Als estats francès i espanyol i, en l’àmbit de cultura, la pandèmia està servint com a excusa per actuar contra les cultures minoritzades?
Crec que aquest és un tema que va lligat a la pròpia essència i voluntat dels esmentats estats. Una gestió estatalista de la pandèmia, amb posicionaments autoritaris, centralistes i sense sensibilitat asimètrica en l’àmbit territorial o de realitats socials és un clar posicionament en aquest sentit, una declaració de principis en tota regla. Hi ha un discurs i una pràctica clarament uniformitzadores i homogeneïtzadores, i això incideix en els referents culturals. A més, la por inoculada al conjunt de la població, generadora de paràlisi en tots els terrenys, que aconsegueix autoconvèncer la gent de les limitacions i prohibicions com un bé suprem, allunya referències reivindicatives i aspectes més polítics i socials. Per tant, culturalment parlant, aquesta situació, gestionada per l’amo de la metròpoli, va necessàriament en contra del país i la seva cultura.
El món de la cultura als Països Catalans ha mostrat capacitat conjunta de reacció?
Aleix Cardona és activista cultural i polític i membre de l’equip de redacció de la revista Caramella http://www.revistacaramella.cat/
No tinc prou elements per poder fer una interpretació real. Però hi ha coses que em semblen destacables. Per una banda, hi ha hagut una reacció important en el terreny del sector editorial. Per una altra, a través de les xarxes, s’ha visibilitzat la importància dels músics i cantants, i la seva insistència solidària a compartir obra i comunicació. Les xarxes també han visibilitzat molts aspectes de memòria cultural, de gastronomia… Però de la mateixa manera com el sector agroramader i de producció ecològica i de proximitat, també ha tingut un important paper a les xarxes, hi té un pes molt important l’apartat de la indústria cultural. Del comerç, del consum de producte. Per una qüestió de subsistència. I aquí crec que caldria analitzar fins a quin punt, en el model social en el qual vivim i ens hem anat desenvolupant fins ara, hem acabat convertint l’expressió cultural en una part més del consum com a referència bàsica del nostre quefer quotidià.
Tinc molt clar que el músic, l’artista, la creació en qualsevol vessant cal que tingui valor de treball. I que la gent es pugui guanyar la vida dignament treballant en això. Però no podem oblidar, més enllà del màrqueting i la posada en el mercat dels diferents productes comercials, que hi ha la funció social i la necessària expansió d’aquesta funció, més enllà de resultats econòmics i criteris d’aparador. I aquí és on caldrà veure si la força de la nostra xarxa cultural és suficient per seguir o no. Probablement, seguim suportant la cultura des de la resistència, imprescindible, i poc des d’estructures nacionals, fortes i resistents.
En aquest sentit, ni que sigui simbòlicament, crec important una iniciativa com el concert del 25 d’Abril o el manteniment de la campanya del COM OHvidi!
Com a referència cultural de fons, crec interessant la campanya de comprar llibres a les llibreries, donat que introdueix el valor cultural d’oposició al model depredador de les grans plataformes de venda a distància i centralitzades. En aquest sentit, la mateixa necessitat ha fet que el món rural es visibilitzés a partir de contraposar mercat de proximitat amb grans superfícies.
És un bon moment per difondre materials audiovisuals que reforcin les referències al territori i pot ser un bon moment per a la reflexió sobre la necessitat de la memòria cultural i la transmissió d’aquesta cultura. La percepció que hi ha un espai exterior que podem compartir i que és aquest espai el que ens és propi, i que hauria de servir per baixar a ocupar els carrers i les places immediatament. La Transició espanyola transfranquista ja ens va prendre l’expressió cultural lliure i autogestionada, i ara cal que aquesta nova transició transpandèmicodemocràtica que no ens els torni a prendre.
Quines lliçons podem extraure d’aquesta pandèmia en relació al món de la cultura?
Una, recurrent, com a mínim per a mi, és la necessitat de tenir una xarxa nacional en tots els terrenys. L’afectació de la pandèmia en un barri com el de Sant Jaume, a Perpinyà, i el desconeixement col·lectiu de la seva situació crec que, simbòlicament, ens dona la mesura d’aquesta necessitat com a país.
Una altra és que necessitem compartir aquesta realitat nacional per pensar en com volem, i podem, fer front a situacions com aquestes. Cal pensar en el valor social, el joc generacional, el valor territorial, l’entorn, com fer front a la depredació de recursos… Tot això, una col·lectivitat sobirana ho ha d’afrontar, i, en el nostre cas, segurament és l’única estructura d’estat imprescindible per plantejar-nos un futur possible: un univers en xarxa d’àmbit de Països Catalans, que ens permeti assegurar unes referències culturals compartides.
Com deia abans, convindria començar a contravenir i contraprogramar les festes populars, fer que músics, teatrers, titellaires, contacontes, colles de l’anomenada cultura popular, moviments socials, moviments veïnals, associacions locals, bandes de música, gent del circ ocupin el carrer i comencin a posar en marxa la banda sonora de la represa popular, artesans, al costat dels mercats a l’aire lliure, a les places, als carrers i omplir de nou de vida tot el nostre país. La fi del franquisme el vam celebrar apropiant-nos de l’espai públic. Ara és molt més urgent.
Com penses que caldrà actuar un cop passat l’estat d’alarma?
En primer lloc, aplicant línies en el sentit que esmentava: crear estructures nacionals com a prioritat.
No hi ha dubte que caldrà tornar a la normalitat social, i caldrà fer-ho des d’una perspectiva reivindicativa: cal tornar als carrers i les places i fer-ho col·lectivament. Cal recuperar espais d’intercanvi i de venda al carrer –fires, mercats…–, cal acostar la creació artística al carrer.
Cal disposar de dades certes sobre què és i com funciona això del coronavirus per desmuntar mesures de control venudes com a mesures saludables d’emergència. Aquest és un valor cultural de primer ordre per poder establir i restablir una realitat quotidiana sòlida i saludable.
Potser convindria repensar la part més consumista de la cultura i desenvolupar la part més popular.
Ja sé que només ve a tomb parcialment, però crec important sortir d’aquesta dicotomia interessada de «si fóssim independents, hauríem anat millor que gestionats sota les ordres d’Espanya o França». Simplement, hauríem de ser independents per tenir el dret a gestionar-nos-ho nosaltres. I això també ens serveix per a la cultura. I amb l’aprenentatge, que quedi clar que ha de ser al servei de la col·lectivitat.
I en un terreny que m’afecta especialment, el de les revistes culturals, crec que cal reforçar les xarxes nacionals de participació, de distribució i econòmiques. Cal l’autogestió, economies que no depenguin de subvencions i que ens garanteixin ser visibles a partir de la col·lectivitat. És moment de prioritzar esforços en línies d’actuació estratègiques i amb la qualitat que aporta el rigor i la transparència en els objectius.
Un altre àmbit que caldrà considerar i, possiblement, reforçar, és l’associatiu, un dels valors/patrimonis de la nostra realitat cultural. Tant des de Casals i Ateneus, com des d’entitats sectorials, o les que treballen en un lògica més àmplia. Aquest món, habitualment dotat d’un important suport a base de voluntariat, però també, històricament, clau en l’impuls de dinàmiques col·lectives, al carrer, en la configuració de referents populars i en la transmissió de la memòria local o comarcal o sectorial, hauria de tornar a jugar un paper clau en la represa de la vida social arreu del país, sobretot si tenim en compte el poc interès objectiu –i la poca gràcia que els fa!– de les instàncies polítiques estatals.
I encara, treballar per recuperar la relació intergeneracional de forma integral. Acabar amb la segregació per grups d’edat: infants, joves, adults, vells… La idea de comunitat/col·lectivitat ha d’estar a la base de tot el que fem. Hem d’acabar amb la dinàmica de compartimentar les festes, en festes per a adults i festes per a infants: festa major i festa major infantil? Clubs de jubilats i residències aparcaments per a vells/guarderies aparcaments per a infants, casals de joves…? Recuperem els casals i ateneus a barris i pobles on totes les generacions hi puguin anar i trobar-se i intercanviar. I els menuts, aprenen dels grans i sobretot dels vells. Els nínxols generacionals són interessats pel capital a través del consum de referències generacionals. Igual com ho són de gènere o de grup d’afinitat. Cal trencar aquesta visió si volem avançar en una cultura popular enxarxada i forta arreu dels Països Catalans.
