[bar group="860×106"]

Àigues tèrboles: la privatització dels serveis d’aigües als Països Catalans

aigua1La gestió de l’aigua, des que s’obté de rius, fonts i aqüífers fins que es retorna a través de desaigües i depuradores, és una de les obligacions de les administracions públiques. La llei estableix el caràcter públic d’aquest servei, juntament amb la propietat pública de la xarxa de distribució. Ara bé, la maquinària privatitzadora del binomi titularitat pública-gestió privada està situant aquest caràcter públic en una posició cada vegada més simbòlica.

La gestió privada de determinades parts del cicle de l’aigua no és cap novetat als Països Catalans. La part del subministrament d’aigua potable a la ciutadania, especialment a les grans ciutats, s’havia iniciat sota l’impuls privat de les burgesies locals a cavall entre el segle XIX i el XX. Tot i així, tant l’abastiment d’aigua en alta (des de l’origen fins als dipòsits municipals) com la -poca- gestió de les aigües residuals havia estat una tasca que s’havia gestionat des de les institucions. També una majoria d’ajuntaments petits gestionaven el servei d’aigua de forma pública.

La privatització dels serveis d’aigües ha estat una constant des que a mitjans dels anys 80 s’iniciés una onada de privatitzacions de serveis municipals sota la divisa que allò gestionat de forma privada era més barat i eficient. El temps, i les tarifes, s’han encarregat de desmentir aquella divisa.

Amb la crisi econòmica s’està assistint a una nova onada privatitzadora que també ha posat en el punt de mira la xarxa hídrica. Les administracions, necessitades de diners en mà quasi instantanis per a fer front a les despeses urgents, troben una fugida endavant en la privatització dels serveis d’aigües en mans d’unes multinacionals decidides a expandir el seu negoci i amb diner fresc a la butxaca gràcies als crèdits a un 1% d’interès del Banc Central Europeu cap a la banca privada. Els diners obtinguts per aquestes administracions amb la privatització de la gestió de l’aigua se’n van en part al pagament dels interessos del deute contrets amb uns bancs que són els mateixos que financen i són copropietaris de les companyies que obtenen les concessions.

Aquest procés privatitzador és alhora complementari al procés de concentració empresarial. Tota l’estructura de les burgesies locals, talment com ha passat amb les caixes d’estalvi, ha anat cedint amb l’embat de multinacionals del sector. Així, del poder capitalista localitzat i abastable s’ha passat a la roda de les grans multinacionals i del poder financer.

Aquest mateix procés fou el que als anys 90 visqué Sud-Amèrica amb uns resultats provadament nefastos. No només sembla que no es tingui en compte l’experiència sud-americana a l’hora d’apostar per les polítiques privatitzadores, sinó que alguns dels principals actors de la privatització de l’aigua als Països Catalans han forjat la seva experiència empresarial en aquelles privatitzacions sud-americanes.

Guerra oberta a les Aigües de València

aigua2Aigües de València havia estat, fins fa un any, una companyia controlada per la burgesia valenciana i blindada a cap control exterior. Així, la companyia estava controlada per un grup format pel Banc de València i grans empresaris com Vicente Boluda, Luís Batalla o la família Calabuig. Aquest grup  ja havia fet una OPA d’exclusió per evitar que Suez -també propietari d’Agbar- pogués adoptar una posició dominant dins la companyia, on ja posseïa el 30% de les accions.

Les vicissituds de la crisi, però, portaren a la intervenció del Banc de València i a la seva posterior adquisició per un euro per La Caixa. Aquesta entitat, que alhora és la sòcia de Suez a Agbar, passava a controlar una part determinant de les accions d’Aigües de València. Amb tot, La Caixa no pot participar al consell d’administració d’AVSA perquè pertany alhora al consell d’administració d’Agbar i això suposaria situar-se en una posició dominant dins el sector. Tampoc hi participa Suez pel mateix motiu.

Els problemes d’AVSA, però, estan molt lligats a la controvertida figura del seu president, Eugenio Calabuig. El propi FROB ha acusat Calabuig d’aconseguir la majoria dins el consorci d’Agval a costa del Banc de València mitjançant el soborn. Calabuig també va utilitzar AVSA per a transferir diners de Bancaixa al València CF. Finalment, l’empresari també figura enmig de la trama de l’Institut Noos. Segons les instruccions judicials, Calabuig era el pont entre Iñaki Urdangarin i l’aleshores president de la Generalitat Valenciana Francisco Camps.

Amb tot aquest panorama s’ha especulat amb l’entrada de diversos empresaris valencians a l’accionariat d’AVSA. També ha corregut el rumor d’una possible entrada trepitjant fort del propietari de Mercadona, Juan Roig. De moment, però, la partida continua oberta.

Aigües de València controla a través de EMIVASA la gestió integral de l’aigua a la ciutat de València, i té una participació d’igual a igual amb la diputació a EGEVASA, que dóna servei  a altres poblacions de la província. Alhora, en aliança amb la constructora del Principat COMSA-EMTE impulsen Aigües de Catalunya, que ocupa una posició minoritària dins el mercat del Principat.

aigues1

La multinacional de l’aigua més gran del món

Agbar és una de les grans empreses de la burgesia barcelonina, des que aquesta n’adquirí la propietat el 1919 fins que la vengué el 2008 a la multinacional francesa Suez.

El procés pel qual Agbar va passar a mans d’un hòlding composat per Suez i La Caixa és un interessantíssim retrat de com s’han efectuat alguns dels processos de privatització i despossessió del darrer cicle econòmic.

Agbar era propietària de l’asseguradora mèdica Adeslas, la més important del país. El 2008 va entrar Suez com a accionista a Agbar, juntament amb la Caixa. Els francesos controlaven el 56% de les accions i La Caixa el 44% restant. Quan el 2010 Suez va comprar un 20% més de les accions a La Caixa, aquesta darrera va posar com una de les condicions que la propietat d’Adeslas passés a mans de l’entitat financera. A sis mesos de l’inici del pla de privatitzacions del primer govern d’Artur Mas, la principal entitat financera del país prenia una posició dominant dins el mercat de les assegurances mèdiques.

El consell d’administració d’Agbar és una barreja d’habituals dels consells d’administració de La Caixa, dels de les portes giratòries entre món públic i privat i d’enarques francesos. Dos habituals dels consells d’administració de les grans empreses catalanes, Isidre Fainé i Manuel Raventós, comparteixen taula amb alts dirigents de la companyia francesa, entre els quals un nét del general De Gaulle.

Àngel Simon, el president, és un exemple d’aquestes portes giratòries. Ell va ser gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona entre 1989 i 1995 a proposta del PSC. Aquesta porta giratòria és la que ara surt a relluir amb la polèmica per la creació d’una societat mixta AMB-Agbar per a privatitzar els serveis de sanejament d’aigües que oferia l’empresa pública EMSSA.

Ara bé, un altre aspecte rellevant d’Àngel Simon, i també del vicepresident Jean-Louis Chaussade, és la seva participació activa a finals dels anys 90 en els processos de privatització de l’aigua a Sud-Amèrica.

Simon fou qui, en nom d’Agbar, pilotà el procés de privatització de la principal companyia d’aigües xilena, Aguas Andinas el 1999. Chaussade actuà a Sud-Amèrica com a delegat de Suez entre 1997 i 2000. Unes privatitzacions que han suposat vendre una part de la sobirania d’aquests països a companyies multinacionals que han incomplert reiteradament la propia legislació reguladora. Així, Agbar a Xile ha arribat a cobrar tarifes un 25% més cares del permès i s’ha saltat els topalls de benefici. Així, mentre el 2008 el topall era del 7%, en realitat va guanyar el 17%. Això va suposar a les famílies xilenes pagar de mitjana 7 euros mensuals de més en un país en què el salari mitjà és de 500 euros.

Privatització de tot el cicle de l’aigua a l’àrea de Barcelona

aigua3L’any 2010 un jutge decretava la il·legalitat del servei que Agbar portava prestant durant els darrers 140 anys a Barcelona: no existia cap contracte o aquest no ha estat fet públic ni per la companyia ni per l’administració. Dos anys després, i malgrat les denúncies de la FAVB o d’iniciatives periodístiques com l’anuari Mèdia.cat, encara no ha estat possible poder accedir al contingut d’aquest contracte, si és que existeix.

El mateix dia que la Generalitat de Catalunya venia els drets d’explotació d’Aigües Ter Llobregat a un grup liderat per Acciona -però amb destacats membres de la burgesia barcelonina com a inversors minoritaris-, l’Àrea Metropolitana de Barcelona anunciava la voluntat de crear, juntament amb Agbar, una societat econòmica mixta per a gestionar tot el cicle de l’aigua de la conurbació barcelonina. Sota l’aparença d’un projecte de col·laboració mixta públic-privat, que Agbar va vendre com a “pioner al món”, s’hi amaga la privatització de tot el cicle de l’aigua a la zona, ja que la companyia tindrà el 85% de la societat, contra el 15% que tindrà l’administració.


[bar group="860×106"]