Corrien els anys seixanta quan el delegado de Información y turismo de la província de Castelló, l’advocat Luis Algar Forcada, cunyat del ministre franquista i secretari general del Movimiento Nacional, Fernando Herrero Tejedor, plantejava la necessitat de construir un aeroport a Castelló. Un projecte nascut de les elits locals que es farà realitat mig segle més tard. És el mateix moment que Lleida passa d’aspirar a un aeròdrom, el d’Alfés, tal i com es preveu al Pla Territorial General de Catalunya de 1995 encara vigent, a dotar-se d’un aeroport que volia canviar, fins i tot, l’imaginari de la plana.
Fetes les inauguracions i en plena crisi, s’ha passat de les promeses a la perplexitat. A una banda i altra la pregunta és la mateixa: com ha estat possible tan malbaratament?
Aquesta política d’infraestructures innecessàries és, abans que res, una mostra de les anomalies del model de desenvolupament econòmic i territorial de les últimes dècades. L’economia del totxo es caracteritzà per l’acumulació de riquesa en els sectors financer i immobiliari que, en realitat, es concentraran fins a esdevenir tot ú i creixeran fins a la hipertròfia enmig de la gran bombolla especulativa.
Lluny de l’economia productiva on era difícil competir, les grans empreses espanyoles creixien a cop de favor polític –llegeixi’s privatitzacions de serveis públics, adjudicacions d’obra civil i liberalització del sòl. El nacionalisme espanyol feia realitat la vella idea francesa dels “campions nacionals”: un país que vol ser important ha de tenir empreses mundials.
En aquest context d’abundància i promiscuïtat entre poder polític i econòmic la inversió pública esdevé altament ineficient: l’estat espanyol construeix la major xarxa d’autovies de la UE. Les infraestructures, i d’una manera exemplar els aeroports, són utilitzats com a instrument de poder polític, no pas com a equipaments de transport al servei de la societat i el sistema productiu.
La ideologia de la competència entre territoris, que dóna discurs econòmic a les diputacions, i l’absència d’instruments adequats d’avaluació d’inversions –com els que existeixen a Anglaterra o Alemanya- faran la resta.
A una hora en cotxe de València o Barcelona, ni Lleida ni Castelló tenen la massa crítica de mig milió de passatgers cada any que necessiten per ser rendibles. Són, en definitiva, aeroports per a albatros i cigonyes mentre continuen els problemes de mobilitat a les àrees metropolitanes i l’estrangulament de l’arc mediterrani.
