Als carrers ens trobaran
Corria l’any 1998 i els Inadaptats treien a la llum el seu disc Motí Avalot, amb cançons com “Canviarem la història”, on ens deien que “el capital torna a fracassar i davant d’això torna el feixisme”. “Cada cop més policia als carrers, més retalls socials i fent lleis més repressives”; dos anys abans, Justo de la Cueva, al seu llibre Comunismo o Caos també parlava de la violència estructural del sistema capitalista cap a les classes populars i de com les joves basques hi feien front, en un context de total tergiversació mediàtica de les seves lluites i resistències.
Els primers anys noranta foren una llarga travessia per a l’esquerra revolucionària, però més d’una dècada després, aquelles reflexions tenen plena vigència. El 29 de març hi havia convocada vaga general a la part espanyola dels Països Catalans; centenars de milers de persones van eixir als carrers al crit de “no és una crisi és capitalisme” i exigiren la retirada de la nova reforma laboral, que ofega encara més les treballadores. Les mobilitzacions del 29M han sigut les més contundents –políticament i social– d’ençà l’esclafit de la bombolla financera, ara ja fa cinc anys.
A la ciutat de Barcelona, els mossos d’esquadra, a les ordres directes del conseller Felip Puig, van detenir desenes de manifestants i van ferir de diversa gravetat desenes de manifestants amb les porres, coces i a cops de puny; entre els ferits, un jove va perdre l’ull per trets de les piloteres i un altre va perdre la melsa. No només això, també van causar el pànic durant tota la vesprada, usant gasos lacrimògens contra milers de persones que en aquells moments omplien plaça Catalunya i el Passeig de Gràcia. Però l’actuació repressiva anà encara més enllà: el jutge ha decretat presó preventiva per a quatre dels detinguts el matí del 29M, mentre realitzaven piquets informatius. Per bé que encara no s’havien produït els aldarulls, el fiscal ha justificat la petició de presó per por que el proper 3 de maig puguin actuar contra la cimera del Banc Central Europeu que es farà a la capital del Principat. Sens dubte, una mesura sense precedents que augura un canvi d’estratègia de la política repressiva.
I mentrestant, què han fet els grans mitjans de comunicació? Tan sols parlar de la crema de contenidors i d’alguna franquícia americana, tot remarcant els milions d’euros en trencadissa i desperfectes, per bé que amaguen la seua dimensió real si ho comparem amb la última vaga general grega, o amb les revoltes de l’any passat a Londres, com molt bé expliquen a la seva pàgina web els companys de media.cat.
No és cap secret que vivim en un sistema on és molt més important el dret a la propietat privada que no pas els drets com a persones o col·lectius, sobretot si som de les de sempre, les de sota.
Els governs conservadors dels anys vuitanta, representades a Europa amb la senyora Thatcher i les seves polítiques contra els sindicats combatius i tot allò que fes olor de públic i popular, continuen avui ben vigents a casa nostra, amb els presidents Mas, Bauzá o Camps; tots tres comparteixen l’objectiu del desmantellament d’un ja per sí raquític estat del benestar, i n’ataquen la sanitat i l’educació, però també dirigeixen el seu odi contra la llengua, ja sia com a Mallorca o Menorca canviant els noms de les ciutats o no fent que el català sigui un requisit mínim per entrar al funcionariat, com al País Valencià. Així, desatenen centenars de milers de famílies que demanen l’escolarització de les seves filles en valencià o, al Principat, on el PP intenta que la llengua vehicular sia la castellana, com avala el Tribunal Suprem espanyol, ataquen la política d’immersió lingüística.
Però no tot són males notícies, si la repressió contra els drets laborals i nacionals s’incrementa és perquè cada volta més gent se n’adona i actua en contra d’un sistema i dels estats que el mantenen, que ens anul·la com a persones i com a poble. Per sort, també, el mateix sistema ens dóna eines per a lluitar en contra seu; un clar exemple és internet i totes les noves tecnologies que impliquen una nova manera d’informar-se, que s’allunya dels massmedia, i s’acosta a un periodisme crític i reflexiu, en contraposició a l’actricisme i la superficialitat dels grans diaris i televisions. També, i gràcies a aquestes noves eines, podem gravar –i difondre al gran públic– realitats que els massmedia amaguen, pallisses de la policia a manifestants pacífics, agents infiltrats causant destrosses i un llarg etcètera.
Des de L’ACCENT continuarem posant el nostre petit gra de sorra, per desemmascarar les seves veritats i el seu pensament únic i per donar veu als sense veu, perquè sols el poble salva el poble.
