Com valores la situació de la cultura en aquests moments?
Abans d’entrar en l’actual crisi, la situació ja era prou alarmant i, per tant, si comptem amb aquesta fragilitat del sector i davant del terratrémol que vivim, les conseqüències es projecten dramàtiques.
Dic alarmant perquè «la cultura de la cultura» en aquest país i en aquest Estat –l’espanyol– és molt pobra. Una de les reivindicacions mai ateses és el fet de destinar-hi un mínim del 2% dels pressupostos, per mirar de fer disminuir la bretxa cultural que hi ha amb països més avançats en aquest sentit.
Alfons Olmo Boronat (VerdCel) / https://verdcel.com/
Els músics, per posar l’exemple que visc, no tenim contemplada mai, o gairebé mai, la relació laboral (com a molt mercantil), tant per part de l’empresa privada, com de l’Administració (als antípodes de les bones pràctiques). Vivim precàries i desproveïdes d’una base on manquen per tot arreu els drets laborals, el dret a l’atur o a una jubilació digna, enter d’altres.
Agafant novament l’exemple de la música dins de la cultura, podem dir que hi ha diferents situacions que viuen les i els músics: no és el mateix la música tradicional i la cançó, que les bandes municipals, que les persones que es dediquen a clàssica, al jazz… A més a més, es fa palés, en el nostre cas, el fet de no diferenciar gaire entre aquelles persones que ho tenen com a ofici i l’amateurisme, com molt bé explica el músic Carles Dénia. Tot és digne i necessari. La vivència de la música, per exemple, per part de les persones i en l’àmbit social (música o altres formes culturals) són fonamentals, de fet, en són la base per una apreciació de qualsevol fet cultural. Cada cosa compleix uns objectius, i han de ser potenciades amb la mateixa convicció, però cada cosa ha de tindre el seu lloc. S’ha de potenciar tot plegat.
En aquest context, el que passa és que ressorgeix com una arma llancívola el concepte creat contra la professionalitat (hi ha gent que li té por a la paraula, fins i tot; treballadores d’un ofici, si voleu). Allò de: «sí, ets músic, però, a què et dediques? Com et guanyes la vida?»… Per conveniència es margina allò que no es vol valorar, creant-li pitjors condicions per on puga créixer i desenvolupar-se, exigint-li el millor dels resultats, sense apreciar, és a dir, ni fer un esforç ni pagar per allò de què es gaudeix.
A més a més el fet d’estar barrejats els dos àmbits (amateur i professional) fa molt més complicat el fet de sindicar-se com a col·lectiu, és a dir, organitzar-nos per localitzar i demandar allò que es necessita i fer-ne un interlocutor vàlid de representació.
La cultura ens fa lliures, la cultura és l’aliment de l’ànima, ens desenvolupa com a persones, i ens conforma amb sentit crític i propi davant la societat i la vida. Hauria de ser, doncs, en paraules i fets, un dels principals drets a reivindicar, a l’alçada de la salut, l’educació… Si realment volem una societat justa, igualitària i avançada. Cal diferenciar ací la cultura de l’entreteniment (la frontera entre ambdues la deixe al criteri del lector, per posar tots en pràctica allò del sentit crític) que pot tindre altres necessitats i camins de valoració i potenciació.
La cultura ens fa pensar, riure, emocionar-nos, somiar, identificar-nos, aprofundir, desenvolupar-nos, ser més feliços… Hauríem de poder tindre temps i l’educació adient en aquests valors, allò de la «cultura de la cultura», per finalment també exercir la capacitat per a donar-li suport, per impulsar-la. Entre altres coses perquè és part de la nostra vida i té unes potencialitats enormes per millorar la nostra existència i la de les nostres comunitats.
El món de la cultura als Països Catalans ha mostrat capacitat conjunta de reacció?
Entenc que no gaire. Pel que hem explicat anteriorment, els pocs sindicats o organitzacions tenen poca presència, estan poc coordinats en l’àmbit dels Països i moltes voltes a remolc d’iniciatives en clau estatal. Comprensible –no justificable–, per una banda, però que segur minva la capacitat de treballar, d’aprofundir i d’esforçar-nos en la situació pròpia actual i de que s’aposte pel nostre futur (amb la nostra situació, unint i vertebrant els diferents territoris de cultura i llengua catalanes).
Potser m’equivoque, però per desgràcia aquesta situació actual no ha estat una excepció.
Les administracions parlen, com en el cas del Govern de Catalunya, de reestructurar el pressupost existent; és a dir, amb el que tenien destinat a cultura, ja insuficient absolutament abans, prioritzem coses… però, on queda tot el que cal d’increment considerable per aquesta situació d’excepcionalitat i urgència que ens ve a sobre?
Quines lliçons podem extraure d’aquesta pandèmia en relació amb el món de la cultura?
Del menyspreu de la cultura per part de la societat –en termes generals–, en definitiva, de la poca autoestima que practiquem com a poble, en posarem un exemple molt actual (com a mostra un botó): els darrers dies es va fer una aturada cultural, per reivindicar el paper de la cultura en la nostra vida i el protagonisme que emergeix en aquests dies de confinament i de crisi sanitària. Doncs bé, hi va haver veus que es van alçar en contra, i van titllar d’oportunisme aquesta vindicació amb l’excusa que no era el moment. Evidentment és gent que vol que ens mantinguem precàries, disseminades, per marginar-nos encara més. En resum, al meu entendre, és gent que no vol drets i llibertats per a les persones.
La cultura i les seues treballadores són part del poble, i també en són part activa del poble; és solidària amb totes i cadascuna de les reivindicacions d’aquest. També ara.
Als estats francés i espanyol i, en l’àmbit de cultura, la pandèmia està servint com a excusa per a actuar contra les cultures minoritzades?
Si el prisma amb què es mira –no ara, sinó en el dia a dia dels darrers cinquanta anys– és centralista i jacobí, sempre s’actua, directament o indirecta, contra les cultures minoritzades: pobresa o (in-)cultura monocromàtica que porta a una falta de sensibilitat, de riquesa humana i d’obertura de mires considerable. I això, a l’Estat espanyol, és el pa de cada dia. Què es fa i què es deixa de fer: tot és important. És a dir, si el poc que s’intenta ajudar a la cultura ho vehiculen grans pressupostos ministerials o uns governs autonòmics insensats, la cultura pròpia està greument exposada a patir encara més.
El centralisme també actua a altres nivells en un món globalitzat (que no planetitzat, si és que es pot dir així). En una capa de la ceba més elevada, la cultura i l’oci anglosaxons (fet per ells majorment i per nosaltres també) es mengen la «castellana» a l’Estat espanyol o a la «francesa» a França (tot i que els nivells de protecció i potenciació són més elevats en molts àmbits en aquesta última). Clar està que, amb el terratrémol que ens caurà al damunt, tot això s’incrementarà exponencialment (ens barallarem per les molles fetes miquetes).
Ací no, però a altres països, entre ells França, diuen –veurem si ho fan!– de posar mesures urgents per salvar el sector cultural, per salvar el model cultural que tenen. Ací no hi ha model, o el model és prou excloent de la cultura.
Un altre tema és la protecció de les llengües minoritzades a França. D’això ens en poden parlar, i molt, la gent nostra de la Catalunya Nord. L’Estat ha tingut sempre una actitud fulminantment jacobina en contra de la diferència i vol, com a molt, controlar i folkloritzar els trets diferencials i fer-ne tabula rasa amb l’«excusa» de la igualtat (erradicar la diferència és el que entenen per aquesta paraula), la llibertat i la fraternitat.
Com penses que caldrà actuar un cop passat l’estat d’alarma?
Crec fervorosament que moments com aquest, quan tot trontolla, són també bons per fer un replantejament profund, amb mesures a més llarg termini en la línia d’allò que he mirat d’exposar respecte a la situació de precarietat absoluta en què ens trobem les treballadores de la cultura, la manca de drets laborals i la disseminació (i desprotecció) organitzativa.
Segons la base d’on partim –l’statu quo de la cultura i com és tractada per aquestes contrades–, cal destacar que moltes mesures, si es prenen d’acord amb els mecanismes existents i les inèrcies d’accions i actituds anteriors, no atendran realment les necessitats de les persones treballadores de la cultura. En molts casos els governs deleguen en tercers, el que denominen «indústries culturals», «empreses del sector», etc., és a dir, aquells que comercialitzen la música, en aquest cas, i que, en molts casos, no ens representen. Les mesures s’haurien d’enfocar cap a les treballadores, si es volen optimitzar els recursos. De fet, en molts casos, la suposada «indústria» som nosaltres mateixos, projectes que creem, produïm i autogestionem.
Hi calen mesures –en l’àmbit d’hisenda, de treball i de seguretat social– que arriben a les persones que hi treballen, en l’actual marc competencial, perquè són l’essència de tot això, i perquè si elles continuen treballant-hi, hi haurà teixit, si no, es fa impossible recuperar-lo.
