L’any 1983 Sócrates afirmava: “Em vull morir un diumenge que el Corinthians es proclami campió”. Gairebé tres dècades després el Doutor ens deixava un diumenge de desembre de 2011, el mateix dia que el seu Timão alçava el trofeu de campió del Brasil.
Sócrates, que també era doctor de professió, esdevingué un jugador de llegenda arran de l’anomenada Democràcia Corinthiana. Els mals resultats que a principis dels 80 conduïren el Corinthians a la segona divisió i el president abandonà el càrrec. Es produí un canvi radical en la gestió del club que pretenia implicar els jugadors en la mateixa. El que feren Sócrates i companyia no fou sinó democratitzar el funcionament del Timão, sobrepassaren la seva condició de jugador-treballador-assalariat per convertir-se en gestors en igualtat de dret amb els dirigents de l’entitat. Acabava de néixer l’autogestió democràtica d’un club de futbol.
L’autogestió de la plantilla arribà fins i tot a l’aspecte esportiu quan, el 1982, els mateixos futbolistes triaren democràticament al seu entrenador. L’elegit fou Zé Maria, jugador del mateix Corinthians, militant demòcrata i antic integrant de la selecció de Brasil campiona del món de 1970: el 1982 i el 1983 el Corinthians guanyà en dues ocasions consecutives el campionat paulista. L’èxit d’un club de futbol regit de forma democràtica en un estat governat per una dictadura militar convertí el Corinthians en un símbol de l’oposició, que veia que autogestionant-se de forma democràtica un club també podia ser campió.
Sócrates afirmava: “Inicialment, volíem canviar les nostres condicions de treball; després, la política esportiva del país; i finalment, volíem transformar la política, ras i curt”. Amb aquest afany de canviar el Brasil, el Corinthians lluí en ocasions puntuals missatges amb una elevada càrrega política a la seva samarreta. Quan els equips brasilers començaren a lluir patrocinadors comercials, el Corinthians aprofità la seva elàstica per demanar el vot a les primeres eleccions per sufragi universal del governador de Sao Paulo que se celebraren el 15 de març de 1983: “El dia 15, voti!”. A la final del campionat paulista del mateix 1983 el Corinthians saltà al camp amb un nou missatge de reivindicació democràtica: “Guanyar o perdre, però sempre en democràcia!”. El Corinthians guanyà el trofeu davant del seu etern rival, el Sao Paulo, després d’un únic gol de Sócrates. Una de les reivindicacions que la Democràcia Corinthiana havia formulat, la fi dels contractes que lligaven de per vida els jugadors amb els clubs, permeté Sócrates fitxar el 1984 per la Fiorentina italiana. El Brasil que deixava enrere ja estava immers en plena transició democràtica.
La Democràcia Corinthiana, impulsada per Sócrates, havia estat un dels moviments d’oposició que més simpaties havia despertat arreu del país i que més eficientment havia qüestionat el règim des de 1964 i fou contemporani del naixement del Partit dels Treballadors, de Lula da Silva, que fou creat el 1980 i al qual s’afilià Sócrates. Amb la fi de la dictadura acabà també la Democràcia Corinthiana, una experiència única de llibertat i d’autogestió que trencà el mite de l’individualisme i de la manca de compromís que tradicionalment definia els jugadors de futbol. Gràcies a homes com Sócrates, símbol que un altre futbol era possible. No podem sinó acomiadar-nos d’ell amb un sincer Adeus, camarada!
