Aixecaments de la Terra: Composició i estratègia de l’acció de masses

La manifestació del 25 de març contra la mega-bassa de Sainte Soline ja ha entrat a la història. Amb el seu caràcter de masses, la seva determinació, la radicalitat del seu contingut polític i de les seves formes d’acció, ha obert una nova etapa en les lluites contra la devastació ambiental, la privatització dels béns comuns i el model letal agro-capitalista.

Sens dubte, és el desplegament d’aquesta força el que explica l’increïble salvatgisme de la repressió a la qual va ser sotmesa. En el context d’enfrontament social a gran escala que viu el país des de fa gairebé tres mesos, aquesta violència il·lustra la fugida endavant d’un poder aïllat, decidit a trencar la resistència popular a qualsevol preu. Però el govern, a través de la veu del seu ministre de l’Interior, ha decidit anar més enllà, anunciant la seva intenció de dissoldre els Aixecaments de la Terra (SLT), la xarxa militant que va estar al centre d’aquesta mobilització. .

Des de l’anunci de la dissolució, més de 50.000 persones entre centenars de personalitats, sindicalistes, artistes, científics, càrrecs electes i desenes d’organitzacions polítiques, associacions i sindicats a França i a l’estranger han afirmat la seva solidaritat amb el moviment Aixecaments de la Terra amb una crida “Som els aixecaments de la Terra“.

Per obrir un debat sobre les qüestions teòriques, pràctiques i estratègiques que planteja aquesta experiència militant amb els qui en són els actors, la revista Contretemps publica aquesta entrevista que dos companys de SLT, als quals anomenem X. i Y., van concedir a Stathis Kouvélakis, membre de la redacció.

Els aixecaments de la Terra, una obra de suma de forces

S.K: Per començar, podeu situar els aixecaments de la Terra com a espai d’iniciativa militant? Més concretament, quines són les diferents experiències que aquesta xarxa ha permès compartir i, sobretot, s’han enriquit mútuament? Em sembla que aquí és on rau la innovació i l’especificitat d’aquest moviment en comparació respecte altres que han intervingut, en el passat o en altres llocs, en aquest camp.

Lluita de la ZAD de Notre Dame dels Landes

X. L’assemblea fundacional dels Aixecaments de la Terra (SLT) es va celebrar fa dos anys a la ZAD (Zona a Defensar) de Notre Dame des Landes, després de la sèrie de seqüències de confinament. Pel que fa a mi, formo part d’aquest moviment des de l’experiència, en particular, de la ZAD de Notre Dame des Landes. Durant una determinada generació i per a un cert nombre de moviments, aquesta lluita ha establert la idea que per afrontar projectes destructius de desenvolupament capitalista del territori, i per afrontar-los amb victòria, cal combinar recursos legals, manifestacions massives, un treball de conscienciació i compromís en un conjunt de cercles socials molt diversos, però també, davant la policia i les retroexcavadores, capacitats de resistència física en el camp. És a dir, formes que assumeixen un cert nivell de conflicte en lloc de neutralitzar-lo però sense deixar-se aïllar políticament. I per no trobar-nos políticament aïllats, perquè l’acció pugui ser massiva i recolzada massivament, necessitem determinades formes de composició, és a dir, aconseguir fer eines, cultures, pràctiques polítiques, formats que puguin ser diversos.

L’experiència de Notre Dame des Landes ha materialitzat, doncs, la possibilitat d’aglutinar associacions ciutadanes de masses, organitzacions camperoles, habitants de territoris directament amenaçats, intel·lectuals, sindicalistes, joves anticapitalistes autònoms disposats a ocupar la terra, a defensar-la físicament. També va assenyalar que més enllà de la capacitat de resistència davant els projectes destructius, vam aconseguir produir materialment, habitar, vincular-nos de manera sensible a les zones, als territoris. Al mateix temps que ens resistíem, vam demostrar així que era possible col·lectivament en un mateix gest construir altres formes de vida, organitzacions socials, organitzacions materials. Va ser quelcom absolutament essencial i fecund, que va permetre constituir una força política que, per a nosaltres, va ser significativa.

Aquesta lluita va posar fi al projecte aeroportuari i va marcar l’àmbit polític afavorint l’aparició d’un cert nombre de lluites territorials així com una esperança en l’àmbit polític. Però la iniciativa de fundar SLT no va venir només de grups vinculats a la ZAD de Notre-Dame-des-Landes. Correspon a un moment en què diferents persones de les seves situacions de confinament a diferents punts del país es diuen: “ja no es pot continuar com abans, assolar el planeta d’aquesta manera. Alguna cosa ha de passar. El món de demà ja no serà el món d’abans. Al mateix temps, hi ha un sentiment d’impotència política molt fort, perquè els diferents grups s’han dislocat, ja no es troben i ja no poden actuar conjuntament. Els SLT són un intent de respondre a aquesta situació. Es tractava de reconstituir un poder concret convidant un determinat nombre d’actors a reunir-se i treure conclusions comunes, per prendre un fil polític que pogués incidir i adquirir una coherència política particular.

Inicialment, aquests actors corresponien a quatre grans grups polítics, encara que l’espectre es va diversificar posteriorment. D’una banda, hi ha la “generació climàtica”, que, abans del Covid en particular, havia sortit al carrer per desenes de milers. Aquestes protestes massives han expressat la ràbia dels joves per l’estat del món deixat i mantingut pels seus majors, el seu rebuig a les polítiques que assolen el clima i donen suport als lobbies que se’n beneficien. La “generació climàtica” es troba doncs en accions massives, o en formes d’accions espectaculars com les de XR (Extinction Rebellion). Però arriba un moment en què s’adona dels seus límits. Aquestes accions fan que existeixi un subjecte, però no incideixen realment en la situació ja que, d’una banda, el govern es manté impassible i, de l’altra, actuacions simplement simbòliques o espectaculars no permeten directament aturar les obres, preservar els boscos, terra, recursos hídrics, etc. Per tant, cal trobar altres formes.

Pagesos de la Confederation Paysanne en la lluita contra les Mega-Basses a Deux-Servres,  Aquitània.

En segon lloc, tenim grups i sindicats de pagesos, com la Confédération Paysanne (Confederació Pagesa) i les granges agrícoles, que tenen una vinculació sensible, pràctica, material amb el sòl, amb la producció, amb la conservació dels jaciments. Per a ells, no és només un objectiu polític sobre el clima, és que la seva mateixa vida es pren materialment en aquesta vinculació als prats, als camps a les espècies que alberguen. Alguns encara se senten històricament hereus de moviments com el dels camperols obrers que, als anys setanta, es van situar en una lògica de lluita de classes i defensaven una visió conflictiva amb una tendència revolucionària o, diguem-ne, radical, de la pagesia. Però, des de l’últim gran moviment popular camperol, al voltant de figures com René Riesel, José Bové i la lluita contra els transgènics, als anys 2000, l’esquerra pagesa ha tendit a tancar-se en formes de corporativisme i això en un moment en què es pot dir que la majoria de la població rebutja en principi l’agricultura posada en pràctica per la FNSEA (Federació Nacional de Sindicats d’Explotacions Agricoless), el model d’agricultura intensiva, basat en l’ús de pesticides que enverinen el sòl i l’organisme.

Tanmateix, aquesta esquerra pagesa, o la pagesia que practica l’agricultura que la població voldria, és extremadament minoritària dins les institucions del món camperol fagocitades per la FNSEA. De sobte, cal que aquests moviments trobin un punt de suport en un moviment ecologista i camperol de masses. També per la nostra banda sembla absolutament imprescindible tenir en un moviment polític persones que de diverses maneres estan directament implicades en qüestions de producció material relacionada amb la lluita que s’està duent a terme.

Tercer actor, els col·lectius locals escampats per tot el territori, i que davant d’un bosc, una zona humida, un camp que es vol artificialitzar per a un o altre projecte tòxic, llencen crides i mobilitzacions. Aquestes persones assisteixen a la destrucció d’aquestes terres i boscos, i veuen com entren en vigor les polítiques de desenvolupament comercial recolzades pel govern i les diferents institucions locals. Representen una força sobre el terreny però de vegades estan massa aïllats per guanyar, tot i que cada cop tenen més èxit en diversos llocs.

Quarta força, el moviment polític autònom anticapitalista que s’ha recomposat a les ZAD, al carrer, en els moviments socials dels darrers anys, la llei del treball, les pensions, o al costat dels armilles grogues. Aquest moviment percep de vegades els límits d’enfrontaments aïllats, de lluites que tendeixen a formes insurreccionals en determinats moments, però que no aconsegueixen assoliments, retrocedeixen o els falten guanys materials i existencials tangibles en què recolzar-se. En algun moment, doncs, arribem a buscar ancoratges a terra, victòries concretes i també formes d’aliança, connexió, composició amb altres forces.

S.K.: Com es va construir la convergència entre aquestes forces?

X. Aquests actors es van reunir en el moment de l’assemblea fundacional i van intentar pensar en un manifest comú. La idea que sorgeix aleshores és que per actuar concretament ens donarem un camp d’acció política que serà el de la terra, la qüestió de la terra. Hi ha dues qüestions particulars sobre les quals creiem que cal intervenir: d’una banda, la contínua artificialització de la terra, la seva destrucció pel formigó, la terra que està desapareixent, d’altra banda, la terra que manté certament una vocació agrícola, però que, pel moviment constant d’ampliació de finques i financerització de la terra, es troba atrapada pel model agro-industrial. Un model que porta a la desaparició de la pagesia i a un equilibri de poders cada cop més desfavorable dins el món agrícola.

Ens donem tres formes d’actuació per intervenir, la qual cosa no vol dir que siguin les úniques vàlides i possibles. Continuem dient «necessitem una acció massiva, necessitem recursos legals, necessitem el treball sobre el terreny dels sindicats al si de les instàncies agràries. Però quan amb aquestes formes no n’hi ha prou, hi ha d’haver oportunitats d’acció col·lectiva directa que, en algun moment, frenin una obra, salvin un terreny amb la seva ocupació, neutralitzin una indústria que tothom està d’acord que, com Monsanto o Lafarge, produeixen devastació constant». Aquests tres mètodes d’actuació són, doncs, l’ocupació del sòl per preservar-lo, el bloqueig d’indústries o obres de construcció i després formes d’intervenció que seran qualificades de «desarmament». Una de les primeres accions d’aquest tipus que vam dur a terme va ser l’ocupació simultània per part de 600-700 persones de tres plantes de formigó al port de Gennevilliers, a les afores de París, coorganitzada pels grups SLT i XR que, en aquell moment, començaven a integrar-se amb els SLT. I aquesta acció plantejarà efectivament la qüestió del desarmament.

El  «Desarmament»: mètode, objectius i aliances de classe

S.K.: Crec que ens hem d’aturar en aquesta qüestió de “desarmament”, inclòs el terme, que indica una innovació important. El “desarmament” ha estat percebut, penso en particular en la molt instructiva nota del Servei Central d’Intel·ligència Territorial a Lundi Matin, com una manera de presentar les accions ofensives com a accions defensives i augmentar així la seva legitimitat per a cercles activistes a priori no se situaven en aquest terreny abans. Podríeu concretar el pensament que hi havia darrere l’elaboració d’aquest mètode d’actuació?

Ocupació i desarmament de la planta de Lafarge de La Malle a Boc de Gardana (Boc Bèl Èr), Boques del Roine. El sabotatge massiu va destruir la incineradora, aparells elèctrics, cables, sacs de ciment, vehicles i edifcis i equipaments d’obra.

X. L’acció que va materialitzar aquesta opció de «desarmament» és l’ocupació simultània de tres plantes de formigó. Havia anat precedit d’accions realitzades per XR que es van anomenar “Finals d’obra”. Això implicava ocupar regularment les plantes de formigó de Lafarge durant un dia o més. Però ens trobem davant d’una indústria que, tot i estar qüestionada per la seva col·laboració amb Daesh[1] o per la seva nefasta repercussió ambiental, té una enorme capacitat política i econòmica per absorbir aquest tipus d’accions i es pot permetre el luxe d’ignorar-les i continuar com fins ara. Els activistes de XR, entre d’altres, es van dir a si mateixos: «si realment volem impactar Lafarge, hem d’anar més enllà. No n’hi ha prou amb ocupar els llocs, i marxar unes hores o uns dies després; també cal, durant l’ocupació, desmuntar les màquines, destruir els sacs de ciment, modificar les infraestructures, llençar ordinadors al canal. Necessitem actuacions que assegurin que, l’endemà de l’ocupació, les plantes de formigó ja no puguin reprendre el funcionament de la mateixa manera».

Aleshores surt una nota de premsa que retransmetem i que diu: «Hem desarmat aquestes indústries». El que equival a dir: «Mireu, el que hem desmantellat són armes de destrucció massiva dirigides contra organismes vius, biodiversitat, poblacions, armes climàtiques de destrucció massiva». Per què s’opta, en aquest moment, per dir «desarmament» en lloc de «sabotatge»? El terme «desarmament» fa referència a un context d’emergència i a la violència que representen aquestes infraestructures. L’explicació del gest funciona d’una manera diferent que amb el terme «sabotatge».

No crec que això sigui de cap manera una crítica a l’herència del moviment obrer, o de la Resistència en particular, que representen llegats polítics extremadament forts i dignes al voltant del sabotatge. Però aquesta estigmatització de les accions de sabotatge s’ha produït des que aquesta paraula va passar a referir-se per a bona part de la població a accions que serien aïllades, del tot condemnables i grupusculars més que d’utilitat pública i necessàries. La renovació del terme, evidentment, permet en aquest moment una possibilitat de reapropiació massiva i modificació de la manera d’actuar en l’àmbit polític.

La principal acusació que ens fa ​​el govern és precisament popularitzar la possibilitat de practicar l’acció directa de masses, que és, efectivament, per a nosaltres una necessitat vital. No pretenem el contrari. El nostre objectiu és, en efecte, garantir que quan sortim d’una manifestació, puguem sentir que l’acció col·lectiva ha tingut un impacte concret, que una fàbrica deixa de contaminar almenys durant un temps, que un terreny es torna a posar al conreu en lloc de ser formigonat, que una obra s’atura.

Y. El desarmament és realment, des del nostre punt de vista, un gest eminentment col·lectiu.

S.K.: Hi ha la qüestió del mètode de les formes o del repertori d’acció com diuen els sociòlegs dels moviments socials, però no menys important és la dels objectius de les accions. Durant la seva visita anterior a París, el juny de 2021, Andreas Malm em va dir que les accions de XR no contra les plantes de formigó sinó contra determinades obres de construcció eren des del seu punt de vista un exemple del que no s’hauria de fer  -en termes d’objectius, ho especifico, no pel que fa a la forma d’acció. D’una banda, perquè aquestes actuacions s’havien realitzat sense consultar als treballadors d’aquests llocs, que poden rebre molt malament el fet que activistes externs vinguin a interrompre la seva activitat, amb conseqüències que poden ser greus per a ells. Sobretot perquè en la construcció, sovint són treballadors extremadament precaris, de vegades treballadors sense papers a causa del sistema de subcontractació en cascada per als treballs més durs i penosos.

D’altra banda, les obres de construcció en qüestió no són necessàriament les que representen els objectius millor escollits, les obres més inútils socialment o les obres més perjudicials des del punt de vista mediambiental. Lafarge o Bouygues són, certament, gegants de la construcció, però també se’ls pot contractar per construir escoles, instal·lacions esportives, infraestructures que puguin ser socialment útils. Com gestionar aquesta contradicció?

X. Per respondre’t, començaré amb una petita volta per la història de la lluita contra l’aeroport de Notre-Dame-des-Landes. Durant aquesta lluita, vam lluitar contra una gran multinacional, la més gran del món en obres d’infraestructures i urbanització, que és Vinci. Quan la gent va a sabotejar les obres de Vinci, a obrir peatges gratuïts contra Vinci, sorgeix la pregunta de com ho pateixen els treballadors d’aquesta empresa. Tanmateix, durant tots aquests anys d’accions contra Vinci, no recordo cap treballador d’aquesta empresa que vingués a retreure’ns-ho. Al contrari, quan vam conèixer sindicalistes de Vinci, vinguts a la ZAD, es va produir un punt d’inflexió en el moviment, almenys a nivell polític. Els sindicalistes estaven molt emocionats pel que hi veien, per les connexions entre persones, formes creatives de lluita, granges i camps. Es tracta de persones que, en alguns casos, tenien pares pagesos i que amb els anys han acabat treballant en aquesta empresa. Van difondre un text que va tenir una gran repercussió en el món sindical, i que indicava una evolució notable respecte a la tradició històrica del sindicalisme, en particular una certa tradició de la CGT de l’època.

Treballadors de la CGT, i Solidaires i pagesos de la CP en una mobilització conjunta amb els Soulevements de la Terre a Besançon.

La CGT, per descomptat, representa una tradició de combat de classe, de lluita contra l’explotació dels treballadors, però no necessàriament qüestionarà les grans obres i, en general, la lògica productivista. I tanmateix, aquests sindicalistes, en un comunicat primer de la CGT de Vinci, el contingut del qual va ser posteriorment recollit per la federació de la construcció de la CGT, van declarar: «Nosaltres, els treballadors d’aquestes empreses, no treballarem per la construcció de Notre Dame des Landes. Volem construir escoles. Estem disposats a participar en projectes que siguin útils per a les poblacions. Ara deixarem de treballar per a les grans obres que són perjudicials per a la població, I a partir d’ara fem una crida a qualsevol persona que treballi, ja sigui per Vinci, o per als subcontractistes de Vinci que participen en l’obra, a apel·lar al seu dret de retirar-se i a negar-se a treballar per a aquest tipus de projectes».

En aquell moment va passar una cosa històrica, en el missatge en tot cas, fins i tot en relació a les diferències que havíem tingut amb la CGT i la seva tradició productivista, en particular sobre la qüestió mediambiental o sobre la nuclear. Això es deu a l’augment del nivell general de conscienciació sobre el nivell de devastació ambiental i al fet que per a aquests treballadors i sindicalistes, inclosos els que depenen d’aquestes empreses per mantenir els seus llocs de treball i condicions de vida, continuar treballant en obres que són vistes per tothom com eminentment tòxiques, esdevé problemàtic.

En el marc dels SLT, crec que hem de parar atenció sempre que sigui possible als treballadors de les indústries afectades, la qual cosa no ha d’impedir, al meu entendre, en determinats moments l’aturada de l’activitat d’aquestes indústries, encara que suposi trobar els mitjans perquè el diàleg tingui lloc. Quan vam tancar la formigonera de Gennevilliers de què parlava, els contactes que vam tenir amb els treballadors de la planta durant l’acció van ser molt bons. Més aviat, vam tenir per part seva expressions d’encoratjament i diàleg, fins i tot complicitats.

Y. Més amb els que estaven a baix de l’escalafó, els més precaris, que amb els capatassos i els de dalt de l’escalafó.

X. A més, no es pot negar que, del formigó produït en aquestes fàbriques, hi ha una part que es destina a la construcció de projectes que qualsevol podria considerar útils i necessaris. No obstant això, la principal destinació de la producció de formigó a la regió de París, en particular a les plantes de formigó de Gennevilliers, és l’obra del Gran París, que marca una nova etapa en el procés d’incessant gentrificació social i de metropolització de les obres públiques polítiques absolutament condemnables. Va ser al voltant d’aquestes qüestions que regulen el nivell de producció d’aquestes centrals, que es va orientar especialment l’acció.

S.K.: Ho entenc, però crec que estareu d’acord que aquest raonament no sembla obvi per a tothom. Hi ha, doncs, un treball previ d’explicació, de diàleg amb altres sectors del moviment social, amb els sindicats, amb el moviment obrer si es vol evitar una divisió de forces que només pot perjudicar el conjunt del moviment.

X. Totalment d’acord. Quan ens dediquem a la batalla de les grans basses, que és una batalla que sembla molt ecològica i camperola, molt lluny del terreny de la producció urbana, tenim sindicats -la CGT a nivell nacional i Solidaires-, cadascun amb la seva tradició de lluita i els seus clàssics temes d’intervenció, que signen la convocatòria d’una manifestació d’acció directa anomenada «Ni una bassa més, final de l’obra». Els termes escollits estableixen explícitament que l’objectiu és acabar amb una obra d’una infraestructura d’acaparament d’aigua. El que ens venen a dir els companys de la CGT o Solidaires és que com a sindicat una de les seves prioritats en aquests moments és la preservació dels béns comuns i el seu repartiment just. Sens dubte, els projectes de construcció de basses creen llocs de treball, però són projectes per a la distribució desigual dels recursos hídrics i la privatització d’un bé comú. Per tant, la CGT i Solidaires poden trobar-se molt bé en aquest marc d’intervenció i, fins i tot, estan disposats a seguir-nos, més enllà de les manifestacions tradicionals, per a formes d’actuació que van fins a la interrupció de les obres., i fins els desarmaments. A més, després del desmantellament de la bassa de Cran-Chaban el 6 de novembre de 2021, el secretari nacional de la CGT va signar amb molts altres sindicalistes un article que explica i legitima aquesta acció[2].

Y. Afegiria això pel que fa a la mobilització contra les bassess. El treball d’agregació realitzat pels SLT, la confederació de pagesos i Bassines non merci ha permès formar un front de 130 organitzacions, entre elles sindicats com la CGT, Solidaires i la FSU. Aconseguir que aquestes organitzacions es connectin altre cop, quan sigui necessari, amb la digna tradició de sabotatge pròpia del moviment obrer constitueix, per a mi, un avenç polític. A més, sobre la qüestió de la vinculació amb els treballadors, cal destacar que entre els tres iniciadors del moviment contra les basses, hi ha la Confédération paysanne, un sindicat pagès que assumeix, i és molt difícil, el desarmament de la infraestructures que podrien ser vistes per alguns com a instruments al servei dels pagesos, d’altres agricultors. El que s’està jugant a aquest nivell és fonamental per a mi. I és extremadament important tractar-hi, enganxar-se i adaptar-se al seu ritme, per venir a frustrar la narrativa prefabricada de la FNSEA i el govern de “ecologistes contra obrers, ecologistes contra pagesos”. Fer aquests gestos amb i al ritme de la Confédération paysanne és, al contrari, una manera de soscavar aquest discurs a la pràctica i treballar una contradicció fonamental.

S.K.: Per descomptat, però la Confédération paysanne, com us heu referit abans, hereta precisament de Bernard Lambert la tradició del moviment dels camperols treballadors. En aquesta perspectiva, clarament anticapitalista, la pagesia no es veu com un bloc homogeni, és ella mateixa travessada per lluites de classes. El model FNSEA afavoreix una part de la pagesia, que ha impulsat la reestructuració capitalista de l’agricultura, i se’n beneficia, en detriment de la resta del món agrícola. Són aquestes contradiccions de classe les que moviments com aquest ens permeten destacar.

Mobilització de pagesos de Larzac a París contra la implantació d’un camp militar, 1975. Uní forces de l’esquerra i la pagesia més combatrives.

X. Aquesta és una situació prou complicada. El que estem dient, amb la Confédération paysanne, a la campanya “Ni una bassa +”, és que entre els regants que es beneficiaran d’una bassa, alguns són, efectivament, més agro-empresaris multisocietaris que agricultors pròpiament dits. En aquest cas, tenim una figura que encarna una forma de capitalisme agrícola. Però el que diem i repetim també és que els regants que es beneficien de les basses no són els nostres enemics. No els estem atacant. Estem en un moment en què gran part dels pagesos es veuen amenaçats de desaparició en benefici dels conglomerats capitalistes: els petits, és clar, però també alguns de més grans que fins ara se n’han anat sortit… Aquest conflicte dins de la pagesia és extremadament difícil de gestionar perquè, per sobreviure, tota una part dels pagesos s’han hagut d’adaptar. Per a ells, era adaptar-se o morir.

El que estem atacant són infraestructures que són tant una eina privada com una infraestructura pública, finançades en un 80% amb diners públics. El nostre adversari comú són els lobbies que imposen als agricultors una política de desadaptació al canvi climàtic que suposadament els permetrà continuar venent un conjunt de productes sintètics, fertilitzants, pesticides i producció agrícola. I si els pagesos no accepten avançar en aquesta direcció, no tenen més remei que desaparèixer perquè les polítiques públiques de les quals depenen financen precisament aquest model i no les adaptacions per sortir-ne. Aquesta és una tragèdia, fins i tot per a diversos regants. El que els diem és que ens hem d’aliar amb els pagesos de la Confédération paysanne i els altres per fer front a aquests grups de pressió i a la imposició d’aquest model de producció agrícola.

En dos anys, a Deux-Sèvres, hem vist que les coses han evolucionat molt en aquest sentit. Gràcies a accions contundents, tothom es va fer la pregunta  «Són les basses la solució adequada? Quin és el seu impacte hidrològic? Quines conseqüències tenen sobre els nivells freàtics dels habitants de les poblacions veïnes? » Etc. Hi ha una pressió social emergent, inclòs per als regants. Diguem que ets pagès d’un poble; si tots els teus veïns es comencen a preguntar sobre l’impacte de la teva producció agrícola en el recurs hídric comú, hi ha quelcom que es fa molt més difícil d’assumir socialment, davant el teu entorn proper, els teus veïns, els teus fills. Nosaltres, impulsarem a renovar el diàleg, fins i tot amb aquells amb qui hem estat en tensió a les basses, per dir  «no hem de ser enemics equivocats, l’enemic és comú, podem anar junts cap a un altre model agrícola».

S.K.: Preciso que quan parlo de la qüestió de la classe, no és simplement el gran contra el petit. De fet, és més complicat que això. És una economia política que, fins i tot dins d’un grup social diferenciat, estableix l’hegemonia de les faccions més poderoses en detriment de les altres, alhora que els proposta una sortida, o una aparença de sortida. És un model que divideix, entre els qui s’hi oposen i els altres, però també que integra els que s’hi intenten beneficiar amb la condició, és clar, d’acceptar el principi, és a dir l’hegemonia de la fracció dominant, la més lligada a l’agroindústria.

Y. Això és el que anava a dir. Per tornar a Andreas Malm, el que ens ha subratllat després de la manifestació, amb molta raó, és que el caràcter innovador d’aquesta mobilització és que es tracta menys d’una lluita contra l’escalfament global com una lluita contra les decisions polítiques que es fan sobre aquest tema. El punt fort d’aquesta lluita és el treball que revela el seu caràcter eminentment polític. Les basses, al contrari del que diu la FNSEA, no són l’única manera de seguir produint. De la mateixa manera que no ens oposem a l’extracció de sorra per si mateixa, o al fet de construir edificis, el nostre objectiu és fer ressaltar el caràcter eminentment polític que subjau a les eleccions que es fan. Fer aparèixer la qüestió política és fer aparèixer un escissió, per tant la possibilitat d’una lluita, i, a partir d’aquí, fer feina per conquerir l’hegemonia de la qual parles i imposar altres opcions.

La batalla de Sainte Soline: elements d’un balanç

 S.K.: Això, naturalment, ens porta a la lluita contra la mega-bassa de Sainte-Soline. Sense refer tota la pel·lícula, podem dir molt ràpidament que la manifestació del 25 de març es produeix després d’altres mobilitzacions, però que suposa un salt tant quantitatiu com qualitatiu. A més, intervé en un context polític molt particular. Com es va preparar aquesta acció?

X. Crec que hauríem de començar dient que com a SLT les nostres accions no es limiten a la lluita contra les mega-basses. Es desenvolupen en diferents camps d’intervenció, mobilitzen diferents repertoris i, cada vegada, uneixen col·lectius i creen una força col·lectiva. Així vam intervenir per defensar els horts populars de Besançon ocupant terrenys i instal·lant una horta pirata, vam veremar les vinyes d’un propietari multimilionari, vam fer suc de raïm i redistribuir-lo, vam bloquejar un projecte d’ampliació d’una zona industrial al sud de França, vam atacar l’obra impulsada per un alcalde amb pràctiques mafioses i vam organitzar-hi un carnestoltes, vam bloquejar les pedreres de sorra que devoren un boscatge al Loira Atlàntic, vam construir barraques en un terreny cobejat per un projecte de carretera a l’Alt Loira o vam assaltar centenars de persones una obra de Bayer-Monsanto per tancar-lo.

Pagesos en les lluites contra les mega-basses.

Pel que fa a la lluita de les Basses, vam començar unint esforços amb un col·lectiu local de Deux-Sèvres, Bassines Non merci, que fa temps que existeix. De fet, són ells els que han vingut a buscar-nos perquè, davant un govern que havia optat per engegar concretament projectes anunciats des de feia anys, les seves accions (recursos, manifestacions) havien trobat els seus propis límits. Quan comencen les obres, el setembre del 2021, intervenim, amb la Confédération paysanne, i demostrem que com que van fort, nosaltres també. Marquem de manera concreta i clara la nostra voluntat d’interrompre les obres amb una primera invasió, malgrat el dispositiu de la policia que pretenia impedir-nos-ho.

Es van envair les obres amb 30 tractors, la qual cosa indica que, contràriament a la història presentada políticament i als mitjans de comunicació pels nostres adversaris, no es tracta d’una lluita entre ecologistes d’una banda i pagesos de l’altra sinó també d’una lluita entre dos models. l’agricultura en el món pagès. En un any i mig organitzem quatre accions que cada cop augmenten en nombre de persones i també en intensitat de mobilitzacions i gestos impactants.

Els dies 29 i 30 d’octubre de 2022, la convocatòria de la manifestació va ser llançada per primera vegada per un espectre molt ampli, és a dir, un centenar d’organitzacions que assumeixen que l’objectiu és una forma d’acció directa, la desobediència massiva. Aquesta manifestació del 29 i 30 d’octubre va ser un èxit, en el sentit que malgrat la seva prohibició per part de la prefectura, hi van participar 10.000 persones, malgrat nombrosos bloqueigs policials. Uns dies abans, havíem aconseguit instal·lar el campament al mig de la zona vermella gràcies a l’ajuda d’un pagès que és un regant penedit i també un xicot increïblement valent. I durant la manifestació, tres columnes aconsegueixen frustrar els aparells policials, trencar-ne les línies i envair la bassa en construcció. L’arrancada de les tanques i el desmantellament del punt de subministrament van provocar una interrupció efectiva de les obres aquell dia.

Quan arribem a una segona mobilització a Sainte Soline, el 25 de març, ja hem aconseguit que el model agro-industrial i l’apropiació de l’aigua esdevinguin, a través de la qüestió de les mega-basses, una polèmica nacional de la qual tota una part dels corrents ecològics, però també els sindicats, plantegen la qüestió dels béns comuns, el repartiment de la riquesa, l’aigua, el model agrícola. De moment, els projectes de mega-basses afecten a Deux-Sèvres, però sabem que aquest és un territori de prova i que aquests projectes s’escamparan per tot arreu si aconsegueixen implantar-se en aquest departament. Tothom està preocupat per aquesta possibilitat concreta de veure instal·lades aquestes infraestructures al seu propi territori.

Aquesta manifestació del 25 de març es produeix en un context concret. Havíem llançat un ultimàtum al govern, repetint: “Hem d’aturar les obres i reobrir un diàleg sobre un repartiment just de l’aigua. L’única resposta del govern havia estat reprendre la construcció i anunciar 30 noves basses al departament veí de Vienne. Amb Macron hem vist aquest enduriment autoritari davant un moviment social que treballa constantment.

Y. El moment, òbviament, també és molt especial perquè s’està jugant un enfrontament amb el moviment social contra la reforma de les pensions, que Borne anuncia l’ús del 49,3 el 16 de març[3]. La manifestació encaixa de seguida en aquesta seqüència, hi ha un vincle evident entre la negativa a consultar sobre la reforma de les pensions i la dels projectes de les basses.

S.K.: El vincle és igualment evident amb el gir repressiu contra el moviment social, que va prendre una nova forma després del 49.3. A ‘l’armilla-groguització’, com en podríem dir, del moviment, respon de seguida l’ ‘armilla-groguització’ de la seva repressió, la qual vam veure, el 2018-19, a quin nivell de salvatgisme i violència podia arribar. El nivell de repressió amb el qual s’enfrontaria la manifestació del 25 de març es va anunciar, doncs, de manera força explícita. El dia abans, el ministre d’interior Darmanin havia declarat a CNews que «els francesos veuran noves imatges extremadament violentes». Com pensaveu fer front a aquesta situació? Quins eren els objectius i els mitjans per aconseguir-los, en definitiva, el pla estratègic que vau implementar?

A Sainte-Soline la policia va disparar més de 5000 granades de fum i atordidores contra els manifestants.

X. El dia abans de la manifestació hi ha dos èxits en relació amb les forces de seguretat. El primer és que vam aconseguir tornar a la zona vermella, malgrat una nova prohibició, i establir-hi un campament, per sorpresa. Aleshores, els pagesos mobilitzats amb la Confédération paysanne van aconseguir sumar-se a la manifestació amb els seus tractors. S’estableix així una forma de complementarietat tàctica entre els pagesos i els que ja estan al terreny i que bloquejaran la via de tren d’alta velocitat que impedia que els pagesos arribessin al campament. El dispositiu policial és derrotat, la qual cosa suposa una humiliació més per al Prefecte, que mitja hora abans havia piulat «La situació està controlada. Mireu, els pagesos estan envoltats per una escorta policial, mai arribaran al campament.»

La pròpia manifestació tenia tres objectius principals: primer, dur a terme accions dels pagesos que mostrin una relació constructiva alternativa amb el territori (plantació de bardisses, construcció d’hivernacles per instal·lar-hi una horta). Després, demostrar que la bassa no és només el forat sinó també tot un conjunt de canonades, un pop de tubs a punts de subministrament que treuen aigua del nivell freàtic. L’objectiu addicional de la coalició d’organitzacions també era desmantellar aquests punts de subministrament, tal com s’havia fet durant les manifestacions anteriors. La tercera acció va ser envoltar l’obra de la bassa i si era possible entrar-hi per interrompre-la de nou.

Malgrat els bloquejos dels combois de manifestants i els controls policials, 30.000 persones van sortir del campament. Ho subratllem perquè és absolutament inèdit en la història d’aquesta lluita per l’aigua i segueix sent, entre tota una sèrie d’accions potents, un element significatiu del cap de setmana. En el camí, ens adonem que el desplegament policial ha canviat respecte a èpoques anteriors. Ara, 3.000 policies i gendarmes es concentren purament i senzillament a la conca, en un dispositiu que es pot jutjar com a absolutament criminogènic. Els gendarmes estan recolzats contra un mur, concretament el dic que envolta la bassa, i es preparen per reprimir persones que el govern els ha presentat com a extremadament violentes. Tal com explicava molt bé l’informe de la Lliga dels Drets Humans, les instruccions de les autoritats eren molt clares: evitar que els manifestants arribessin a les reixes i a les obres, sigui quin sigui el cost humà.[4]

Així doncs, les forces de l’ordre es van desfermar immediatament tan bon punt van arribar els manifestants, quan unes columnes es trobaven en un mode d’actuació de tipus cadena humana al voltant de la conca, mentre que d’altres intentaven de manera més dinàmica i ofensiva entrar a l’obra. Una pluja de granades va caure sobre totes les columnes. Es van disparar ni més ni menys que 5.000 granades en dues hores, no només gasos lacrimògens sinó també granades d’atordiment, acompanyades de trets de LBD[5]. L’objectiu del govern era sotmetre la creixent disputa per les pensions i netejar l’afront que representava l’acció dels SLT i el moviment ecologista, i les humiliacions que havia patit la policia durant les manifestacions anteriors. L’objectiu era espantar el moviment, en carn pròpia, encara que signifiqués mutilar, obstruir l’arribada d’ajuda, córrer el risc de matar. Això és el que vam presenciar durant les dues hores d’enfrontaments. En la nostra història política, mai havíem vist tants ferits en tan poc temps.

S.K:. No obstant això, atès el context que hem esmentat i el precedent de les armilles grogues, podríem esperar un esclat d’aquest ordre.

X. Hi ha ràbia, tristesa, però sí, malauradament no hi ha cap sorpresa, en sentit estricte, del que és capaç de fer aquest govern. Evidentment, hi ha lliçons per aprendre per a les properes mobilitzacions sobre el fet de no deixar-nos tancar en un dispositiu frontal i d’aconseguir eludir-lo.

S.K.: Precisament sobre aquest tema, m’agradaria llegir-vos un extracte d’un text publicat fa uns dies a Lundi Matin: «En les discussions en calent, una de les preguntes que sorgeix és ‘Per què anar tan directament a l’enfrontament? sense aturar-se un temps a estudiar la tàctica dels gendarmes? Tenir en compte aquesta qüestió és crucial per al futur, ja que implica l’estratègia de sumar forces dels SLT que fins ara ha tingut èxit.» Quina és la teva resposta a aquesta pregunta?

Sainte Soline, 25 de març 2023

Y. En primer lloc, cal dir que evidentment, quan parlem de persones en coma, entre la vida i la mort, és impossible fer una valoració global, uniforme i positiva del que va passar. És impossible no tenir amargs penediments per no haver sabut inventar una acció que permetés, com l’última vegada, frustrar o superar el dispositiu policial, implementant una diversitat de pràctiques però posant menys en joc la nostra vida. La gent reunida, nosaltres mateixos, estem disposats a córrer riscos per temes que considerem urgents, vitals, per afrontar amb valentia la brutalitat policial però ningú vol el martiri, ningú vol acumular ferits.

Cal subratllar en aquest sentit que l’opció política del govern va consistir a defensar a tota costa un cràter buit i no els únics elements del jaciment que s’havien anunciat públicament que anaven a ser desarmats, els únics que havien avançat des de l’última vegada, és a dir, les canonades i els punts de subministrament. La realitat és que, tal com va ser, l’aparell policial ens va permetre desarmar parcialment aquests elements de canalització. Des d’aquest punt de vista, vam aconseguir fer-los perdre el temps de nou i endarrerir al màxim l’obra aquell dia. Encara que això difícilment arribi a contrarestar la resta.

X. La idea no és espolsar-nos responsabilitats com a organitzadors, és clar que tenim una part de responsabilitat en el desenvolupament d’una estratègia global. Com en totes les mobilitzacions anteriors, majoritàriament reeixides, hi va haver una elaboració col·lectiva amb un conjunt d’altres organitzacions. Cal reconèixer que aquesta vegada no n’hi ha hagut suficient per desbordar el cos policial, ni per evitar que persones resultin ferides greus. També hem de reconèixer que en un moviment tan ampli també passen coses que et superen. Hi ha una inèrcia de la massa de gent reunida més enllà d’un determinat llindar, moviments amb lògiques de vegades contradictòries al seu interior, que fan que entre el moment en què experimentem la disposició del dispositiu contrari, el nivell de brutalitat que està disposat a posar en la seva resposta i la possibilitat concreta d’escapolir-nos-en, també hi ha un retard, una lentitud, aquell dia en tot cas, en la nostra capacitat d’entendre la situació i de protegir-la adequadament.

Y. El primer que cal dir és, és clar, que la responsabilitat dels ferits recau principalment en la policia. I que és una responsabilitat que seguirem atacant políticament per tots els mitjans. El segon és, de fet, que no ens podem esbandir el fet que nosaltres, amb altres organitzacions, hem contribuït a l’elaboració d’una aposta que, tàcticament, s’ha topat amb un mur. Tots els components organitzats que han participat a la manifestació hauran de treure lliçons de futur, inclòs els Aixecaments. Però també cal veure que, entre els elements positius del 25 de març, hi ha la massificació i la internacionalització del moviment. I també, un cert nombre d’accions que, d’una manera totalment diferent a l’anterior, van assegurar que la composició es mantingués ferma.

L’octubre passat, totes les vegades anteriors, hi va haver una mena d’alegria col·lectiva per haver emprès junts un conjunt d’accions que ens havien fet forts. Aquí, no sé com dir-ho exactament, hi ha, d’una banda, un sentiment força pesat, però també, de l’altra, una emoció compartida que uneix tots els components del moviment. Hi ha acord tant en el fet que cal culpar a la policia com en que, sobretot, no ens hem de deixar tancar en el discurs militar governamental sobre la violència i els nostres moviments, i que hem de romandre ferms en la lluita, en les causes profundes que l’impulsen. És obvi que hi ha quelcom al voltant de la manifestació massiva que haurem d’aconseguir reinventar al nostre costat per continuar fent accions impactants de la manera més col·lectiva possible, però fent-ho de manera que no deixem ningú enrere, i aquesta és una pregunta en la qual estem treballant avui. Tanmateix, no volem dubtar que podem trobar aquesta alegria, aquesta força, que també hi van ser el 25 de març i que no abandonaran aquest moviment.

S.K.: De manera més àmplia, pel que fa a la qüestió del balanç, hi ha un repte que no s’ha de convertir en consideracions tàctiques pures, sinó intentar dibuixar un balanç polític més ampli a llarg termini. En un moment en què el govern tira endavant amb les pensions, rebutjant qualsevol forma de mediació o consulta sobre les basses, desplegant mesures policials monstruoses per sufocar les creixents formes de protesta que això suscita i criminalitzant les diferents formes de resistència (antiracisme, antifeixisme, lluites ecologistes) que s’hi oposen, es planteja una pregunta no només als SLT sinó a tot el nostre camp: com tornar a connectar amb les possibilitats de victòries en aquestes condicions?

La forta repressió policial a Sainte Soline va fer cgran quantitat de ferits entre els manifestants

X. Per a nosaltres, el que segueix donant força a aquesta mobilització, més enllà del considerable nombre de participants i malgrat la seva part de contratemps i fallades, és la solidaritat, la determinació davant l’adversitat. Això és el que l’ha precedit i el que seguirà. Una de les manifestacions més contundents d’aquesta solidaritat és que no menys de 400 organitzacions van convocar 200 concentracions contra la violència policial i en suport als ferits el dijous 30 de març. Vaig participar en la concentració parisenca, i em va emocionar molt la vibració de la multitud, els discursos successius. Un segon indici que va en la mateixa direcció, quan el govern, després d’haver ferit i mutilat els cossos, emprèn la clàssica maniobra de designar un culpable com a responsable de l’afront, l’endemà, 40.000 persones, entre electes, representants sindicals i un centenar. organitzacions que representen un espectre polític molt ampli diuen: «L’organització que intenteu dissoldre som nosaltres. Som tots i no hi ha manera que us deixem dissoldre o que s’aturin les mobilitzacions previstes en el marc d’aquest moviment». Són dues respostes que, al meu entendre, són extremadament contundents políticament i que auguren bé per a un enfrontament del qual no sabem de moment el desenllaç, però que, més enllà del que precisa aquesta qüestió, és tanmateix el signe d’una poderosa vitalitat política.

Quina estratègia per a quina victòria?

S.K.: La pregunta que us volia fer a manera de conclusió ens porta de nou al que hem dit a l’inici de la nostra entrevista, quan heu definit una mica la visió global de la vostra lluita. Ho veig com una mena de guerrilla, que es dedica a accions de gran importància política i que obtenen resultats. Hem vist el canvi de l’ambient polític al voltant d’aquests temes, la capacitat de polititzar-los, de mobilitzar i ampliar l’espectre de forces que hi intervenen, d’aconseguir alguns èxits concrets. Tot això extremadament important, però al davant hi ha un sistema que avança com una aplanadora.

La qüestió de la terra, que defineix el vostre camp d’intervenció, és inherent al funcionament mateix del capitalisme. El capitalisme està transformant i remodelant constantment l’espai, ja sigui el de les ciutats, o el que s’anomena, sens dubte equivocadament, el camp o les àrees rurals. Hi ha milers de projectes de desenvolupament, infraestructures i construcció arreu del territori. Em sembla que fins i tot triant estratègicament els objectius –i cal un nivell molt alt de concentració de forces per obtenir resultats en pocs llocs– és il·lusori pensar que amb aquests mètodes podem aturar tots els projectes destructius. En aquest nivell, necessitem una ruptura d’ordre sistèmic. Si és així, com l’imagineu?

X. Pregunta complicada, evidentment. Tenint en compte l’estat actual del camp polític, per no enfonsar-nos per endavant en el nihilisme, cal trobar alguna sortida. Cal triar un fil d’una bola i estirar-lo. En aquest nivell, les basses poden semblar un problema relativament específic. Ara bé, el que ens hem adonat és que si aconseguim aturar les mega-basses, això lògicament pot portar a un qüestionament de la forma de producció industrial. Si empenyem el conflicte prou lluny, podem concloure que bloquejant aquesta mala solució, estem forçant un canvi més global.

S.K.: Però el model d’agricultura capitalista, que aquí es posa en qüestió, és a una escala completament diferent.

X. Als SLT no es pretén que el canvi de model agrícola només es produeixi mitjançant ocupacions de sòl o desmantellament de les obres. La lluita per la reforma de la PAC o la reforma de les institucions que també està duent a terme la Confédération paysanne ens sembla, en l’estat actual de les coses, i a falta d’empenta revolucionària, força necessària, i els donarem suport a ells en aquesta lluita.

Policia i excavadores s’enfronten a les protestes contra l’ampliació de carreteres a Anglaterra, Newbury, 1990.

M’agradaria tornar a dos exemples històrics que poden respondre en part a la teva pregunta. La meva primera implicació política va ser en el moviment de protesta per les carreteres a Anglaterra als anys 90. Va ser un moviment extremadament inventiu i creatiu, impulsat per un sentit d’urgència ecològica que és un precursor, en una sensibilitat anglosaxona particular, certament per davant de França en aquell temps. Davant d’una sèrie de projectes de carreteres decidits per l’Estat Britànic, el moviment va començar a ocupar boscos, excavar túnels i protegir els arbres.

Hi ha desnonaments rotunds i, al principi, guanya l’Estat. Alguns projectes van fer-se efectius. Però, en algun moment, arribem a un llindar crític pel que fa als costos econòmics i polítics d’aquestes expulsions. A mitjans dels anys noranta, el 80% del programa viari que s’havia anunciat va quedar abandonat, arran d’aquest moviment d’acció directa. Per la meva banda, crec en la importància d’aquest llindar crític.

El segon exemple, el que vam viure a la ZAD de Notre Dame des Landes. Des del moment en què, l’any 2012, es va posar l’Estat en escac per primera vegada, fent descarrilar de manera molt espectacular l’operació Cèsar (que pretenia expulsar tots els qui s’oposaven a les obres), van passar sis anys, entre el 2012 i el 2018, durant els quals el govern es va enrocar contra tot perquè no pot suportar abaixar el cap davant d’aquesta afronta, però, al final, acaba abandonant el projecte.

S.K.: Això sí, però quan es veuen les xifres de l’artificialització dels sòls a França, no hi ha cap desacceleració.

X. Efectivament, no hi ha alentiment. Des d’un cert punt de vista a Notre-Dame-des-Landes només hem salvat 2.000 hectàrees, no és res a certa escala, però també ens hem permès tornar a plantejar la qüestió de la victòria. No hi ha cap fatalitat en retrocedir davant les retroexcavadores i la policia. L’aposta dels SLT és dir el que va passar, en un moment donat, sobre 2.000 hectàrees s’ha d’ampliar en forma d’impuls nacional, de xarxa de resistència global. El que ha passat a Notre Dame des Landes, i en alguns altres llocs des de llavors, s’ha de fer massiu, que qualsevol projecte de bassa a qualsevol part de França ha de ser derrotat per aquest mateix tipus d’acció. Efectivament, hi ha un perill en concentrar les forces, però estem davant de cicles de mobilització. Per aconseguir aquest efecte de massa, cal crear, en algun moment, accions emblemàtiques. Crec que això és en part el que estem fent amb la lluita contra les paelles que, durant l’últim any i mig, ha ajudat a recuperar la confiança de tothom. Pot ajudar a garantir que a tot arreu del territori, aquest nivell d’equilibri de poder, de conflicte efectiu, sigui possible. I precisament per això el govern va intentar aixafar-lo el 25 de març.

S.K.: Reformularé la meva pregunta més directament. No creieu que més enllà de la generalització d’aquesta forma d’acció, quan ens topem amb lògiques que són d’ordre sistèmic i que actuen a escales incomparables, les d’un mode de producció i la dominació de classe que l’acompanya, és realment quan es planteja la qüestió del poder com a tal?

Potesta contra la mega-bassa de Sainte Soline, 25 de març de 2023.

X. Sí, és clar. Tanmateix, hi ha diferents formes d’apostes polítiques sobre la qüestió del poder. La d’Andreas Malm o Frédéric Lordon no és necessàriament la nostra, però, com molta gent dins dels SLT, crec que és molt important que es debatin aquestes diferents posicions. No estic segur que la nostra posició sigui la correcta. Creiem que aquest debat és important. Qui digui tenir la solució avui mostraria una arrogància que cal qüestionar.

Per la nostra banda, apostem per la difusió a nivell nacional d’un conjunt de bosses de resistència, llocs de producció, altres llocs de vida. Un territori de lluita, com Deux-Sèvres, no és una ZAD, és una forma d’aixecament a l’escala d’un departament. En el torcebraç d’una setmana amb el poder, més enllà de la defensa de Sainte Soline, d’aquesta o aquella terra o de suport als ferits, la pregunta que es planteja és la manera com el conjunt de la població comença a dir «Fet i fet, al capdavall el que s’hauria de fer és dissoldre aquest govern i més enllà, potser, aquesta manera de governar les poblacions en contra dels seus interessos». Crec que a un cert nivell d’equilibri de poders, per motius concrets, si som una mica coherents, inevitablement acabem amb la qüestió del poder que es planteja.

Y. Afegiria que per prendre seriosament el caràcter una mica aterridor de la qüestió, cal precisar que la qüestió del poder no pot sorgir sense la qüestió de la massificació i circulació d’accions potents en una escala de moviment massiu. Per tornar al moment fundacional, òbviament hi havia el context del confinament, però també hi ha el context singular d’una extraordinària seqüència de lluita que va començar a França als anys 2010. Es caracteritza per la renovació de les formes de lluita, la irrupció del bloc de capçalera, les armilles grogues, etc. però també per un cicle ininterromput de derrotes que deixa empremta. Per part de la meva generació, hi ha elements del balanç d’aquesta seqüència que ens porten a participar en es SLT: aconseguir sortir d’un ritme dictat pels atacs del govern i tornar a l’ofensiva decidint les nostres batalles i de les seves temporalitats, realitzant un treball de composició i aliances trencant amb els fenòmens sectaris propis dels temps de derrotes, connectant de nou amb la victòria, encara que, és clar, relativa.

En general assistim, doncs, a l’aparició de pràctiques de protesta social extremadament riques, però que, tanmateix, totes tenen en comú el fet d’haver estat més o menys vençudes i anar acompanyades de la desintegració progressiva de quasi totes les organitzacions. Ara, pot haver-hi alguna cosa en joc al voltant de NUPES i LFI que contradigui aquest patró. Però la realitat és que només ens podem plantejar la qüestió del poder amb la condició, però, de reconèixer que estem lluny d’això. Està bé que altres s’ho preguntin, i no crec que hi hagi necessàriament una contradicció insuperable.

El nostre lloc i les accions que estem creant avui em semblen necessaris. Consisteixen en aglutinar un conjunt de forces al voltant de lluites concretes, en comprometre’s en un treball de suma de forces que inclou persones que es fan la pregunta del poder, LFI per exemple, que es fan la pregunta més concretament que nosaltres. El nostre objectiu és, doncs, implicar aquestes forces, i d’altres, concretament les que han animat les lluites socials dels darrers anys, en un treball polític de conflictualització de les qüestions ecològiques i les seves connexions directes amb les qüestions socials que ens toquem de cara i que serà decisiu en els propers anys.

Només a partir d’aquest treball, faig servir les vostres paraules, es pot dur a terme una lluita per la “conquesta de l’hegemonia”. La qüestió del poder no es plantejarà sense un moviment de masses capaç de desarmar un cert nombre d’infraestructures absolutament mortals. Probablement no n’hi haurà prou, des del teu punt de vista, però posar fi al procés global i a les lògiques que pretenem, però és impensable arribar-hi sense ell.

*Stathis Kouvelakis és investigador independent, militant d’esquerres i membre de la redacció de la revista comunista Contretemps, on es va publicar aquesta entrevista el 4 d’abril de 2023. Traducció al català: M.C. L’Accent

NOTES:

[1] Europa Press, 18 d’octubre de 2022:  “Lafarge es declara culpable de pagar a l’Estat Islàmic i accepta una multa de 795 milions” https://www.europapress.es/economia/noticia-lafarge-declara-culpable-haber-pagado-estado-islamico-acepta-multa-795-millones-20221018181551.html

[2] “ Aturem les mega-bassses per compartir i preservar l’aigua.” https://lessoulevementsdelaterre.org/blog/stoppons-les-mega-bassines-pour-partager-et-preserver/

[3] La Primera ministra del govern neoliberal de Macron, Elisabeth Borne va anunciar la utilització l’article 49-3 de la Constitució per aprovar projectes de llei sense votació.

[4] LDH. Première synthèse – Observations des 24-26 mars 2023 à Sainte-Soline. https://www.ldh-france.org/premiere-synthese-observations-des-24-26-mars-2023-a-sainte-soline/

[5] LBD: Lanceur de balles de défense (sic), arma de foc ofensiva contra manifestants de les forces repressives franceses semblant a les escopetes de bales de ‘foam’ o de pilotes de goma.