilitats., i també Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Josep Rull, Joaquim Forn, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila.
Els exemembres de la mesa del Parlament autonòmic del Principat: Carme Forcadell. Lluís Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó i Ramona Barrufet (condemnats); i Roger Torrent, Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado (absolts però pendents de resurs al TS).
Els anteriors alts càrrecs Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i Natàlia Garriga, processats pels preparatius de l’1-O, a més de 30 altres processats: càrrecs de govern, empresaris i directius de mitjans de comunicació públics.
35 càrrecs encausats pendents de judici al Tribunal de Comptes que havia de començar aquest 17 de novembre.
Els síndics electorals de l’1-O, Jordi Matas, Marta Alsina, Josep Pagès, Tània Verge i Marc Marçal, que van absolts en al·legar que havien acatat les ordres del TC i no havien exercit les seves funcions, però estan pendents de la repretició del judici.
Els 10 alcaldes amb causes pendents per cessió de locals per al referèndum.
126 policies i guàrdies civils amb causes obertes per la repressió i violència contra la població l’1 d’octubre de 2017.
Els encausats per l’anomenada ‘operació Judes’ contra els CDR, que s’enfronten a un judici polítics amb acusacions de ‘terrorisme’, igual que els encausats del ‘Tsunami democràtic’, que quedarien inclosos ja que no arribarien a judici.
Els encausats de per l’anomenada ‘Operació Volhov’, una acusació contra diversos polítics i empresaris per unes suposades relacions internacionals durant el procés, acusats de malversació.
Un dels aspectes que queda poc aclarit és el dels milers de represaliats amb causes obertes a conseqüència de l’1 d’octubre i mobilitzacions posteriors, així com els casos del que s’ha anomenat ‘lawfare‘, que seran difícils de contemplar que ja que les acusacions mai no reconeixen un caràcter polític d’aquests acusacions.
Mentre els negociadors de Junts han pressionat per incloure càrrecs del seu partit, organitzacions com Alerta Solidària han denunciat que podran quedar fora de l’amnistia molts dels altres processats, amb sentències condemnatòries o causes obertes, arran de manifestacions i accions contra la repressió, per les protestes contra la sentència i els anomenats fets d’Urquinaona, per les vagues generals contra la repressió, en les mobilitzacions contra les visites del Rei o el President espanyols, contra el sindicat policial feixista Jusapol o contra l’empresonament de Pablo Hassel, molts dels quals han estat processats i condemnats per acusacions dels Mossos i el departament d’interior autonòmic.
En el cas dels casos que siguin inclosos, la llei estableix la posada en llibertat immediata dels amnistiats que siguin a la presó, l’eliminació d’antecedents, l’anul·lació de les ordres de cerca i captura –nacionals o internacionals– i d’ingrés a la presó, així com la fi de les mesures cautelars. No s’inclou ni el retorn de les multes que han afectat a centenars de represaliats ni tampoc cap indemnització per les condemnes sofertes.
En diferents declaracions, responsables polítics propers al govern espanyol han donat per descomptat que els jutges espanyols impugnaran aquesta llei d’amnistia en conjunt i també recorreran molts dels casos individuals, però compten que finalment la Justícia Europea la pugui avalar, quedant així la resolució judicial definitiva oberta durant un període indeterminat.
Peix al cove autonòmic
Pel que fa als acords polítics, l’acord amb ERC anunciava diferents mesures com el traspàs dels trens de rodalies, en el que de fet seria el traspàs a una empresa amb participació a mitges tant de l’Estat com del govern de la Generalitat, i la condonació de part del deute autonòmic contret per la Generalitat amb el mecanisme del Fons de Liquiditat Autonòmica, fins a un total de 15.000 milions d’euros, així com diverses promeses d’inversions.
Pel que fa a l’acord amb Junts, el text diu que Junts demanarà una reforma de la Llei de Finançament Autonòmic (LOFCA) , pero sense cap compromís per part del PSOE. També esmenta una indefinida ‘ampliació de la representació de Catalunya a les instittucions europees en allò que l’afecti’, sense més concreció.
En relació al dret a l’autodeterminació i al conflicte polític, semrpe restringit al Principat de Catalunya, cap dels acords contempla cap compromís concret del PSOE més enllà d’establir negociacions. En el cas de l’acord amb Junts, estableix un suposat mecanisme d’acompanyament i verificació amb part internacional, i limita els àmbits d’aquesta negociació a la ‘superació del dèficit d’autogovern’ i ‘el reconeixement nacional de Catalunya’. En l’acord amb ERC, un punt similar parla d’un “comitè de seguiment de la negociació format pels partits, sota verificació d’una figura externa” i situa com a punts de debat “el reconeixement nacional de Catalunya i la forma de vehicular-lo a través de la política, de l’ordenament jurídic i de les institucions, respectant el principis de legalitat”. El partit de Puigdemont també deixa escrit que demanarà un referèndum ‘dins la constitució, amparat en l’article 92’. Mentre el PSOE diu que defensarà aplicar la reforma de l’estatut de 2006. No hi ha compromís, doncs, per part del govern, de reconeixer cap dret nacional.
Cal esmentar que en acceptar el límit constitucional, i en cas que es podés interpretar que aquest permet un referèndum, aquest hauria de ser només consultiu i d’àmbit espanyol, i el seu resultat demanaria una majoria de dos terços a les cambres espanyoles per cap modificació constitucional. Exactament igual que abans de cap d’aquests acords.
Aparcar el Conflicte
Si alguna cosa tenen en comú els dos acords, doncs, és la renúncia explícita de la possiblitat de trencar amb el marc constitucional espanyol.
Jaume Asens, un dels negociadors, afirmava que els acords suposen inicar el ‘post-procés’, renuciar a qualsevol ‘unilateritat’ a canvi d’una suposada ‘desjudicalització’ i ‘començar a fer política’. Però els fets s’entesten a anar ben bé en direcció contrària; no només es renuncia unilateralment a la unilateralitat (tenint en compte que l’estat ja actua unilateralment per defecte, només hi renuncia l’altra part), sinó que es tanca tota possibilitat de fer efectiu el dret d’autodeterminació, és a dir, a fer possible la solució política; i la suposada ‘desjudicalització’ que hauria de garantir l’amnistia parcial deixarà fora molts casos de persecució contra persones per exercir els drets i llibertats de manifestació i actuació política, i a més que queda en mans d’un aparell judicial militant del projecte nacional espanyol que ja ha declarat la seva intenció d’usar tots els mecanismes a la seva disposició per impedir-la, obrint un nou període d’intervenció política de la judicatura.
Els pactes de novembre incien una nova etapa que, com l’anomenada Taula de Diàleg, promet llargues entregues de titulars i protagonisme mediàtic pels implicats, amb la mirada posada a obtenir els millors rèdits i capitalitzar els acords per seguir combinant la gestió autonòmica i la retòrica pseudosobiranista, sense posar en perill l’intocable unitat de l’Estat ni l’ordre polític i social.
