**
Amb les negociacions de pau entre el Front Polisario i el Marroc estancades des del 1991, el jovent sahrauí dels territoris ocupats ha esdevingut l’esperança de lluita, el relleu que ha de desencallar una situació cada vegada més tensa. Part de la lluita juvenil recau en les espatlles de les estudiants, que traslladen la causa del Sàhara Occidental a les universitats marroquines i retornen els coneixements adquirits a la seva comunitat. Mohamed Hali, de 26 anys, estudiant de la Universitat d’Agadir, és portaveu del moviment estudiantil sahrauí.**
El vostre moviment estudiantil és molt jove…
Sí, comença a prendre força després del alto el foc del 1991, ja que abans d’aquesta data ningú del nostre poble anava a la universitat, només es pensava en la guerra. Ara, en canvi, cada vegada més sahrauís accedeixen a l’educació superior i tenim presència pràcticament en totes les universitats marroquines, i dic marroquines perquè als territoris ocupats no hi ha ni una sola universitat. Així doncs, ens veiem obligats a deixar les nostres cases si volem continuar estudiant i a marxar a Agadir o a Marrakech. Abans una de les destinacions més demandades era Rabat, la capital, però van prohibir que hi estudiessin sahrauís.
Van prohibir estudiar a Rabat a totes les persones d’una procedència concreta?
Sí, i ho van fer per motius polítics, obviament. És la capital del Regne del Marroc, allà hi ha organitzacions, ONG, ambaixades, i les nostres accions tenen més ressó i influència. Ens van voler allunyar de l’epicentre, invisibilitzar-nos. El règim va reaccionar així, després que convoquéssim una serie de conferències i manifestacions a 400 metres del Palau Reial.
Com s’organitza el moviment estudiantil sahrauí?
Traslladem la causa del nostre poble a les universitats, però no sota una organització o sindicat, sinó com a estudiants sahrauís, sota el paraigüa del Frente Polisario. Som els seus representants –i els de tot el nostre poble- als centres d’educació superior.
A cada universitat hi ha un comitè d’estudiants sahrauís que treballa en dues direccions. De setembre a desembre la lluita pren un caire més sindical. Vetllem per la concessió de beques i de places a les residències, ja que òbviament hi ha discriminació cap a l’alumnat sahrauí, i pels drets d’inscripció, ja que hi ha carreres que ens són vetades. Els sahrauís no podem estudiar química, física, medecina, pilotatge d’avions, així que part de la nostra tasca és lluitar per poder accedir a aquestes disciplines.
Quina raó addueixen per no deixar-vos estudiar aquestes carreres?
Simplement no ens hi permeten la inscripció. És la història de sempre: cal mantenir els pobles oprimits en la ignorància perquè no puguin alliberar-se. Professions com la medecina o el pilotatge són prestigioses, podrien treure’ns de la misèria, per això no ens les deixen estudiar. A més a més, saben que el poble sahrauí comparteix els coneixements amb tota la comunitat, perquè quan tornem traslladem allò que hem après a la resta de persones que no tenen la sort de poder estudiar.
I, durant el segon semestre?
Des del gener fins a final de curs, centrem la nostra tasca en la lluita política. Traslladem a la universitat les diades i commemoracions sahrauís, organitzem xerrades i conferències per conscienciar l’alumnat i arribar també a la població marroquina, convoquem concentracions quan hi ha detencions o en suport a les més de 60 preses polítiques sahrauís, es fan grups de teatre i culturals,…
Realment dóna fruits l’intent de sensibilitzar la població marroquina?
El nostre enemic és el règim encarnat en Mohammed VI, no els ciutadans marroquins, ni la seva classe treballadora. Molts alumnes marroquins entenen que la sahrauí és una causa justa, però no poden parlar, no poden expressar aquest suport públicament, ja que a Marroc no hi ha llibertat d’expressió.
Quina relació teniu amb els col·lectius estudiantils del Marroc?
Treballem autònomament, però de vegades fem feina conjunta amb aquells grups amb qui tenim reivindicacions comunes, generalment comunistes o islamistes. Ambdós creuen en l’alliberament total, i a més els comunistes donen suport a l’alliberament dels pobles oprimits.
Sobta assabentar-se que el moviment estudiantil sahrauí té preses polítiques…
Tenim preses polítiques i també morts. És conseqüència de la política repressiva que Marroc aplica sobre l’estudiantat sahrauí i que va en dues línies: una més directa, consistent en fer intervenir brutalment les forces de seguretat contra les manifestacions i xerrades que organitzem dins la universitat, que està totalment militaritzada i encerclada per murs, que han fet créixer perquè ens quedem atrapats a dins quan carreguen. I l’altra, indirecta però igualment perversa, com és finançar i donar cobertura a grups paramilitars perquè ataquin els i les activistes sahrauís.
Quan us llicencieu, torneu als territoris ocupats?
Sí, però l’ocupació marroquina es basa en gran part en un ofec econòmic, no s’inverteix en infraestructures, els recursos naturals sahrauís són explotats per empreses estrangeres o pel propi Marroc i pocs sahrauís hi treballen, no es fan polítiques laborals als territoris ocupats… Tot plegat fa que sigui quasi impossible trobar feina, malgrat tenir una llicenciatura o un màster. A més a més, no hi ha ajudes econòmiques per la gent que està a l’atur.
Quines són les vostres reivindicacions com a part del jovent sahrauí?
En primer lloc, òbviament, que es garanteixi el dret a l’autodeterminació del nostre poble, per tal d’assolir la independència que tant necessitem. Ens cal la sobirania per aturar l’espoli econòmic que pateix el Sàhara Occidental i que empeny el nostre jovent a migrar per poder treballar, i sovint a trobar la mort en una pastera. El nostre poble és molt petit –no arribem al mig milió de persones- i el país és llarg i hostil, però amb una gran riquesa de recursos naturals que, si estiguessin sota el nostre control, permetrien a totes les sahrauís tenir una vida digna.
El jovent porteu ara el pes de la lluita als territoris ocupats. Com heu assolit aquest nivell de conscienciació?
Des de la intifada del 2005, però també des del desallotjament brutal del ‘campament de la dignitat’ de Gdeim Izik al 2010, la conscienciació de la gent ha augmentat. Pel que fa al jovent sahrauí, sempre ha estat lluitador perquè les detencions, les tortures, la presó, sempre han estat quotidianes, per tant aviat te n’adones de l’opressió a què ens sotmet el govern marroquí.
Us arriben ja conscienciats de casa, doncs.
Heu de pensar que la societat occidental no és com les societats nòmades, que partim d’una altra base. Aquí la transmissió és familiar, hi ha un factor sociològic en la conscienciació del jovent. Els valors de vida dels pobles nòmades faciliten els llaços comunitaris, si tu tens un factor de comunitat més fort, sensibilitzar la gent és molt més senzill.
Com a part del moviment tenim la responsabilitat d’organitzar les joves en la lluita, però també de fer visible el patiment de la nostra gent i explicar la seva història, fer coneixedors als i les joves d’altres països de la situació que vivim.
