Als companys i companyes: balanç i perspectives d’una vaga d’ensenyament
1. El més rellevant d’aquests cinc dies de vaga ha estat que els professors i professores ens hem reconegut, ens hem socialitzat en el nostre malestar. Hem comptat les nostres forces, les nostres aliances. I per molt que hagi estat una minoria la qui hem fet vaga tots els dies, el cert és que hem comptat amb la simpatia de la majoria de companys i companyes que han anat a treballar. Les reivindicacions s’han socialitzat i compten amb el suport de gran part de la comunitat educativa.
2. Les vagues han servit per a poder fer, en el marc de la vaga, diverses mobilitzacions. Les primeres jornades van aconseguir reunir moltes persones a Barcelona, es va impedir que en Cambray fes una intervenció al Saló de l’Ensenyament. Es va forçar que en Cambray fes una maniobra de distracció, endarrerir un any l’aplicació del currículum. I es que en la nostra lluita s’hi han barrejat, com és ben normal, elements referent a drets laborals i elements que superen l’àmbit estrictament laboral com és la modificació que es pretén fer de la funció de l’escola[1]. Pensem que cal esclarir, diferenciar i jerarquitzar quina o quines són les contradiccions principals, quines són aquelles contradiccions irreconciliables de les que brollen altres contradiccions secundàries que no es poden superar si no es supera la primera i fundant.
3. El nucli de l’assumpte, la contradicció de fons, és que Catalunya pretén ser l’alumne avantatjat i llepaculs de les elits europees i estatunidenques. La proposta de nou curriculum no és una invenció del Cambray ni d’ERC, respon a les necessitats del sistema capitalista europeu, a la necessitat de crear una nova classe treballadora per d’aquí uns anys que respongui a les necessitats que el sistema productiu del futur reserva per a europa, tenint en compte que estem en plena reorganització mundial. És el Pla Bolonya de secundària. És a dir, si volem discutir el nou curriculum hem de saber que realment ens enfrontem a l’Europa del capital, a la planificació burgesa com a mínim a nivell continental pel que fa a l’educació, i no al xitxarel·lo del Cambray. La contradicció és la del capital contra el treball, la lluita irreconciliable entre la societat burgesa contra la humanitat treballadora.
4. Si generem un poder suficient podem obligar el govern català a cedir en reivindicacions parcials, en les expressions formals de l’atac a l’educació: Poden arribar a cessar en Cambray, podem modificar l’horari lectiu, que ens pugin el sou si treballem el juliol, revertir les retallades… Però el que no estan disposats a cedir de cap de les maneres és a l’orientació marcada per la burgesia de (de)formar la futura classe treballadora. No pensen modificar ni una coma del contingut dels currículums. Si fóssim capaces d’articular un procés de lluita i derrotar la proposta de nou curriculum obririem les portes d’una lluita a una escala superior, superant de llarg la lluita dels docents i posat a centre la lluita per una vida digna i no subordinada a les necessitats del capital.
5. Eliminar la filosofia de l’ESO és un crim, perquè l’ESO és aquella etapa obligatòria on es forma la classe treballadora més explotada i que no trepitjarà batxillerat. No es tracta de defensar l’ensenyança que es fa avui de la filosofia. A la selectivitat es pregunten set filòsofs, tres d’ells són directament esclavistes (Aristòtil, Plató i Nietzsche) i es pregunta la part més reaccionaria tan de Hume com de Kant. No hi ha un Spinoza, un Sartre, un Demòcrit, Epicur,… i per descomptat no hi ha ni un Hegel ni un Marx sense els quals no es pot comprendre la història del segle XX.
6. La prova irrefutable que la trama és europea és l’aparició explícita dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que ningú ha discutit ni votat, en la proposta de nou currículum. Hem de recordar que els organismes que promouen aquests ODS (ONU, UE, els diversos estats europeus…) són més aviat part del problema que de la solució. Pensem que hi ha ODS tan divertits com fi de la pobresa, fam zero, acció pel clima, pau i justícia,… objectius abstractes que quan es concreten aleshores apareix la fiscalia i ens envien la policia. Com podem acabar amb la fam al món, si ni en la teoria, parlem del mode de producció capitalista? Com podem parlar d’acció pel clima si no comprenem que això es deu a la dinàmica capitalista de la competència i la recerca del creixement infinit? Com podem, a aquestes alçades, pensar que la burgesia cedirà el seu poder voluntàriament? Com podem pensar la concreció d’aquests ODS sense utilitzar l’imprescindible concepte de poder? Com podem pensar els reptes que tenim com a humanitat sense utilitzar conceptes prohibits com lluita de classes, mode de producció, propietat privada, oprimits i opressors,…?
7. Només des de la perspectiva del sistema capitalista en crisi, utilitzant la categoria de totalitat, podem comprendre i raonar coherentment les expressions de lluita que se’ns presenten aparentment fragmentades. Comprenent que el capitalisme europeu està en crisi i que necessita urgentment buscar nous mercats i explotar més i millor la classe treballadora podem raonar que necessiten privatitzar la sanitat del poble deteriorant fins a l’insult la sanitat pública; en aquest sentit el proper 7 d’abril hi ha programades diverses manifestacions[2]. De la mateixa manera, partint del procés sencer i no de la part aïllada, podem raonar que han empès Ucraïna, amb mentides, cops d’estat i armant nazis, a voler formar part de l’OTAN declarant així objectivament la guerra a Rússia[3]. Partint d’allò general podem comprendre que una burgesia senil, dependent dels EUA, irracional i reaccionaria, necessita que la futura força de treball europa sigui absolutament estúpida, promovent canvis insultants en els plans d’estudis.[4]
8. Vivim en un sistema de relacions. Els treballadors públics, tot i no generar plusvalor com veurem més endavant, entrem en relació amb els imputs del capital. És quan consumim que entrem en contacte amb el capitalisme. Però no hi ha una coexistència pacífica entre el sector públic i el privat. El que vol el capital és imposar els seus criteris de producció mercantil capitalista al sector públic. Quan un metge ha de visitar determinades persones en un temps determinat no segueix criteris de salut pública. Les caixes d’estalvis les van subordinar a la lògica bancària. Les escoles públiques s’estan subordinant a la lògica de les escoles privades. És una lluita pel mercat. El sector privat no pot floreixer si hi ha un sector públic de qualitat. Es parla que l’educació i la sanitat són deficitàries però no es diu el mateix de la policia o l’exèrcit perquè assumim que s’han de finançar. El mateix amb les pensions públiques. Si tinguéssim la percepció que les pensions públiques fossin viables, que es poden finançar donada la productivitat del treball, el sector privat d’assegurances de pensions no tindria futur. Cal doncs activar la tríada: Desinversió > Desprestigi > Privatització.
9. On s’és vist que els fills dels pobres vagin a la universitat? Això només va passat als països socialistes. Per això, l’estat del benestar, sorgit als països capitalistes després de la II GM, va haver d’emular quelcom similar per a erosionar la influència del comunisme en les classes populars d’occident. Però ara ja no hi ha l’URSS. Com pot ser que un llicenciat en dret treballi en un McDonalds? Perquè el mercat no necessita més llicenciats en dret. La solució rau en que no es tingui ni l’oportunitat de llicenciar-se en dret, els pobres no han d’arribar a la universitat.
10. Necessiten una classe treballadora de dues velocitats: una minoria capacitada, formada, avesada a les noves tecnologies, que sigui capaç de crear robots amb Intel·ligència Artificial per deixar bocabadats una majoria ignorant, a qui cal atrofiar el talent, que no tingui ni hàbits de lectura ni d’estudi, que no s’hagi foguejat en el fracàs[5]. Res de nou en la irracionalitat capitalista. Necessiten una nova generació incapaç d’agafar un llibre d’Aristòtil, simplement han de saber resoldre problemes. Problemes competencials que, per altra banda, han d’estar dissenyats de tal manera que siguin abstractes, dòcils i còmodes[6]. Per exemple, no podríem plantejar un projecte als alumnes amb el títol Com es guanya una vaga perquè inevitablement hauríem de parlar de poder, economia, lluita de classes i això seria titllat de voler-fer-política, com si impedir l’ús d’aquests conceptes no fos justament ideologia. Tampoc podem programar una sortida cultural per a presenciar un acte tan normal i antropològic com és un desnonament perquè la realitat no és tolerada en el disseny de l’educació abstracta.
11. Les cinc vagues han estat possibles gràcies a l’entesa entre set sindicats rellevants entre els treballadors i treballadores de l’educació pública. Si no hi hagués hagut aquesta unitat probablement no haguéssim generat aquesta expressió de força col·lectiva, no haguéssim practicat poder popular, poder dels treballadors i treballadores de l’educació. Ara tenim una força brutal, cal canalitzar-la adequadament. En algun text Trotsky posava l’exemple de la força del vapor d’aigua i la vàlvula que fan moure el pistó. El vapor d’aigua és el poder popular, la força de la gent, i la vàlvula conectada al pistó que fan moure la màquina és l’organització, en el nostre cas, els sindicats. Sense vapor no hi ha màquina que funcioni, sense vàlvula ben dissenyada tampoc, cal que les dues parts funcionin perfectament per a moure la màquina.
12. No hem de tenir por en comprendre la nostra intervenció en termes de conflicte, de guerra, tenint el text de Sun Tsu com a text de capçalera. Deia el xinès:
Si coneixes l’enemic i et coneixes a tu mateix, no has de témer el resultat de cent batalles. Si et coneixes a tu mateix, però no a l’enemic, per cada victòria obtinguda també patiràs una derrota. Si no saps res ni de l’enemic ni de tu mateix, perdràs totes les batalles.[7]
13. Amb tot, no hem tingut un Estat Major a l’alçada de les circumstàncies. Ens ha fallat un Comandant en cap col·lectiu que ens hagi preparat per a un mètode de lluita victoriós. No hem guanyat perquè la nostra forma organitzativa era insuficient per a derrotar l’enemic. A deu dies la primera jornada de vaga al meu centre vam fer una assemblea espontània i algunes de les decisions que es van prendre (fer manis i talls de carretera per la nostra localitat) van haver de retirar-se posteriorment perquè, i només posteriorment, ens van arribar les propostes de mobilitzacions que feien els sindicats. Les mobilitzacions no estaven fixades una setmana abans del 15 de març. Els sindicats no poden aparèixer als centres fent política d’helicòpter, no es tracta que bramin i gesticulin molt, sinó que convencin, i la millor manera de convèncer és amb la pedagogia de l’exemple[8].
14. Tanmateix, és un símptoma de salut que les bases avancin i superin la iniciativa dels òrgans superiors. Però això no pot ser complaent, els sindicats no han estat liderant aquesta vaga en els centres, com a mínim al principi. I això no és una crítica destructiva sinó que és una alerta pels docents. Els sindicats no han estat al peu del canó perquè generalment son dèbils. Així doncs, cal enfortir els sindicats, cal afiliar-se, cal organitzar-se per a lluitar, a la vegada que s’ha de combatre a mort la burocràcia i el reformisme. Per vèncer cal que ens dotem d’un Estat Major que caracteritzi bé el pla de batalla, que traci directrius i que rebi informació de les bases. Hem de crear autopistes d’informació que rebossin energia de dalt a baix i de baix a dalt. Centralisme democràtic que es diu. Només prenent el pols dels ànims i propostes a cada centre es poden oferir polítiques encertades, i només amb polítiques encertades es pot generar poder a les bases.
15. Malgrat les mancances, la unitat relativa dels sindicats ha permès el salt qualitatiu de passar de la paràlisi a l’acció. Però això engendra, al seu torn, per la seva pròpia dinàmica, algunes contradiccions. Alguns dels promotors d’aquestes vagues estan incapacitats per a caracteritzar adequadament la lluita del personal docent, i sense una bona caracterització és impossible establir un pla coherent per a un combat victoriós. CCOO i UGT, com a mínim, no estan autoritzats ni teòricament ni èticament per a liderar res. Ara que estem en plena lluita contra Rússia és important recordar que fa uns anys aquests sindicats van animar l’OTAN a bombardejar humanitàriament Libia[9]. Fa anys que els i les treballadores sabem que CCOO i UGT són l’enemic infiltrat en el camp popular per una infinitat de traïcions. Aquests sindicats no poden caracteritzar la naturalesa del problema perquè la lluita que entomem és conseqüència de les necessitats canviants del capitalisme europeu, és contra el capitalisme europeu, i ells no el combaten sinó que el reformen per a voler-lo fer més humà.
16. El reformisme i la burocràcia són enemics de la classe treballadora que lluitem per emancipar-nos perquè no estan per la lluita de classes sinó per la pau social, per l’entesa entre classes. Formen part de la pitjor tradició socialdemòcrata, aquella que va arrancar amb Bernstein, Kerenski, Ebert i Kautsky, es deien pacifistes però no van dubtar en assassinar revolucionaris com Liebknecht i Luxemburg per a mantenir la civilització burgesa així com no van dubtar en animar a bombardejar Libia. El reformisme odia Marx[10].
17. Aquesta crítica no significa que no puguem comptar amb CCOO i UGT, significa que hem d’intentar arrossegar-los cap a un procés de lluita més radical, radical en el sentit d’anar a l’arrel. Tant de bo puguem mantenir la unitat aconseguida fins ara. Però no té cap sentit defensar la unitat per la unitat, com si tingués valor per ella mateixa. Els motius pel qual va ser necessària la unitat ja s’han superat, ara cal una direcció que ens dugui a la victòria. La unitat era necessària per a iniciar el procés de lluita, ara els motors ja estan encesos. La independència política de les treballadores és allò principal, mentre que les aliances tàctiques transitòries són secundàries. Si es planteja el debat entre, per una banda, aprofundir i fer més complexa i malgrat alguns sindicats no vulguin endurir la seva posició o, per altra banda, seguir amb el model actual de protesta que ja ha arribat al seu límit però mantenint la unitat d’aquests dies, que no ens tremoli el pols per a separar-nos.
18. Una altra crítica a fer és que l’eficiència comunicativa durant les vagues no ha estat el nostre fort. Hi ha hagut intervencions de mestres i sindicalistes que en comptes de clarificar les nostres demandes han embolicat l’assumpte. Hi ha gent que encara no comprèn què és el que exactament demanem. No hem sabut especificar què reivindiquem. Les consignes, per a esbombar-se, s’han de sintetitzar, i tenim com a exemple brillant el que van fer els bolxevics el 1917: pa, pau i terra. Cal concentrar tot el poti-poti en un sol punt. No només cal millorar i sintetitzar les consignes, sinó que al seu torn hem de jerarquitzar tota la gamma d’objectius que tenim. N’hi ha alguns que són derivats d’altres. Només si tenim objectius clars podrem establir una estratègia de lluita i comunicativa clara.
19. Hi ha reivindicacions de tot tipus, totes legítimes, però no totes estan al mateix nivell ni tenen la mateixa importància. Que en Cambray sigui un personatge repugnant i autoritari és bastant irrelevant si ho comparem amb l’existència d’un programa europeu que pretén generar masses ignorants. Hauríem de dedicar més esforços a socialitzar el nucli de la crítica i no pas centrar-nos en el seu representant. Hauríem de dedicar-nos a criticar el missatge i no el missatger. ERC podria canviar l’home de palla i que tota la resta seguís intacta i no hauríem de veure-ho com la victòria final, la nostra consigna principal no pot ser Cambray cessament, sinó quelcom similar a Una educació per a desenvolupar el pensament.
20. El nostre objectiu principal tampoc pot ser voler negociar. Un exemple sonat de caracterització incorrecta la lluita, i abordant ara un aspecte secundari, és el relacionat amb el temps lliure que tenim, o més ben dit teníem, el juliol. En les intervencions d’aquests dies s’ha defensat que ens agrada llevar-nos molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora, que ens encanta treballar més enllà del nostre horari laboral, que volem treballar el juliol si ens paguen, el que critiquem és que en volem negociar els termes. A hores d’ara la diferència salarial respecte altres treballadors públics de la categoria A24 compensa el nostre descans el juliol. Enfront d’això, la riquesa d’una societat s’hauria de valorar segons la quantitat de temps lliure, així que suposa un retrocés aconseguir que ens paguin més per a anar al centre el juliol.
21. Nosaltres no portem camions ni el nostre medi natural social és el port, les carreteres… tot i que res ens impedeix tallar-les. El nostre medi natural social, la nostra fortesa són les idees. Les idees és el que volen arrencar a les futures generacions d’explotats i explotades. La lluita és per les idees. Si ens volem dirigir a la resta de la societat per a trobar aliats no podem desaprofitar aquesta oportunitat per a defensar els interessos de tota la classe treballadora, capgirem el relat perquè vegin en nosaltres uns aliats i no uns vividors. Siguem útils a la resta de la classe treballadora, fem-la pensar.
22. La classe treballadora volem més temps de llibertat i menys temps d’explotació. Ja fa cent anys que es va aconseguir la jornada de vuit hores, en cent anys hem anat a la lluna, la productivitat del treball s’ha multiplicat exponencialment. Quant treball viu costa fer avui una nevera? Quant treball humà present costa descarregar un vaixell avui en comparació amb fa cent anys? Hem de defensar el dret a la peresa[11]. Reduir el temps d’explotació és un reivindicació essencial que el moviment obrer ha abandonat des de fa dècades. Reivindicar el temps lliure és essencial perquè ataca el moll de l’os, posa la teoria marxista de la plusvàlua a l’ordre del dia. Des de fa uns anys que, en aquesta merda de sistema de relacions econòmiques en la que estem instal·lats i que reproduïm hi ha qui treballa en excés i hi ha qui viu en la misèria de l’atur[12]. Anar dient que volem treballar el juliol és un tret al peu. Els obstacles per acariciar la victòria no només són la BRIMO davant el departament d’ensenyament, també provenen de les idees amb les que articulem la lluita.
23. De debò pensem que només des d’un sector laboral determinat podem aturar una iniciativa europea de llarg abast sobre l’educació? Vist retrospectivament es veu més clar: el mes de març hi ha hagut convocades fins a set vagues d’educació. Set vagues i zero victòries. Quin sentit real té convocar jornades de lluita que tenen un cost evident per a les lluitadores si no hi ha un pla coherent que ens condueixi a la victòria? Quin general condueix els seus soldats a la derrota? Quin general s’anima a declarar la guerra comptant només amb el voluntarisme de les seves tropes? Es pretén que la gent faci vaga per un simple convenciment moral tan irracional com el religiós? Els esforços es fan si té sentit fer-los. Val la pena jugar-se la vida si hi ha un pla de batalla raonable que redueixi al mínim el factor atzar.
24. Abans de traçar qualsevol estratègia de lluita primer caldria caracteritzar la naturalesa del subjecte que vol lluitar, en el nostre cas, els professors i professores del sistema públic. Deia Marx a La Sagrada família:
No es tracta del que tal o qual proletari o fins i tot el proletariat sencer considera com a finalitat en un moment donat. Es tracta de què és el proletariat i del que, d’acord amb el seu ser, es veurà obligat a fer històricament.[13]
25. A més, els subjectes en lluita no es poden caracteritzar aïllats:
P. Thomson aplicava el mètode correcte de pensament cientificocrític quan sostenia que: una classe és una relació, un sistema de relacions en suma, i no una cosa. I també ho feia Á. García Aguilera quan afirmava que: La definició de classe al Manifest és processual, no estàtica, no juridicista, ni tecnicista. El capital és una relació social, no pas un grup de persones amb certes qualitats personals. Fa molt bé aquest segon autor a referir-se directament al capital, a la burgesia, en comptes del proletariat, perquè així confirma que la definició de classe ens remet sempre a la unitat i lluita de contraris dins una relació social, en aquest cas de l’explotació.
Definir les classes com un sistema de relacions, en comptes de com una cosa estàtica i tancada, és veure-les dins de la totalitat social en moviment, com a part activa d’aquesta totalitat mòbil. Per relació, per sistema de relacions, hem d’entendre el moviment intern de la lluita de contraris en una totalitat concreta, en aquest cas en l’economia capitalista i més específicament en la unitat i lluita irreconciliables entre les classes explotadores i explotades. Allò relacional no pot ser mai pensat des d’allò estàtic. Té raó M. Musto quan sosté que la riquesa del pensament de Marx consisteix que és problemàtic, polimorf, i de llarg horitzó, un pensament que, com diu Engels, rebutja les línies dures i rígides que pretenen aïllar les contradiccions i immobilitzar-les.
Ens fem una idea més plena de la importància del concepte de sistema de relacions en veure que les classes no són entitats aïllades, cosa que permetria parlar només de la burgesia sense citar en absolut el proletariat i viceversa, sinó com a unitat de contraris irreconciliables en lluita permanent, de manera que el canvi en una suposa un altre canvi oposat a la contrària, sent impossible parlar de la burgesia sense alhora parlar del proletariat; per això mateix són un conjunt de relacions en xoc, relacions en què una part, la classe burgesa, disposa d’un instrument clau com és l’Estat, cosa que permet reforçar la seva centralitat i trencar alhora la centralitat de la classe expropiada: una classe, internament canviant al seu torn, és una de les forces en conflicte dins de la lluita de classes, prenent en consideració tots els plans –econòmic, social, cultural, ideològic– en què aquesta lluita es produeix i l’estructura de classes ha de ser vista com un model dinàmic i històricament condicionat.[14]
26. Comprendre la naturalesa de les forces en lluita significa comprendre la naturalesa específica del lloc just que ocupa l’ensenyament públic, estatal, en la reproducció de la societat capitalista. Així doncs, què som? Són extremadament importants les aportacions de Marx quan diferencia treball productiu d’improductiu:
Com que la finalitat immediata i el producte per excel·lència de la producció capitalista és la plusvàlua, tenim que només és productiu aquell treball que directament produeix plusvàlua. (…)
Des del punt de vista del procés laboral en general se’ns presentava com a productiu aquell treball que es realitzava en un producte, més concretament, en una mercaderia. Des del punt de vista del procés capitalista de producció, s’afegeix la determinació més precisa que és més productiu aquell treball que valoritza directament el capital, o que produeix plusvàlua, o sigui, que es realitza –sense equivalent per a l’obrer, per al seu executant– en una plusvàlua, representada per un plusproducte; és a dir, en un increment excedentari de mercaderia per al monopolista dels mitjans de treball, per al capitalista. (…)
El procés laboral capitalista no anul·la les determinacions generals del procés de treball. Produeix productes i mercaderies. El treball segueix sent productiu en la mesura en que s’objectivita en mercaderies com a unitat de valor d’ús i de valor de canvi. Però el procés laboral només és un mitjà per al procés de valorització del capital. (…)
És productiu el treballador que executa un treball productiu i és productiu el treball que genera directament plusvàlua, és a dir, que valoritza el capital.
Només la miopia mental burgesa, que té la forma capitalista de producció per la forma absoluta, i en conseqüència, per l’única forma natural de producció, pot confondre la qüestió que és treball productiu i treballador productiu des del punt de vista del capital, amb la qüestió que és treball productiu en general, satisfent-se així amb la resposta tautològica que és productiu tot treball que produeix, en general, o que culmina en un producte, o en algun valor d’ús qualsevol, resumint: en un resultat. (…)
El producte específic del procés capitalista de producció, la plusvàlua, no es genera si no és per l’intercanvi amb el treball productiu.
El que constitueix el valor d’ús específic del treball productiu per al capital no és el seu caràcter útil determinat, com tampoc les qualitats útils particulars del producte en que s’objectivitza, sinó el seu caràcter d’element creador de valor de canvi (plusvàlua).
El procés capitalista de producció no és simplement producció de mercaderies. És un procés que absorveix treball impagat, que pren els mitjans de producció com a mitjans per a succionar treball impagat.
Del que precedeix en resulta que ser treball productiu és una determinació d’aquell treball que en sí i per a sí no té absolutament res a veure amb el contingut determinat del treball, amb la seva utilitat particular o el valor d’ús peculiar en que es manifesta.
Per això, un treball de contingut idèntic pot ser productiu i improductiu.
(…) Un mestre d’escola que ensenya a altres no és un treballador productiu. Però un mestre d’escola que és contractat amb altres per a valoritzar mitjançant el seu treball el diner de l’empresari de la institució que trafica amb el coneixement, és un treballador productiu. (…)
Els treballs que només es disfruten com a serveis no es transformen en productes separables dels treballadors –i per tant existents independentment d’ells com a mercaderies autònomes– i, tot i que es pot explotar de manera directament capitalista, constitueixen magnituds insignificants si se les compara amb la massa de la producció capitalista. Per això s’ha de fer cas omís d’aquests treballs i tractar-los només quan es parli del treball assalariat que no és al mateix temps treball productiu.
(…) Que jo compri un pantaló o que compri tela i posi a treballar un sastre oficial a casa meva i li pagui el seu servei (el seu treball de sastreria) és per a mi del tot indiferent. Si li compro al comerciant en sastreria és perquè així surt més barat. En ambdós casos el diner que gasto el transformo en un valor d’ús destinat al meu consum individual i que ha de satisfer la meva necessitat individual, no en capital.[15]
27. Els treballadors públics, els funcionaris (deixant de banda que siguis una interina que faci un terç de jornada cobrant 600€ al mes) que ens dediquem a l’educació fem un servei i al seu torn fem un treball improductiu, en el sentit que no generem plusvàlua. Creem valor d’ús però no valor de canvi. Som necessaris per a la formació de la força de treball futura però no generem plusvalor, que és el producte específic de la producció capitalista:
Els treballs extraeconòmics, naturalment, tampoc són productius. El vigilant que vetlla perquè no hi hagi robatoris, incendis o vagues en una fàbrica no produeix cap valor d’ús ni, per tant, cap valor de canvi. Pot ser tan indispensable com vulgui, o com lladres, incendiaris o vaguistes hi hagi per la zona, però no és una exgiència tècnica del procés de producció: si lladres, incendiaris i vaguistes es calméssin, no faria falta per a res. De la mateixa manera, l’Estat, en la seva condició de vigilant de totes les fàbriques, és perfectament improductiu. Si l’Estat inverteix milions d’hores de treball en difondre principis constitucionals o les normes elementals de convivència, es tracta d’hores de treball improductiu, per més que pugui ser considerat tremendament útil i ho pugui ser en realitat.
Tots aquests treballs no produeixen valor, i per tant, tampoc plusvalor. I es que no tot treball que produeix valors d’ús produeix també valors de canvi. (…)
(…) Els serveis es caracteritzen perquè són activitats que, en general, s’apliquen a la persona mateixa del client o a coses que no poden ser fàcilment o de cap manera ser traslladades a un centre únic de treball, així que resulta difícil la utilització intensiva del capital fix. Les empreses que netegen vidres no poden arrancar-los de les finestres i posar-los en una màquina, sinó que han d’enviar un obrer que els netegi al lloc on són: el capital fixe que utilitza l’obrer es redueix així a un rodet, una galleda de plàstic, una escala i, potser, un petit vehicle per a traslladar-se. Els alumnes poden ser reunits en grups de més o menys desenes i edificis escolars de diverses centenes, però no en grups de milers i edificis de desenes o centenars de milers. La naturalesa mateixa dels serveis en general i de cada servei en particular imposa limitacions a l’augment de la força productiva del treball que s’utilitza. En canvi, si es substitueix l’escola per la compra i venta de video-cassettes, no hi ha cap raó, sinó al contrari, que impedeixi concentrar la seva producció en unes poques fàbriques i augmentar fins a límits insospitats la força productiva del treball utilitzat en ella, augmentar-la per mitjà del capital fixe. Per això, el mode de producció capitalista propiament dit –la subsunció real del treball en el capital i l’extracció de plusvàlua relativa– té poca cabuda en els serveis i coincideix bàsicament o totalment amb la producció de mercaderies, amb la fabricació de productes materials.[16]
28. L’estat podria tenir, com ha tingut l’espanyol, fàbriques d’automòbils, la SEAT. En aquest cas produïa un bé mercantil que genera un excedent i aquest excedent té un ús polític. L’estat el fa servir pel que considera. El pot invertir en sanitat, per finançar guerres, per apuntalar un estat feixista… continua no sent un treball productiu en termes capitalistes. Com hem vist més amunt, el procés de privatitzacions ha convertit l’anterior SEAT, Telefònica… en empreses capitalistes.
29. Un cop sabem qui som i qui és el nostre enemic podem abordar la nostra forma de lluita. És aquí quan podem reflexionar sobre el mètode de lluita que anomenem vaga. Si només fem vaga, que purament significa no anar a treballar, no impedim que cap empresari es quedi la nostra plusvàlua perquè no en generem. En tot cas posem fricció en algunes famílies a l’impedir que vagin a treballar i que es facin càrrec de les criatures, ho aconseguim de manera indirecta, però sovint, i aquí intervé la guerra comunicativa. Com que el govern disposa dels mitjans de comunicació, no generem en les famílies una força aliada sinó al contrari. Aquí hem d’intervenir de manera urgent. En tot cas, aquesta manera de dificultar la circulació del capital és indirecta, auxiliar, secundària.
30. Tanmateix, hem vist que aquestes vagues han servit molt, han activat el factor subjectiu, ens hem reconegut, ens hem unit lluitant. Però cal ser realistes per ajustar l’ús de l’arma de la vaga en les futures etapes en la lluita. Les vagues, als docents públics, ens serveixen per a generar un marc de lluita, són un marc en el que podem intervenir i fer pressió al govern i imposar les nostres reivindicacions. És a dir, les vagues per elles mateixes, en el camp de l’ensenyament públic, no suposen una pressió econòmica per al patró, perquè no tenim patró, ja que som un servei que ofereix l’estat. Una vaga sense intervenció política, sense mobilitzacions, no és una eina útil. La importància està en l’acció política. Això no passa en altres sectors laborals, si un treballador de Repsol fa vaga però es limita a quedar-se a casa, ell no ingressa diners però l’empresari tampoc s’enriqueix. Si nosaltres fem vaga, en Cambray cobra igual i l’estat s’estalvia diners, en termes econòmics només hi perdem nosaltres. Per tant, la nostra intervenció ha d’anar enfocada més aviat en la intervenció política que no pas en la pressió econòmica derivada immediatament de la vaga.
31. En termes generals, a les docents públiques les vagues per elles mateixes, sense més, sense una intervenció política construïda eventualment en el seu marc, ens debiliten més que no pas debiliten l’enemic, no ens desgasten per igual. La vaga per a nosaltres és una arma que per cada dard llançat a l’enemic ens causa dues baixes. La lluita no és gratis, mai ho ha estat, la llibertat només és per aquells qui s’han atrevit a jugar-se la vida i no han mort en l’intent però hem de saber manejar bé les armes. Podem fer servir l’arma de la vaga assumint que ens fereix més que no pas fereix l’enemic perquè hi ha moments en que és essencial fer-ho i és útil per a acumular forces com ho hem vist aquests cinc dies. Però fer-la servir a partir d’ara suposa un cost que només tindria sentit si ens decidim a una lluita a vida o mort, si estem decidides a fer l’assalt definitiu, si hi ha un pla de lluita que ofereixi garanties d’èxit. La nostra fortalesa no són les conseqüències econòmiques que es deriven de fer vaga, sinó la intervenció política que fem, que no necessàriament ha d’anar vinculada a la vaga.
32. Que els professors haguem ocupat la seu d’ERC és extremadament positiu[17]. Impedir que en Cambray fes la presentació del Saló de l’Ensenyament, les manifestacions al territori, els talls a les rondes. Això és intervenció política. Intervenció en la societat, superant el nostre restringit marc laboral, per a aconseguir els nostres objectius. Exercir poder, poder popular, el poder de la classe treballadora contra la burgesia.
33. Marx donava resposta a Domela Nieuwenhuy el 22 de febrer de 1881:
Un govern socialista no pot posar-se al capdavant d’un país si no existeixen les condicions necessàries perquè pugui prendre immediatament les mesures encertades i espantar a la burgesia prou per a conquistar les primeres condicions d’una victòria conseqüent.[18]
Espantar la burgesia. Espantar el govern. Hem de fer una força tal que el govern retrocedeixi. Hem de preparar aquest embat. I la nostra major debilitat, a part de la repressió, són les pròpies vulnerabilitats: vivim perquè rebem un salari, i no rebem un salari sinó anem a treballar. Si no podem viure no podem lluitar. Gil de San Vicente diu que nosaltres resistim perquè volem viure i vivim perquè volem resistir[19]. Les vagues són un pols entre empresari i treballadors, el primer no rep plusvalor en la mesura que els altres no mengen, qui sigui capaç d’aguantar més guanya, però això no ens serveix a les treballadores de l’estat. Marx diu que quan xoquen dos drets iguals i antagònics, decideix la força.
34. Així doncs preparem-nos per a la batalla. Podem generar lluites i manifestacions auxiliars, protestes, talls de carreteres, assalts a les seus d’ERC, de la UE… en última instància es tracta obstaculitzar el cicle del capital o de fer rebombori polític. Però cal que enfoquem bé la nostra arma definitiva: no posar notes el juny. Això pot espantar prou el govern, les universitats privades que esperen els seus clients anuals,… Però això no es pot fer gens alegrement, si ho fem sense organització sortirem derrotades i molt damnificades. Cal càlcul, planificació, capacitat d’anticipació, preveure jugades futures… i desenvolupar els aspectes fonamentals per afrontar aquest embat: decidir objectius, caracterització de l’acció, organització de l’acció, cerca d’aliances.
35. En primer lloc hauríem d’establir i fer evidents els objectius. Per saber quan hem guanyat. Per saber quan acabar la lluita. Ara mateix hi ha un munt de reivindicacions que pel fet de ser tantes són mobilitzadores, però al seu temps també poden actuar com a element de dispersió. Què passa si finalment el govern n’accepta unes quantes però la resta no? Què passa si les accepta totes menys una? Cal clarificar objectius, també per a poder ser més efectius en termes de propaganda. Penso que l’objectiu essencial és derrotar el nou currículum per a ESO i batxillerat i imposar el català a les aules, penso que aquestes són la màxima concreció dels interessos de la burgesia espanyolista i l’europea dels quals brollen la resta d’aspectes. No es tractaria de postergar el nou currículum, ni d’esmenar-lo parcialment… es tracta d’imposar que la funció de l’escola és pensar, i el pensament, a diferència del creure, és crític per definició[20]. Per sota d’aquest objectiu marc evidentment n’hi ha d’altres de laborals (ratios, jornada, juliol, revertir les retallades…) o de directament polítics (cessament del Cambray…), però hem de diferenciar allò principal d’allò secundari, concentrar i no dispersar.
36. En segon lloc la caracterització de l’acció. Tindrem en compte les dues forces en lluita. En primer lloc l’estat. Si no posem notes com a molt el que pot passar és que els alumnes perdin el curs, que les universitats privades perdin clients si no es garanteix la selectivitat, que les famílies es queixin. Es podria matisar aquesta mesura graduant només els alumnes de 6è de primària, 4 d’ESO i 2on de batxillerat, permetent que aquests alumnes passin de cicle. Si ens neguem a posar notes el sistema educatiu salta pels aires. No seria partidari d’una formula ambigua com per exemple posar a tothom AE o AS, és una mesura descafeïnada, no seria just pels alumnes que si que han treballat i s’assemblaria al En Procés d’Assoliment que tant critiquem, però això forma part del càlcul que s’ha de fer. Si fem servir aquesta mesura d’espantall no serveix, hem d’estar disposades a fer-ho i si per la pròpia dinàmica dels fets es resol abans millor, però no es pot jugar de farol. Això evidentment comportaria expedient per als porfessors, no ens hem d’enganyar, però per això cal organitzar bé l’acció perquè la pròpia mesura repressiva sigui inassumible pel govern, no poden acabar amb una gran majoria de professors. Donar-li la volta. Una desobedient es pot posar a la presó però no es pot posar tot un poble o una classe conscient a la presó.
37. Avaluat des de la perspectiva dels docents, des de les nostres pròpies forces, aquesta mesura, per ella mateixa, té l’avantatge que no ens damnifica econòmicament. Seria convenient acompanyar-la d’una o algunes vagues, amb accions polítiques en el seu marc, per la importància decisiva del factor subjectiu, tot i que caldria no abusar d’aquesta eina que ja hem demostrat que de manera prolongada ens perjudica més que no pas ens beneficia. Així aconseguirem el nostre pic de força on hauríem d’aconseguir l’objectiu. Sense perdre de vista que allò essencial és una tasca tan invisibilitzada, individual i allunyat de la mobilització com és no posar notes a Esfera. Tenim dos mesos per a organitzar bé l’acció. Des d’ara fins al juny hem d’estalviar, hem de crear caixes de resistència al centres. A més, al juny hi ha la paga extra, això pot oferir un respir. El juny es prolonga fins el juliol, obrint la porta a desobeir anar a treballar aquells dies.
38. Entenem que hi ha companys i companyes que simpatitzen amb nosaltres però que per motius ben diferents estan impossibilitats per a fer vagues. No hem de veure en ells i elles enemics. Però si que els hem d’exigir que siguin més valents en altres aspectes: poden penjar més cartells, assistir a reunions, parlar am famílies, posar diners a la caixa de resistència… Una cosa és que objectivament no es pugui fer vaga, l’altra és formar part del camp oposat o ocultar amb l’excusa de no fer vaga la pròpia oposició als interessos dels treballadors i treballadores. Hi ha molta feina per fer i en molts camps, no tot és la vaga.
39. L’organització de l’acció. Els docents als centres hem de fer el treball d’agitació, de convèncer-nos a nosaltres mateixes que és possible, d’animar els companys indecisos. Hem de recuperar la llarga tradició de suport mutu, de crear caixes de resistència, de fer assemblees amb les famílies, connectar amb la comunitat del nostre barri. Seguint l’analogia anterior nosaltres som el vapor d’aigua.
40. Els sindicats serien la vàlvula que canalitza el gas. Tenen una major responsabilitat organitzativa i disposen d’alliberats. Per que l’acció sigui una bomba nuclear contra el departament cal una avaluació de quin és el percentatge adequat de professors que haurien de fer l’acció, amb un 70% n’hi hauria prou? més? menys?. Haria de ser un percentatge prou significatiu que serveixi tant per a esquivar la repressió com per aconseguir els objectius. Primer cal un exercici de càlcul. En segon lloc, els sindicats haurien de fer el recompte de docents que estarien disposats a no avaluar si s’aconsegueix aquest suposat 70%. Cal un recompte, real, sense mentides optimistes. Els sindicats haurien de monitoritzar, actualitzar les xifres, anar afegint les persones disposades. Es podria també fer per clàustres, un mínim de cent havien pensat els companys del Baix Penedès. En resum, no podem fer això espontàniament perquè ens hi juguem molt. Cal establir un mínim de persones que han de fer l’acció, passejar-se pels centres convencent, perseguint la gent, anotant les companyes decidides a fer el pas i socialitzant quantes som. Només si arribem a la xifra marcada fem l’acció, sinó, s’avorta. No és una feina de cara enfora sinó de cara endins.
41. Cerca d’aliances. Les aliances són de dues naturaleses. La primera és en el marc del col·lectiu docent. Si volem dirigir-nos als companys docents que encara no s’han sumat a la vaga pot resultar efectiu un discurs més aviat decantat cap els drets laborals. Molts companys i companyes estan atrapades en aquesta dicotomia: Pensen que no val la pena fer vaga, que lluitar no serveix per a res, però comparteixen el contingut de les crítiques que es plantegen,viuen en la derrota. Això no és res més que una expressió concreta del no hi ha alternativa al capitalisme, el comunisme ha fracassat i ja no hi ha alternativa, no hi ha futur. Són dos aspectes de la mateixa derrota ideològica. Si no hi ha futur, no val la pena lluitar, no val la pena fer vaga perquè no serveix per a res. Cal convèncer-los que evidentment hi ha futur i els fets demostren que hi ha un més enllà del neoliberalisme, just davant dels nostres ulls ara mateix s’està conformant un món multipolar. Ara mateix estem veient com si que hi ha alternativa al neoliberalisme, ja no és opinió ni iedalisme, són fets: Molt a pesar nostre, Xina i Rússia estan enviant a la paperera de la història el món unipolar, l’imperi ianqui europeu, hi ha futur per a la humanitat treballadora[21]. La fi de la història s’està acabant.
42. Si volem atraure les famílies, la nostra veritable força, cal explicar que hi ha en marxa un programa que vol destrossar la societat, vol aniquilar el pensament per tenir una classe treballadora encara més dòcil. Cal explicar a la societat amb pedagogia detalladament fins al mil·límetre perquè prenem aquesta mesura, quin és l’objectiu últim i com es pot evitar que no graduem.. No podem confondre l’audiència amb milers de reivinidicacions.
43. No només hi ha les famílies. Ens hem d’apropar a altres sectors del poble treballador que ja estan en lluita. Aquest proper dijous 7 d’abril, com ja s’ha dit, hi ha mobilitzacions en defensa de la sanitat pública. Però arreu hi ha Sindicats per l’Habitatge, a molts pobles i ciutats hi ha casals o ateneus populars, hi ha col·lectius feministes. Companyes, ens hem de fusionar amb la resta del poble treballador perquè tenim interessos idèntics. Mao deia que el poder neix de les masses.
44. Els mitjans de comunicació faran que tota la societat se’ns giri en contra, esteu condemnant la promoció per culpa dels vostres interessos egoistes ens diran. Serà bestial. Ens faran dubtar, alguns i algunes desertaran. Hem d’impedir que el dubte i la desmoralització cali en les nostres files. Ha de ser un boomerang: Accepta les nostres reivindicacions i hi haurà graduacions i selectivitat, sinó, ho aturem tot. Cal haver preparat el terreny, sobretot revertit amb la nostra propaganda dirigida a les famílies per a compensar la propaganda en contra. Hem de jugar a la guerra comunicativa[22].
45. A mode de resum, les tasques principals per a preparar l’acció de no posar notes el juny van en dues direccions: la primera és preparar bé l’acció entre els docents, feina interna, invisibilitzada però la més efectiva. La segona és aconseguir que les famílies i la resta del nostre poble ens recolzi, per això la nostra capacitat comunicativa ha de ser el més clara possible i ha d’anar encaminada a identificar els interessos de tota la classe treballadora. Si les vagues d’un sector laboral es guanyen hi guanya tota la classe treballadora.
* Jordi R. Professor de secundària. 1/4/2022.
**Les opinions expressades en el articles d’Opinió són exclusivament dels seus autors o autores.
Notes:
[1]EVALD ILIENKOV. La escuela debe enseñar a pensar. – Escuela de Cuadros con Rubén Zardoya https://www.youtube.com/watch?v=L77FSCayyVI
[2] Defensar la sanitat pública és defensar la vida. Grup en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona https://twitter.com/SanitatTGNPubli
[3] GIL DE SAN VICENTE, Iñaki. La crisis en Europa: petróleo, OTAN y geopolítica. 22/3/2022 https://www.lahaine.org/mundo.php/la-crisis-petroleo-otan-y
[4] El govern espanyol aprova el nou currículum de l’ESO, en què desapareix la filosofia. 29/3/2022 https://www.vilaweb.cat/noticies/nou-curriculum-eso-govern-espanyol-filosofia/
[5] “En procés d’assoliment” és una forma de maquillar les coses que no funcionen bé? Així ho veu Sergi Pàmies. 8/2/2022 https://www.ccma.cat/tv3/els-matins/en-proces-dassoliment-es-una-forma-de-maquillar-les-coses-que-no-funcionen-be-aixi-ho-veu-sergi-pamies/noticia/3144487/
[6] CASANOVAS, Marc. La lógica competencial como fundamento del currículo neoliberal. 11/4/2020 https://www.elsaltodiario.com/vientosur/la-logica-competencial-como-fundamento-del-curriculo-neoliberal
[7] SUN TZU. El arte de la guerra. Edición de José Ramón Ayllón. Pàg. 68 https://es.scribd.com/document/366930248/El-Arte-de-La-Guerra-Ayllon-Jose-Ramon
[8] BLANCO, VICENTE. Ideas educativas en Ernesto Che Guevara. 31/1/2017https://otrasvoceseneducacion.org/archivos/199290
[9] CCOO i UGT apoyan la adopción de las acciones militares necesarias para proteger a la poblacióncivil de Líbia. 22/3/2011
[10] GIL DE SAN VICENTE, Iñaki. “El capital”, un libro que asusta al Capital… y al reformismo. 25/2/2019 https://elsudamericano.wordpress.com/2019/02/25/el-capital-un-libro-que-asusta-al-capital-y-al-reformismo-por-inaki-gil-de-san-vicente/
[11] LAFARGUE, Paul. El dret a la peresa. Llibres de l’Índex. 2014. https://www.laie.es/llibre/el-dret-a-la-peresa/9788494288937/562834
[12] MARX, Karl. El capital. Llibre I. Tom III. Akal. Madrid. 2007. Pàgs. 91 a 106
[13] LUKÁCS, György. Dialéctica y conciencia de clase. Pàg. 28 https://elsudamericano.files.wordpress.com/2015/02/22-gyc3b6rgy-lukacs-coleccic3b3n.pdf
[14] GIL DE SAN VICENTE, Iñaki. Clases y pueblos. Sobre el sujeto revolucionario. 16/2/2014. Pàgs. 13 a 15
https://www.lahaine.org/b2-img14/gil_clases_y_pueblos_como_sujeto.pdf
[15] MARX, Karl. El capital. Libro I. Capítulo VI (inédito). Siglo XXI. 2009. Pàgs. 77 a 85 http://ecopol.sociales.uba.ar/wp-content/uploads/sites/202/2013/09/Marx_Cap%C3%ADtulo-VI-in%C3%A9dito.pdf
[16] ENGUITA, Mariano F. El problema del trabajo productivo. REIS. 1985. Pàgs. 133 a 135
[17] Els Mossos acordonen la seu d’ERC arran de l’ocupació dels professors en vaga. 30/3/2022
https://www.vilaweb.cat/noticies/video-sindicats-ensenyament-piquet-seu-esquerra-republicana/
[18] GIL DE SAN VICENTE, Iñaki. Doce apuntes sobre marxismo (IV). 24/6/2019
[19] GIL DE SAN VICENTE, Iñaki. Queremos seguir viviendo mediante la lucha, porqué cuando dejemos de luchar nos habrán exterminado. Botxe.eus. 5/7/2019
[20] GIL DE SAN VICENTE, Iñaki. Atreverse a pensar bien. recetario útil y oportuno para no pensar como tontas y tontos. 30/9/1997 https://www.lahaine.org/b2-img/gil.pdf
[21] El partido comunista ruso envió a Putin “20 medidas urgentes” para la transformación sociaista de Rusia. 30/3/2022 https://www.noticieronews.com/2022/03/30/el-partido-comunista-ruso-envio-a-putin-20-medidas-urgentes-para-la-transformacion-socialista-de-rusia/
[22] GIL DE SAN VICENTE, Iñaki. Guerra comunicacional. 30/3/2022 https://www.lahaine.org/mundo.php/guerra-comunicacional
