En Josep Garganté deixarà aquest mes de maig de 2017 el càrrec de regidor de la CUP-Capgiren Barcelona, després de 2 anys. Publiquem avui aquest article/entrevista d’Àngel Ferrero feta el passat mes d’octubre.
A hores d’ara Josep Garganté ja no és cap desconegut. La seva fama, diran alguns recorrent a una frase feta, li precedeix. Al tercer regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona li han dedicat desenes d’articles en la premsa catalana i espanyola, i cap d’ells positiu: “El costat salvatge de la CUP” (El País), “el regidor més polèmic” (El Periódico), “un antisistema amb butaca a l’Ajuntament” (Abc), “El més antisistema dels antisistema” (Libertad digital), etcètera. En realitat la seva fama no el precedeix: és una construcció mediàtica que amaga al veritable Josep Garganté. És més, sota “Josep Garganté” –el satanàs independentista dels mitjans– s’hi troba no només Josep Garganté –la persona, la seva biografia–, sinó també “Josep Garganté”, o una manera d’entendre i fer política que alguns, precipitadament, van (des)qualificar com a “vella”.
Aquí estic, dempeus, una càlida tarda de Barcelona, esperant per esbrinar-ho. La tardor, com sempre, es fa esperar, encara que les primeres fulles dels plàtans comencen a desprendre’s ja dels arbres. El 114, amb Josep Garganté al volant, arriba puntual a Plaça Gal·la Placídia. Ens hem citat aquí, i no en cap despatx, i la veritat és que no hauria tingut sentit haver-ho fet en qualsevol altre lloc que no fos aquest. Garganté, ja ho saben, és conductor d’autobús. També és un conegut activista sindical –ell rebutja el terme sindicalista, diu que està molt desgastat–, primer en la CGT, ara en la COS. Tot això és sabut però és important recordar-ho, perquè el treball forma part de la nostra identitat, de qui som. La “nova” esquerra ha eliminat aquest factor de l’equació i la fórmula no proporciona els resultats esperats. Un tema sobre el qual tornarem al llarg de la nostra conversa, mentre l’autobús puja i baixa els inclinats pendents de Can Baró, obre i tanca portes, els passatgers entren i surten, entre botzinades, soroll de motor, palanques d’intermitent, canvis de marxa. No vam poder parlar de tot, però sí de molt. Si van a pujar-se a aquest autobús, un avís: no es perdin entre les sigles de partits, vells i nous. I agafin-se, que vénen corbes.
Un home aixecant la bandera
“Si hem de parlar no posem música”, em proposa mentre encenc la gravadora. “No em diguis que poses Manliftingbanner en l’autobús”, li dic. “Quan torno a la cotxera, sí. Manliftingbanner m’agrada, i a més els conec…” En qualsevol cas, avui no porta res de Manliftingbanner, sinó de Walter Schreifels, ex de Gorilla Biscuits. Però millor deixem la música per a un altre dia… Sense embuts, li pregunto a Josep Garganté per la seva relació amb els mitjans. “Al principi hi havia curiositat, interès… ara sembla que no et suporten”, li comento. riu. “Pilar Rahola fins i tot em va anomenar ‘l’antisistema de l’any’”, bromeja, “bah!, m’han dit de tot”. Garganté ja no concedeix tantes entrevistes amb els mitjans, per què? “Després de les eleccions, la nostra intenció és que les cares visibles [de la CUP de Barcelona] siguin Maria José [Lecha] i Maria [Rovira]. Per tant, després de les eleccions ja no he concedit entrevistes a cap mitjà. Me les han demanat, però he contestat que no anava a concedir-les, que la nostra decisió era que les fessin elles primer. Crec que això mostra la prevalença de l’home en els mitjans. En algun cas fins i tot m’han dit: ‘Si no la fas tu, no la traiem’. Però ens vam posar durs i vam dir: ‘Bé, llavors no hi haurà cap entrevista’. Llavors van canviar d’opinió.”
En un acte d’Iniciativa Internacionalista
Garganté només concedeix entrevistes a mitjans alternatius, no a El Periódico, ni a El País ni al diari Ara. “Però aquí hi ha tot un debat: hi ha qui diu que si no hi ets, ells controlen el que diuen sobre tu, sense que tu puguis donar la teva versió dels fets”, li assenyalo. “Ja, però això des del primer dia”, em contesta ràpidament. Si és veritat que Garganté, com diuen, és un home d’acció, també demostra ser-ho en la paraula. “És inevitable, al final fan una caricaturització, tant de la candidatura com de nosaltres mateixos”, afegeix. “Ens passa una mica el mateix que a les lluites veïnals o laborals, que no apareixen si no hi ha brega o teatre. I si no, no surts. El problema és que entres en aquest parany: o hi ha una cosa, o l’altra, o no surts si no passa una cosa noticiable, segons ells”. Parlant d’això… “El meu amic Roger Peláez diu que al principi fèieu massa performances, com la dels bitllets o la làpida”, encara que, concedeixo, “potser fos l’única manera de cridar l’atenció dels mitjans de comunicació llavors”. “Sí que és cert que seria problemàtic si l’única visió fos aquesta: la de la performance. De vegades són detalls que tampoc… que tu no li dónes cap importància. Que jo anés a les manifestacions del Banc Expropiat no és res d’extraordinari, és el que hem fet tota la vida. Que es munti aquest escàndol, per a nosaltres, bé… és quelcom que no hem anat a buscar ni a propiciar. L’única diferència és que ara som càrrecs públics. I això els serveix per dir que participem en tal cosa o legitimem tal altra”.
“Mira –insisteix– a mi, el que diguin els mitjans m’és igual. Després de les vagues d’autobusos… La Vanguardia va arribar a publicar el meu número de telèfon, ens va titllar de ‘mafiosos’… Arriba un moment en què és fins a gairebé un orgull”. I comparant la reacció dels mitjans i de la gent a peu de carrer, afirma amb orgull: “Porto 14 anys al volant de l’autobús. En 14 anys no m’han obert ni una queixa de passatge. I la poden obrir en qualsevol moment, ara també des d’internet. Però en 14 anys m’han obert més de 30 expedients sancionadors. Amb el primer et preocupes, però amb el temps li perds la por. Amb la premsa passa el mateix. Si et preocupa, et condicionen.”
De l’autobús a l’Ajuntament
L’autobús puja els costeruts carrers d’Horta-Guinardó. El motor ronca. Malgrat els mitjans, hi ha molta gent que et dóna suport, no has pensat a tornar a presentar-te? “No, no”, respon sense dubtar. “De cap manera. Amb quatre anys és més que suficient”. I per què? “Els primers mesos se’ns van fer molt costa amunt. Per molt mala imatge i per molt mala idea que tinguis dels polítics professionals, quan estàs allí dins t’adones que et quedes molt curt. El nivell de cinisme, d’hipocresia, és tan gran… però ells viuen tan confortables i amb un ‘colegueig’ tan enorme, que et sents malament. Jo li dic a la gent que el pitjor de l’ésser humà està allà dins, els pitjors defectes”. I continua: “Òbviament un no es pot sentir a gust. És molt fàcil que d’alguna manera t’acabin cooptant. Les institucions són tan conservadores, i les seves posicions tan allunyades de les nostres, que un se sent allí com un pop en un garatge.”
Un exemple: “Presentem una sèrie de propostes a una comissió per limitar el turisme i el mínim que ens van dir era que érem nord-coreans”. Un altre: “Vam fer una proposta perquè es recuperés l’autobús de Nou Barris, que són quatre línies que van externalitzar i que les porta Sagalés, que al seu torn va crear una altra empresa, que està subexternalizada. Quan Iniciativa per Catalunya (ICV) estava a l’oposició, defensava la recuperació d’aquestes línies de TMB. Quan nosaltres vam fer la proposta ens van dir que ‘ho havien d’estudiar’. Si abans les volíeu recuperar, què vol dir que ara les heu d’estudiar? Ciutadans ens va respondre: ‘El que vostès proposen és comunisme’. Parlem de 25 treballadors…” Per això, segueix, “després de tres mesos ens preguntem, què fem aquí? Això és un crematori. De què serveix estar aquí dins?” (Compte, un semàfor.) “Nosaltres estem en contra de les externalitzacions. Ells (Barcelona en Comú) les mantenen, però les anomenen ‘externalitzacions amb clàusules socials’. És quelcom que els compren certs sectors de l’autonomia obrera i els moviments socials. Per a nosaltres és neoliberalisme de cara amable.”
Amb tot, Garganté creu que aquella sensació de trobar-se fora de lloc era “saludable”. “Allò preocupant hagués estat que gent nostra entrés i se sentís còmoda”. “Què fem aquí? Doncs al final ens vam respondre: primer, podem aconseguir informació que abans ens era impossible; segon, podem introduir en aquest món neoliberal un discurs que a ells els sona a marcià, però que és el que nosaltres parlem al carrer; i després, i no menys important, podem utilitzar el nostre càrrec públic per fer certes coses que abans no podíem”.
El regidor de la CUP Josep Garganté aixeca el puny davant de la Guàrdia Urbana mentre marxa de la Ciutat de la Justícia després de quedar absolt.
Un exemple són els socorristes de la platja, organitzats per la CGT, que cobren un salari d 1.200 euros, el cas dels quals entraria en el que Garganté qualifica de ‘neoliberalisme de cara amable’. “Abans que sortís la licitació per externalitzar els serveis, ens reunim amb els responsables de parcs i jardins i els vam dir: ‘aquesta licitació la guanyarà aquesta empresa’. ‘No, això vosaltres no ho podeu saber’, ens van respondre. ‘Ja veureu com la guanyarà aquesta empresa’, contestem.” L’empresa és Open Activa, que mentre a Barcelona externalitza serveis, a Lesbos es dedica a tasques humanitàries amb refugiats. “Una campanya de rentat d’imatge”, valora Garganté. Per què? En xifres: “Els salaris dels seus socorristes són de 800 euros, parlem de 400 euros menys que els de Creu Roja que estan organitzats en la CGT. En el concurs es va posar que no subrogarien el personal i els socorristes anaven al carrer”. “Per a l’Ajuntament, se subrogaria ‘si escau’. Com que va guanyar Open Activa, no ‘va procedir’, i unes 80 persones podien acabar acomiadades. Un dia van anar a protestar a l’Ajuntament i no els van deixar entrar, però com que amb un regidor sí que poden, els permetem l’entrada i la protesta a l’interior. Per aquest tipus de coses, bé, potser si ha valgut la pena entrar a l’Ajuntament”.
Amb tot, l’equilibri entre les institucions i el carrer resulta difícil. “De vegades ens vénen col·lectius de treballadors, demanant-nos que presentem determinades resolucions. I hem d’explicar-los que, encara que s’aprovi, no serà vinculant. Si la gent no es mou al carrer, aquí no ocorrerà res. Això està fet perquè no canviï res”. Passem per davant de la plaça de la Virreina, a Gràcia, i, casualitats de la vida, aquí hi ha Xavier Domènech, el diputat d’En Comú Podem al Congrés. Garganté: “Ironies”.
Ja no saludem a la classe obrera?
“Quan estàvem tancats amb els socorristes, Domènech era ja diputat al Congrés. Domènech havia estat en la CGT de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els socorristes anaven amb l’adhesiu de la CGT, ell va entrar, els va veure i ni es va parar a parlar amb ells”, relata Garganté. “Darrere seu anava el seu assessor, Manel Ros, amb qui tinc més confiança, i li vaig dir: ‘Què, Manel, ja no saludem a la classe obrera?”
Per Garganté, “el nivell de neoliberalisme està defensat per un bloc ampli: Convergència, PSC, PP, Ciutadans, ERC i un sector de Barcelona en Comú (BeC). Al final totes les externalitzacions continuen endavant, i les que no s’estan aprovant és perquè nosaltres vam dir que no ens abstindríem en la modificació pressupostària”. Segons explica, “BeC segueix externalitzant, traient licitacions sota el mantra que tenen ‘clàusules socials’, però segueixen externalitzant”. En el cas de BTV s’ha plantejat la internalització, “però perquè hi ha una sentència del jutge”, recorda, és a dir, que no l’han aturat “per pròpia voluntat, sinó perquè hi ha una sentència del jutge, perquè estaven fent una cessió il·legal de treballadors”.
Una mica d’història: “En el 92 van començar les grans externalitzacions. En el primer mes em vaig llegir el Reglament Orgànic Municipal i vaig veure que tenia dret a fer preguntes per escrit i que me les responguessin en un mes. El primer que vaig preguntar és quantes empreses externes treballen per a l’Ajuntament, instituts, fundacions i empreses municipals, quants treballadors tenen i quants convenis. Gairebé un any i mitjà després no ens han donat aquesta informació. A més, ens han dit que no la tenen, que no ho saben, i que estan investigant, amb grans dificultats.” I quin és el motiu? “Cada institut és autònom, l’Ajuntament no sap què fan. Nosaltres calculem que hi ha 15.000 i 12.000 treballadors externalitzats a l’Ajuntament que són funcionaris, personal laboral i interins”.
Segons Garganté, BeC menteix quan diu “que el govern està en minoria i no pot fer res perquè està en minoria”. “Això és una mentida”, sentència. “Entenc que la gent de fora se l’empassi, perquè és de sentit comú: tenen 11 regidors, per tenir la majoria es necessiten 21… La realitat és que és fals, perquè a l’Ajuntament hi ha, a grans trets, dos nivells de decisió: la comissió de govern, que es reuneix els dijous i que decideix el govern de Barcelona, no necessita majories, i té competències econòmiques i polítiques. Han licitat moltes coses sense plantejar-les a votació, perquè no sobrepassaven els límits econòmics marcats. Després hi ha un segon nivell, i per a aquest sí que necessiten majories.” En aquest pla, continua, “totes les mesures continuistes han seguit avançant, perquè les han votat al costat del PSC i Convergència”. És el cas de l’auditoria de l’Ajuntament i els seus instituts i empreses realitzada per PricewaterhouseCooper o de la Fira de Barcelona: “Deuen 40 milions, que ha de posar l’Ajuntament. La Cambra de comerç no posa ni un duro”. Qui va votar a favor de posar els 40 milions? El PSC, Convergència i BeC”.
Què ha quedat llavors de la ‘nova’ esquerra? “Som els únics que hem rebutjat les invitacions oficials, les targetes d’or de la Fira i els iPhone 6… Ells (BeC) no ho han rebutjat”, subratlla. I els cotxes oficials, un dels cavalls de batalla de la “nova” esquerra? “Aquí segueixen. N’hi ha dotze. Són de renting. Hi ha els de el govern i els de l’oposició. Hi ha una fulla d’Excel en la qual pots posar el dia i l’hora a la qual vols utilitzar-los. I si no hi ha cotxes oficials, et paguen el taxi. Nosaltres hi renunciem. El secretari del secretari general de l’Ajuntament ens va preguntar: ‘I ara què fem? Perquè aquí mai havia passat això’. ‘Bé, doncs redacta un document dient que t’ho hem lliurat’. La rutina de la institució és tan gran que fins a cert punt has d’estar disposat a quedar malament amb certes persones, dient-los que no ho farem.”
Aquest és un dels molts exemples i anècdotes que Garganté em va explicant al llarg de la ruta, que repetim en diverses ocasions. Aquí va una altra: “El dia de la constitució de l’Ajuntament calia arribar abans. La mitja hora d’abans era per socialitzar. La gent semblava que anava vestida per a unes noces. Veig a Trias, a Fernández Díaz… gent amb la qual jo m’he discutit al carrer. No se’m va acostar ningú d’ells òbviament. Va venir Alfred Bosch (ERC) a donar-me la mà. Havien passat dues setmanes del tema Telefónica-Movistar. El paio havia vingut al local ocupat a signar el Compromís de les escales, una setmana després ja s’estava fent la foto al Congrés Mundial del Mòbil (MWC). Li vaig dir: ‘No donaré la mà’. ‘I això?’ ‘La teva paraula no té cap valor: signes una cosa i una setmana després fas l’altra’. ‘Són coses diferents’. ‘No, no són coses diferents’. ‘Ets un maleducat’, em va dir. ‘Com deia Joan Fuster, l’educació també és saber quan s’ha de ser maleducat’, li vaig contestar.” No va ser l’únic desacord aquell dia: “Després va venir el de Ciutadans, el mateix. Va venir Janet Sanz (ICV) a donar-me dos petons i li vaig fer la cobra, després em va voler donar la mà, i li vaig dir: ‘No et donaré la mà ni dos petons’. ‘I per què?’ ‘Perquè ets una política professional. Has passat directament de la universitat a un càrrec polític’.” Després encara va venir la ruptura del protocol. “La del protocol ens va lliurar la banda. No sabíem el que era. ‘Què representa?’, preguntem. I la pobra dona de protocol, amb tota la seva bona intenció, ens va respondre: ‘Això és per diferenciar al poble dels càrrecs polítics’. Rebutgem posar-nos-la, clar. ‘Però… això no ha passat mai’. Pobra dona (riu). Quantes vegades ens haurà ocorregut ja… ‘Doncs avui passarà’, vam dir. ‘Llavors… el pin de plata tampoc?’ ‘Tampoc’. Si no t’atreveixes amb petits detalls com aquest, com ho faràs amb coses majors?”
“El dia que tingui doble personalitat me’n vaig”
“Em dol molt més veure com la institució ha fagocitat a tanta gent”, lamenta Garganté. “Veure, per exemple, com en una reunió es van distribuir les presidències de districte, com a forma de negociar. A la CUP li volien donar Sants. Ho rebutgem. Cada districte té les seves pròpies majories. Han de ser els consellers de districte els qui votin. Què és això que des de l’Ajuntament es decideix qui és el president del districte? Això ho va decidir BeC. Després d’una reunió vaig parlar amb Gala Pin, que venia del món de l’autonomia obrera!, i li vaig preguntar, què esteu fent? I em va dir: ‘Josep, si jo t’entenc com a veïna, però com a càrrec públic amb responsabilitat, no’. I li vaig respondre: ‘El dia que tingui doble personalitat marxo’.” “Em recorda a aquella roda de premsa, quan et van acusar de no saber distingir entre el teu treball com a conductor d’autobús i el teu càrrec públic”, li comento. “No –em corregeix Garganté–, Colau va dir ‘entre els meus dos càrrecs’, perquè segons ella jo tinc un càrrec sindical. I no en tinc cap”. “I encara que fos així, per què hauria de ser un problema?”, li pregunto. “Bé, per a ella ho és”.
Garganté fa una pausa i fa marxa enrere per donar-me un altre exemple. “Aquella mateixa setmana, Turisme de Barcelona sotmet a vot la licitació de les informadores del bus turístic, a les quals conec perquè treballo amb elles. El 80% cobra 550 euros. Ningú va dir res. El president, Joan Gaspart, va dir: ‘Aquí mai es vota. Tots estem d’acord’. ‘Això s’ha acabat’, li vaig respondre. Vaig desgranar les condicions de treball i vaig dir que aquestes treballadores haurien d’estar a TMB, que per això estan a l’autobús cada dia. Tots van votar a favor de la licitació, menys jo. ‘Què feu votant això?’, li vaig preguntar a Gal·la Pin. I ella em va contestar: ‘No, si jo estic amb tu, però si votem en contra tampoc guanyem la votació. Si votem en contra se’ns veurà com un govern feble, per això votem a favor’. ‘Ja, però llavors esteu legitimant la externalització’.”
El motiu de tot això, segons Garganté, és que “BeC té una obsessió amb no semblar un govern feble i no quedar malament davant els mitjans. Això és el que els genera un conservadorisme que els ha portat al fet que, en menys d’un any, entres el PSC al govern”. Parada i canvi de tema. Creus que darrere de les crítiques de la ‘nova’ esquerra hi ha un cert classisme? “Sí, per descomptat. Molta d’aquesta gent ve del postmodernisme, que la classe obrera ja no existeix, que la classe obrera és fins a cert punt reaccionària, que el nou subjecte social són els moviments socials, o ‘la gent’, que ningú sap molt bé què és… És evident que aquest és un camp que es desconeix i no se li dóna la importància que té, a pesar que la gent es passa vuit hores o més en el treball. El que fa funcionar la societat és el treball. L’anàlisi de classe, per a la ‘nova’ esquerra, està oblidat, no li donen cap importància. Un dia, discutint amb la responsable de comunicació de BeC sobre municipalització, em va acusar de voler municipalitzar-ho tot. Va dir que érem ‘comunistes’. Com si fos alguna cosa dolenta. I jo li vaig contestar, ‘clar, som comunistes’”, diu somrient.
La part més irònica de tot aquest discurs, diu Garganté, “és que fins EUiA, que és a qui correspondria la part més ‘obrerista’, és la que ha jugat un pitjor paper en els conflictes a TMB, dient que són ‘vagues excessives’, la Colau dient que no es negocia amb vagues, després fent marxa enrere i dient que no ho va dir bé… Hereu va fer les mateixes declaracions que Colau i [Mercedes] Vidal: que les vagues són excessives, que no es negocia amb vagues, etc., fins i tot allò de publicar els nostres salaris. Trias no es va atrevir. Jo crec que la dreta, fins a cert punt, no ens coneix, ens veuen des dels seus prejudicis i no saben bé fins a on podem anar. Fins a cert punt tenen por. El PSC, ICV o BeC no en tenen. Sobretot BeC sap quins són les febleses i fractures dels moviments obrers. Com han estat en la mateixa trinxera, coneixen les nostres febleses. El discurs de PSC, ICV o BeC a nivell laboral en els conflictes és més reaccionari que el de la dreta.”
El que em recorda, li dic, que “a Alemanya, Jutta Ditfurth, que havia estat en Els Verds, va dir que un govern de socialdemòcrates i verds era molt ‘millor’ que un de conservador, perquè permetia aplicar retallades sense provocar contestació social”. Garganté assenteix. “Una meitat dels moviments socials s’ha quedat a casa perquè ‘han guanyat els seus’, i l’altra meitat rep pressions, dient-los que ara no és el moment de fer vagues o protestes. Fins a cert punt els està funcionant. Encara que crec que a poc a poc se’ls estan acabant les excuses. Hi ha qui diu: ‘això ja és massa, la diferència entre el que dieu i el que feu és massa gran’. De totes maneres, mentre el paradigma sigui ‘o Colau o Trias’, no sortirem d’aquesta situació.” Per això, segueix, “em fa molta ràbia llegir a Pisarello quan, en una entrevista amb eldiario.es, diu que ‘fa falta carrer’, ‘fa falta massa crítica’, però, a veure, si hi han hagut mobilitzacions i les han criminalitzat i reprimit! Si el que fa BeC ho fes Trias li estarien dient de tot, que si que racista, que si això o l’altre. Però sent Colau i una altra gent que coneixen, molts es resisteixen a fer crítiques.” El que jo deia abans de Ditfurth, no?
“De vegades fa l’efecte que aquesta ‘nova’ esquerra se sosté en figures carismàtiques. Però les mobilitzacions no són espontànies…”, dic. “Si Ada Colau no marxa a un àmbit superior [la candidatura a la Generalitat de Catalunya], tenim Ada Colau no sé si per a trenta anys, però sí per a una temporada”, em contesta. “Barcelona és una ciutat, anem a dir-ho així, d’esquerres. Convergència va guanyar perquè Trias es va presentar com a socialdemòcrata i després de 32 anys de PSC amb PSUC/ICV/EUiA i ERC en ocasions.”
Una ‘nova’ esquerra amb esteroides
“Quin és la vostra relació amb BeC?”, li pregunto a Garganté (compte, un revolt). “És curiós, amb la gent a la qual coneixíem abans d’entrar la relació és nul·la. Amb [Jaume] Asens, [Gal·la] Pin… amb tota aquesta gent la relació és nul·la. Amb la gent que no coneixíem, com Laura Pérez de Podem, en canvi, tenim una relació que diríem lògica, d’aconseguir acords polítics puntuals. Amb l’entrada del PSC al govern encara s’ha podrit més. Malgrat les decisions en turisme, en cultura. BeC manté “prietas las filas” . No hi ha hagut ni una sola crítica interna.” No ha sofert BeC cap desgast?, pregunto (compte, revolt). “Un cert desgast, sí, per un sector de gent més polititzada, que no només consumeix política des del sofà, veient les tertúlies de Tv3 o LaSexta, sinó gent que participa i és activa al seu barri, en el treball, al seu centre d’estudis, i per tant pot contrastar i no quedar-se en el titular. Però els de BeC són molt bons en el titular, en generar un relat superficial. Són molt bons en això. Però si grates t’adones que t’estan venent una pel·lícula. Ara, a més, tenen a El Periódico i LaSexta amb ells.” Uns altres, en canvi, “consideren que són gent decent, que ho fa bé, etcètera”. BeC s’ha convertit, en opinió de Garganté, “en un catch-all party”. I estreny les dents i diu: “Em bull la sang, perquè fan el mateix que els altres, però amb l’excusa que ho fan pel be comú. Jo ja els veig com a la resta.” El que, efectivament, recorda a temps (no tan) passats. “Estem vivint la segona Transició, però a tota velocitat. Un col·lega em deia: estem vivint el dels nostres pares, però ara tot va més accelerat”.
I què penses de Podem? (revolt) “Un col·lega de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) em deia, quan es van presentar a les eleccions europees, que Podem és com la CUP. I jo li vaig dir… mira, la diferència és molt senzilla d’explicar: la CUP és com si et vols posar en forma i vas al gimnàs, et vas a córrer, cuides l’alimentació durant un any, un any i mig… per posar-te en forma. Podem és com muscular-te a força de pastilles. Sembles més gran, però estàs podrit per dins, no tens res. A aquesta gent li ha passat això. No tenen base. No tenen bases que hagin construït nuclis en barris, pobles, ciutats… Igual pugen com un coet que cauen com una pedra. Bé, com una pedra no cauran, però s’assimilaran al que el sistema els digui que s’han d’assimilar si volen mantenir-se. O això, o se’ls acaba la tele, la premsa i tot.”
“Mentre, hi ha qui diu que la CUP de Barcelona són radicals i sectaris”, li dic. “També que som la crossa de la dreta catalana al Parlament”, respon ell. Com veus per cert el de Catalunya? “Més que el procés, això és ja gairebé la Llarga Marxa”, bromeja. “Convergència vol desgastar-nos i exacerbar les nostres contradiccions perquè, en el moment en què no passi res aquí [en referència al procés independentista], no siguem nosaltres els qui capitalitzem el descontent”. Però ens n’estem anant molt lluny. Marxa enrere. “La qüestió està en què nosaltres no partim de personalismes i individus, sinó del moviment col·lectiu, que és alguna cosa que es cuina a poc a poc… La CUP a Barcelona va començar fa 10 o 12 anys. Per a aquestes últimes presentem unes trobades municipals per impulsar una candidatura popular, conformar un bloc que ens permetés entrar amb certa força. En aquesta trobada va estar tot el nucli dur de BeC, que encara no es deia així. No va venir ICV perquè nosaltres rebutgem que ICV, que ha governat 32 anys a Barcelona amb el PSC, estigués present. No es pot parlar de canvi ni d’alternativa amb ells. Entre el primer i la segona trobada municipalista van fer una roda de premsa per presentar BeC i van dir que la CUP i ICV havien d’anar plegats, quan ells saben que nosaltres no volem anar amb ICV. Van venir a la segona trobada, que va ser tensa, i a la tercera ja no van venir i ens van acusar de sectaris.”
Garganté en els temps que cantava en una banda hardcore
Una senyora recorda amablement que ha demanat la parada (sí, no ens n’hem oblidat). “Crec que tenien dues opcions”, continua Garganté: “Presentar-se amb un projecte polític propi o anar amb ICV. Van decidir això últim perquè era una opció més guanyadora. La seva campanya era ‘si treiem a Trias podrem canviar-ho tot’. El nostre discurs anava per una altra banda. El problema no és només Trias, el problema és que tot l’arc municipal és neoliberal. Ells van fer aquesta aposta perquè pensaven que no guanyarien i això fins ens ho han reconegut. Pensaven que pujarien, que el PSC s’enfonsaria, però que malgrat tot, aguantaria, i ells serien la primera força de l’oposició, des d’on construirien el seu perfil per guanyar en els propers quatre anys. El que va passar és que van guanyar per un sol regidor de diferència i això els va trastocar els plans. De sobte van haver de conformar un govern, posar noms i cognoms a càrrecs, etc., no tenen aparell, no tenen estructura. Qui la té? ICV i PSC. Dels primers a entrar va ser Jordi Campillo, el que va privatitzar l’estructura de Parcs i Jardins amb Imma Mayol. Ells diuen que han trencat amb el continuisme, però nosaltres contestem que només en part han trencat amb el continuisme de Convergència, no amb els 32 anys de PSC i ICV.”
“Llavors, en certa manera, els resulteu incòmodes”, comento jo. “Bé, els fem de mirall”, contesta Garganté. “Però de mirall deformant, recordant-los el que eren abans i ja no són”, afegeixo. “Jo m’he adonat que ho porten molt malament… Ja els vaig dir un dia que estan encantats de conèixer-se. Porten molt malament la crítica, en privat i també en públic”, diu Garganté, que no es mossega la llengua a l’hora de jutjar les mesures de BeC. “Hem anat tan enrere que qualsevol canvi superficial t’ho venen com si fos la hòstia. Ens trobem en aquest moment. A més tenen la sort que l’Ajuntament de Barcelona no és deficitari, té superàvit. Una altra cosa és com ho gasten. La dreta intenta desgastar-los fent-los entrar en contradicció, recordant-los el que deien abans d’entrar a l’Ajuntament, i com no ho compleixen. Però clar, que ho diguin els de Convergència fa riure.”
Passem per davant del Mercat de l’Abaceria. La tarda avança i el cel es va enfosquint. “El 2008, aproximadament, ens van convidar a Can Vies a parlar de la vaga dels dos dies”, recorda Garganté. “També hi havia l’Ada Colau per la PAH. Quan el debat va derivar cap a la crítica al sistema, la crítica al sistema de Colau era que l’ascensor social s’havia avariat i que hi havia certes capes molt preparades que no podien ascendir i que aquest era el gran problema que hi havia per renovar la política. Bé, han aconseguit que l’ascensor social sí que serveixi per a algú”, comenta irònicament.
De l’Ajuntament a l’autobús
“No tens por de represàlies, havent-te creat enemics tan poderosos?”, li pregunto. Espetega la llengua. “No, què faran? Com a molt els policies em saluden, m’assenyalen des de la furgoneta. No els veig tan preocupats com per jugar-se el seu lloc de treball.” I en el transport públic? Els clients de l’autobús? Quin és la seva reacció ara que ets regidor? “Una vegada, a l’estació de Lesseps, un histèric va començar a cridar-me, dient que la CUP estava cremant Barcelona, que estava cremant Gràcia, i que jo personalment havia cremat coses i era del CESID. Un altre el mateix dia també al metro em va acusar de ser el culpable de totes les vagues de metro i autobús. Hi ha gent que em mira, hi ha gent que ve a felicitar-me… El que si que veig és a gent que sap qui sóc. I fins a cert punt això… no m’agrada gaire. Aquí a l’autobús ja conec a la gent. Els que vénen habitualment, uns quants em van veure en els cartells, en els diaris que repartíem, i venien i em preguntaven. Ara vénen i em pregunten per l’actualitat de l’Ajuntament, ‘què tal tot?’. Estar aquí em serveix per no perdre el contacte amb els veïns. Si la gent es queda només amb el que veu a la tele, al final té una visió molt superficial.”
La conversa podria seguir probablement durant hores, però prefereixo donar-la per acabada aquí. “Si seguim parlant al final acabaré portant-te amb mi a la cotxera!”, bromeja Garganté. Tornem a Gal·la Placídia, que és l’última parada. O la primera, segons es miri. Apago la gravadora. M’acomiado. Baixo. Les portes es tanquen darrere meu i l’autobús s’engega. El 114 s’allunya, amb Josep Garganté al volant. Demà serà a l’Ajuntament. Diumenge que ve a l’autobús una altra vegada. I em ve al cap Maiakovski: “Escolteu el que diuen els camins, què diuen?”
