Els pressupostos del 2016 porten una sorpresa amarga per la sanitat pública. L’avantprojecte de llei de mesures fiscals, la norma que acompanya els pressupostos i que modifica una vuitantena d’articles de lleis existents, possibilitarà la utilització per part de la sanitat privada de les instal·lacions dels centres sanitaris públics.
En concret, l’avantprojecte que el Govern aprovarà abans de final de mes modificarà l’article 51 de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), que regula el patrimoni del Servei Català de la Salut. La modificació habilitarà que el Director del CatSalut, “pugui autoritzar amb una simple resolució l’ús dels béns immobles del seu patrimoni, ja siguin propis o adscrits, vinculats a la prestació de serveis de salut per les entitats proveïdores de serveis sanitaris”.
A qui pot autoritzar aquest ús? La norma, de moment, no ho diu. És a dir, no diu a qui beneficia aquesta modificació sobre l’ús del patrimoni públic. El que sí que diu però és que “pot establir el caràcter gratuït o amb contraprestació de l’ús autoritzat”.
Per què diem que això pot ser greu? El patrimoni del Servei Català de la Salut és públic, i s’usa per dur a terme activitat sanitària pública. La introducció d’aquesta modificació permetrà que aquest patrimoni ja no només sigui usat per fer activitat sanitària pública sinó també per fer-ne de privada.
Ho permetrà perquè la norma no fa cap menció sobre qui pot usar o no el patrimoni públic, i perquè no exclou expressament l’aprofitament privat per generar beneficis d’aquestes infraestructures públiques. A més, inclou un precepte destinat a orientar el patrimoni a la utilització privada: quin sentit tindria exigir una contraprestació per la utilització del patrimoni del CatSalut?
Estem davant d’un altre intent de permetre i regular la realització d’activitat privada als centres sanitaris públics, com ho va fer al seu dia la Instrucció 5/2015. La instrucció entrava en vigor l’1 d’abril de 2015 i va quedar suspesa per ordre del Parlament el 7 de maig passat mitjançant una resolució que deixa “sense efecte” fins que no “se sotmeti a debat i aprovació en seu parlamentària la regulació de l’activitat sanitària privada en centres sanitaris del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT)”. El SISCAT és la xarxa de centres d’utilització pública, encara que la seva titularitat també pot ser privada o público-privada.
Si l’objectiu d’aquesta modificació inclosa en l’avantprojecte de llei d’acompanyament de pressupostos no és facilitar l’activitat privada en els centres sanitaris públics evitant-ne així el debat públic, cal ser explícit en la prohibició de l’ús del patrimoni públic per part de la sanitat privada.
La voluntat de fer activitat privada als centres sanitaris i a les instal·lacions públiques tornava a estar sobre la taula al Pla de Xoc de Junts pel Sí. “L’assistència sanitària privada en centres, serveis i establiments del SISCAT és una font d’ingressos pel sector sanitari públic que si es regula adequadament té un impacte positiu en la reducció de les llistes d’espera”, deia el punt 31 del document de JxSí.
Hem de recordar a més, que aquesta voluntat de fer activitat privada arriba després d’anys intensos de retallades i de precarització de la sanitat pública i d’afavoriment deliberat de la sanitat privada. Així, des del començament de la crisi, els centres sanitaris total o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de forma important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. Des de 2010, el pressupost del Departament de Salut s’ha aprimat més de 1.000 milions i ha passat d’un total de 9.548 milions als 8.467 d’enguany, un 11,3% menys.
Mentrestant, s’ha disparat el nombre de derivacions de pacients cap a centres privats –més de 16.000 només el 2014–, així com el negoci amb fons públics de grups amb ànim de lucre, amb IDC Salud (l’antiga Capio) com a màxim exponent. El grup ha passat d’ingressar menys de 56,5 milions el 2008 –a través dels convenis o contractes amb el Servei Català de la Salut– a ingressar-ne gairebé 82 el 2013, un 45% més. En època de recessió econòmica, també ha crescut el volum de persones amb assegurances mèdiques privades.
Aquest panorama ens dibuixa que més del 24% del pressupost de Salut, en concret 2.450 milions d’euros, es deriven a la sanitat privada. I això genera una xarxa de sanitat privada parasitària, ja que les mútues i altres empreses privades sanitàries poden prestar serveis als seus clients sense haver d’assumir costos d’inversió en infraestructures, per tant els hi surt més barat i poden aconseguir més clients oferint preus més baixos. Ens trobem doncs que amb els recursos de tots es permet el lucre d’uns pocs, on ofereixen uns serveis assistencials de menys qualitat per abaratir costos i així poden generar més benefici. Negoci rodó.
El que es vol aprovar mitjançant la llei de mesures fiscals és doblement greu: pel contingut però també per la metodologia, per no plantejar el debat obertament i de cara sobre si volem o no activitat privada als centres sanitaris públics. Incloure-ho a la llei d’acompanyament dels pressupostos és una manera de colar-ho per la porta del darrere.
Conseqüències en les llistes d’espera i en l’equitat d’accés
Més enllà d’això, no podem deixar d’explicar quines implicacions tindrà que es possibiliti la utilització de les infraestructures públiques per fer sanitat privada.
Suposarà un augment de les llistes d’espera si els centres han d’atendre més activitat. A més, es genera una doble llista d’espera, una per aquelles persones que no volem pagar i una per les persones que vulguin i puguin pagar. Els nostres drets sanitaris dependran dels nostres recursos econòmics, cosa que farà augmentar la desigualtat en l’accés a la salut. Les classes populars veurem empitjorat el nostre accés a la sanitat pública, i en conseqüència la nostra salut.
Les instal·lacions pagades amb recursos públics estaran al servei dels interessos econòmics privats. Així, es blinda una pràctica molt comuna durant els anys de Boi Ruiz al capdavant de Salut: els quiròfans que es tanquen a les tardes per la sanitat pública a causa de les retallades s’obren per pacients de pagament. Amb l’adopció de criteris de “sostenibilitat” i “d’eficiència” el concepte de “servei públic” es dilueix en favor del concepte de “servei de mercat”.
Aquesta mesura que el Govern vol aprovar per la utilització de les infraestructures del servei de salut és un més dels tripijocs per no situar una diferenciació clara entre allò públic i allò privat. Que una mateixa infraestructura, i està per veure si també el personal sanitari (com és el cas de Barnaclínic) hagin de respondre a interessos públics i a interessos privats facilita que es confonguin aquests dos ja que no s’estableix una línia de separació clara sobre on comença allò privat i on acaba.
Recordem que el confusionisme d’interessos públics i privats és una de les conductes facilitadores de la corrupció en sanitat dels últims anys, així casos com INNOVA de Reus,i molts altres. Són un exemple de no establir la separació entre allò públic i allò privat, de gestionar allò públic com si fos privat.
Si aquesta mesura s’aprova, l’acceleració i sobretot la normalització de l’activitat privada a càrrec dels pressupostos públics estarà garantida. Si no volem que amb la nostre salut se’n faci un negoci, és a les nostres mans aturar-ho: diguem no a l’activitat privada en els centres públics.
*Isabel Vallet i Eulàlia Reguant són membres de la CUP.
