La noticia és ja més o menys coneguda, la petició fiscal pels fets d’Altsasu s’ha materialitzat en peticions de pena privativa de llibertat d’entre 12 i 65 anys de presó per uns fets ocorreguts en un bar de la població de la Sakana navarresa i que es remunten a octubre de 2016.
Fa uns dies, Jonathan Martínez feia un seguit de piulades que enllacen 40 anys d’història entre els fets de Sant Fermin de 1978 i la petició fiscal que avui afronten aquests joves bascos. Unes piulades a les que modestament donaré format d’article per a difondre.
Martínez ens recorda que l’any 1978, en dates com les d’avui, es celebrava la Festa Major de Iruña, Sant Fermin. L’any 1978, és però, l’any en que la mort de Franco encara és present, el falangista Suárez és President del Govern espanyol, i el recentment condecorat pel rei Felip VI Rodolfo Martin Villa ocupa la cartera de Governació en una Espanya, pre constitucional, on encara no estava aprovada la sacrosanta carta magna.
1
978 un any després de la llei d’amnistia de 1977, on els crims del franquisme quedaven impunes per sempre més i els militants que van combatre la dictadura amb les armes a les mans, restàvem empresonats. Motiu pel qual, la plaça de braus de la capital navarresa es va transformar en un espai de reivindicació política en favor de l’Amnistia Total, per a totes les preses que encara quedaven entre barrots per lluitar per la democràcia.
La protesta però, va rebre una forta repressió per part de la policia armada amb ordres de “no os importe matar” . I així va ser, 1 mort i 100 ferides durant les càrregues de la jornada. Germàn Rodriguez, militant de LKI (secció basca de la Lliga Comunista Revolucionària), queia abatut pels trets de la policia.
Ja en aquelles dates, Martin Villa justificaria l’acció policial per l’existència i la lluita contra ETA. I la causa judicial contra la policia va ser arxivada.
La reacció popular no es va fer esperar i en dies següents, es convocava una vaga general per part dels sindicats bascos pel dia 11 de juliol. A Donosti, la mobilització és dissolta a trets per la policia i Joseba Barandiaran resulta mort, assassinat. Aquella mort, tampoc va suposar cap condemna judicial i el cas va ser arxivat al cap dels anys.
La mort de Joseba Barandiaran, va alçar en revolta la localitat guipuscoana Renteria, i la repressió policial àdhuc, va comportar que més enllà de la violència contra les manifestants es completés amb robatoris a botigues del poble per part dels cossos policials previ trencament de vidrieres i que aquests mateixos policies defequessin dins dels portals de les cases. Fins i tot els policies la emprenien a trets amb les ikurriñes amb crespons negres que penjaven de balcons. Fruit d’aquest episodi, i l’assemblea popular següent, neix la iniciativa “Que se vayan” de la mà, entre d’altres, del senador de Euskadiko Ezkerra, Juan María Bandrés. Un lema que esdevé cançó i que es popularitza durant els anys 80, arribant el 1983 a formar part de la banda sonora de la l’exitosa pel·licula “El pico”, ambientada al Bilbao de la transició en el que l’heroïna enllaça 2 joves. Un fill d’un guàrdia civil i un fill d’un dirigent de l’esquerra abertzale.
Avui, el lema de “Alde Hemendik” (que se´n vagin), és la base per la qual s’està demanant 375 anys de presó a un grup de joves perquè l’argumentari del Fiscal vol fer creure que aquest lema està dins l’estratègia d’ETA des de 1998. El cert però, és que el moviment contra les forces d’ocupació, sota aquest nom, neix de la mà de la protesta popular i amb l’ajud d’Euskadiko Ezkerra (avui dins el PSOE), a Renteria i l’any 1978. Fins i tot l’argumentari del Fiscal inventa que el logotip de la campanya (una fletxa de dues puntes, una enviant gendarmes a França i l’altre Guàrdies civils i policies a Espanya) és habitualment usat per ETA.
Com diu l’autor de les piulades, hi ha un fil argumental que enllaça la mort de German i la impunitat policial de llavors, amb les peticions fiscals desproporcionades d’Altsasua i és que contra ETA, tot s’hi val i sempre ha estat justificat, tingui o no versemblança. I és que com fa temps ens deien en alguna xerrada antirepressiva amb un advocat basc, si un noi de 18 o 19 anys de la dècada dels noranta, caminava pel carrer amb una garrafa de benzina i l’aturava la Guàrdia Civil, podien passar dues coses, que l’escena passes a Cadis (per exemple), i el noi digués que era pel tractor i “siga usted adelante”, o que passes a Euskal Herria i llavors… detenció, incomunicació, tortura, detenció de 4 o 5 persones més del poble, empresonament, judici a l’Audiència Nacional, condemna i la veritat segrestada en alguna fosca habitació de la caserna. De tota la vida, les baralles de bar, han estat això, baralles de bar, excepte si son a Euskal Herria i hi ha Guàrdia Civils implicats. La veritat altre cop segrestada en algun despatx o habitació fosca.
És per això que des d’Ítaca fem una crida a signar el manifest promogut per familiars de les persones detingudes i el retorn de la causa a les instàncies judicials de Navarra.
*Marc Garcia és membre d‘Ítaca
){kind=link}