>> Entrevista a Aleix Cardona, dinamitzador cultural del Lluçanès
La persona que entrevistem en aquest número és un vell conegut de l’associacionisme cultural català. Lligat a publicacions com Caramella, revista de música i cultura popular, una publicació d’àmbit nacional amb subscriptors a més de 60 comarques catalanes, o La rella, una revista quinzenal de la comarca del Lluçanès, o a l’associació Solc, música i tradició al Lluçanès, Cardona fou regidor independent de cultura a l’ajuntament de Prats de Lluçanès i responsable de cultura del consorci del Lluçanès, després de militar durant molts anys per la independència dels Països Catalans, primer a la Crida per la Solidaritat, després a l’Assemblea d’Unitat Popular, i finalment a Terra i Llibertat. En tot això segueix, i de tot això n’hem parlat amb ell.
La situació d’involució cultural als Països Catalans és una de les teves preocupacions fonamentals. Però tanmateix, les expressions de cultura popular i tradicional estan en un moment que hom considera de revifalla. Com t’expliques aquesta contradicció?
És cert que hi ha una àmplia mostra d’activitat en el terreny de la cultura popular, però hi ha un seguit d’aspectes que tenen una gran influència on crec que tenim els principals reptes. Per una banda, la greu fragmentació que pateix la nació en la dinàmica cultural, produïda per un trencament “autonòmic” que fa que una gran part del país no es reconegui amb la resta. Un altre aspecte és el model i el concepte de cultura dominant, sinònim d’espectacle de consum. A més, hi ha una modernitat que viu d’esquena a la realitat social i popular, un model molt urbà que introdueix i consumeix compulsivament propostes i modes culturals fetes a mida del model social i econòmic que patim, i que tenen el seu origen en uns estàndards culturals que no són ni populars ni nostrats.
Formes part del consell de redacció de la revista Caramella que és un dels referents de la música i la cultura popular dels Països Catalans. Quin va ser el plantejament inicial de la revista?
La revista va néixer fruit de la casualitat produïda per una estreta relació personal, inicialment entre persones de les associacions Solc, del Lluçanès, i Tramús i la colla de diables de Massalfassar, de l’Horta Nord, que va fer que anéssim parlant de qüestions vinculades a l’activitat de les nostres respectives associacions. I també de la necessitat d’una pràctica coordinada i amb la projecció que crèiem necessària però que no trobàvem en aquells moments. De tot això en va venir l’interès per contactar amb una altra associació que sentíem pròxima en plantejaments i trajectòria i que crèiem que podia ajudar a fer realitat tot plegat, la gent de Carrutxa, del Baix Camp i del Priorat.
Com va evolucionar tot plegat i quin significat té ara, 10 anys i 20 números més tard?
La veritat és que l’experiència de construir conjuntament Caramella va ser molt interessant i el resultat està a la vista. Llavors volíem generar complicitats, mostrar la normalitat nacional, crear un element de lligam entre dinamitzadors de la realitat cultural i popular del país. Avui cal seguir fent el mateix, però ara aquesta realitat activa i diversa ha trobat en Caramella un espai d’interès comú, la xarxa de complicitats s’ha fet molt i molt gran i la revista ha guanyat respecte, cohesió, projecció i arrelament. Són molts anys i molta feina i, sobretot, molta satisfacció.
En una de les teves últimes aportacions a la revista Caramella, denunciaves com “el control substitueix el sentit comú, i la normativitat qualsevol expressió col·lectiva i espontània”. Quina relació creus que hi ha d’haver entre el poder i la cultura popular?
Aquesta afirmació la feia en el context d’una entrevista al Bernat Dàmaso, de Cal Macarró, que com a altres bars dels Països Catalans, es veuen privats de programar concerts per normatives restrictives i per una mentalitat política de control urbà que ha perdut el sentit comú i la dignitat. Aquesta postura és la continuació de la política que es fa aquí des de finals dels anys setanta i primers dels vuitanta del segle passat quan el carrer s’omple d’iniciatives populars que plantegen una relació directa entre creació, manifestació i canvi en el model social, i fins i tot d’organització de la quotidianitat en els pobles i barris de les ciutats dels Països Catalans.
I pel poder, quin és el problema d’un plantejament com aquest?
Doncs que li fa por i vol desmuntar aquesta realitat. I això no ho fa la dreta, no, això ho fan els partits de la suposada esquerra i les estructures sindicals i del moviment veïnal que aquests controlaven. El gran perill per al poder és, precisament, la cultura popular, organitzada des de les associacions, els locals o el col·lectius que beuen de la tradició, la reinventen o la inventen directament i la transformen en pràctica horitzontal desvinculada del poder.
Què creus que hi ha darrere del fet que molta gent identifiqui la cultura popular catalana amb el catalanisme conservador? Quins creus que són els elements culturals que es troben darrere d’aquesta “apropiació indeguda”?
Crec que cal situar aquest aspecte en un catalanisme catalunyès que beu directament de la línia marcada pel pujolisme, que acaba identificant Catalunya i catalanitat amb la finalitat d’hegemonitzar els sectors conservadors del Principat. Durant la transició Pujol pren el model de la Renaixença per fer una reconversió catalanista de la burgesia actualitzant l’aspecte més reeixit d’adhesió popular del franquisme: el folklore de la Sección femenina i els seus Coros y Danzas. D’aquí ve un enaltiment de certs aspectes del folklore i la seva utilització com a forma emotiva i política de fidelització catalanista – regionalista. Res té de reivindicatiu en el sentit transformador perquè cada cop més és una escapada emocional, carrinclona, i cada vegada està més lluny de la cultura popular de la qual emergeixen aquestes expressions. Ara, amb el rellançament del catalunyisme de CiU, al Principat es promou la declaració de la sardana com a dansa nacional. Una prova fefaent d’aquesta línia manipuladora i regionalista del catalanisme, al qual se li en fot la nació completa i el caràcter popular del catalanisme.
Creus que a nivell polític també es pot detectar un fenomen similar en la capitalització d’aquest mateix catalanisme “catalunyès” sobre la reivindicació independentista?
Evidentment! Aquests sectors, lligats a plantejaments conservadors -ho hem vist amb les matances de Gaza i el seu suport al sionisme, o ho estem veient amb el seu suport a la privatització i mercantilització de les universitats prenent postura per Bolonya-, estan capitalizant un cert discurs del catalanisme que cada cop és més excloent i menys transformador. I aquest és un aspecte transversal en el catalunyisme, i que és acceptat com a mal menor o major pels valencianistes o els balearistes. Aquí apareix un nou tema, preocupant, que és la manca o la poca presència d’una intel·lectualitat compromesa amb la independència dels Països Catalans des de plantejaments populars i transformadors.
Quines són les claus per un reviscolament de la cultura popular?
Avui, vivim una realitat de clientelisme, interessat per uns per controlar el que es mou, i per uns altres per poder rebre subvencions i anar fent la viu-viu. El negoci ha de substituir l’activitat cultural, aquest és el missatge. Cal que al moviment associatiu, que és on hi podria haver la llavor del canvi, recuperi la consciència del seu paper, i així es vagi recuperant el carrer, les places, els locals i el país. I recordar a les institucions que hi són per servir el poble.
