Que un distingit membre de la Casa Reial s’embutxaqui calés a tort i a dret, fent broma fàcil amb el seu títol nobiliari, i contribuint com ningú a desacreditar la monarquia. Que un president del govern hagi cobrat milers i milers d’euros en un sobret sense declarar. Que les constructores paguin, també de sotamà, per alçar pisos que restaran per sempre buits en una bombolla demencial de la qual ningú no es fa responsable. Que els alcaldes, regidors i altres pretesos servidors del ciutadà acceptin prebendes diverses en forma de bosses de Prada, de joies Cartier o de viatget turístic, amb visita al Rasputin inclosa, a la molt democràtica Rússia. Que els bancs presentin anualment xifres insultants de beneficis. Que aquests mateixos bancs tinguin la indecència de presumir del seu volum de guanys al matí mentre a la tarda envien sicaris uniformats a expulsar humils famílies de casa seva. Que les comptabilitats dels partits semblin les d’Al Capone. Que hi hagi milions de persones sense feina, i el que és pitjor, sense futur. Que la justícia volgués empresonar una jove per comprar bolquers pel seu fill amb una targeta robada mentre permet que Matas, Millets, Camps o Urdangarins puguin passejar-se lliurement pels carrers. Que es privatitzin els beneficis alhora que se socialitzen les pèrdues. Que els medicaments tinguin preu de productes de luxe. Que la cultura suporti un IVA que ni Dior que no té altre objectiu que el d’anorrear-la per eixamplar així la massa d’estúpids obedients. Que els inútils que ens han abocat a la misèria siguin contractats amb sous milionaris com a consellers assessors d’empreses rapinyaires com a forma de pagar favors prèviament concedits. Que un ministre d’educació que sembla nét del Tercer Reich tingui la poca vergonya d’afirmar sense complexos la seva voluntat d’adoctrinar els nostres fills i filles en l’espanyolisme més ranci, hereu del feixisme franquista. Que s’il·legalitzin idees, que es persegueixin referèndums i consultes, mentre una fundació, de nom Francisco Franco, rep impúdiques subvencions de l’erari públic. Que s’amenaci amb l’exèrcit, la guàrdia civil, la cabra de la Legió i el Sant Cristo gros si algú gosa qüestionar la sacrosanta “unidad de destino en lo universal”. Que s’ofegui a la gent del carrer, retallant-los l’educació, la sanitat i fins i tot la vida, mentre ses senyories converteixen el frau, fiscal i polític, en un recurs quotidià, enganxat ja al seu ADN. Que se’ns negui el dret a parlar del que no els agrada. Que es tanquin diaris mentre s’alimenta la manipulació informativa. Que se’ns negui el dret a tenir memòria. Que se’ns vulgui negar fins tot el dret a existir. Tot això és Espanya. A què esperem per marxar-ne?
