El 18 de setembre va aparèixer als mèdia una noticia que m’ha fet pensar. Comença la verema a l’Estat francès i molts treballadors i treballadores de l’Estat espanyol, han hagut d’emigrar durant uns mesos per poder sobreviure.
He escoltat molts cops a la família de ma mare parlar de la immigració en primera persona. Van migrar als anys 50 a l’Estat francès, des d’un petit poble de Castella, la meua àvia amb la seva filla més gran. Van treballar a una fàbrica sense cap contracte i vivien allà mateix, en una mena de xaboles que havien construït per a les treballadores. Ma mare amb 12 anys es va quedar a càrrec de son pare malalt i una germaneta de dos anys. El que més dolor els va provocar va ser el trencament familiar i una total exclusió en la societat francesa que no feia cap esforç per integrar la gent treballadora d’altres parts del món. Dos anys després van decidir tornar al poble però no per quedar-se, sinó per iniciar una segona migració, aquest cop a Alcoi. La indústria a Alcoi necessitava mà d’obra i quan més barata millor i com acostuma a passar en aquests casos qui menys té més disposat està a treballar per menys. I així ara, amb un membre més de la família perquè l’avia estava embarassada, van viatjar sis persones sense res més que un parell de mudes. Els primers anys van compartir casa amb altra família immigrada, deu persones en un mateix pis de 80 metres. Van ser moments durs: treballaven molt, no tenien amics ni familiars i no entenien la llengua d’Alcoi, el català. Tampoc aquesta vegada es van trobar amb una societat que feia esforços per integrar la gent immigrada. Es van construir barris sencers d’habitatges de protecció oficial, barris sense serveis ni comerços que es convertien en els guetos de la migració andalusa i castellana que era prou nombrosa.
Però la memòria és selectiva i per les opinions que manifesten en parlar de la migració actual, m’atreviria a afirmar que han acabat oblidant la seua història. Trencaments de famílies, treballs precaris, mancances de drets, prejudici social… On és la diferència? I encara així no se senten identificats amb la migració actual.
Vivim un moment de desmemòria, ja no col·lectiva o històrica, sinó fins i tot personal. Tot eixe plec de gent, que han sentit la por a allò desconegut, que han treballar en les pitjors condicions, sense conèixer la llengua, amb famílies separades… Tota eixa experiència col·lectiva malauradament no es tradueix en solidaritat cap aquells homes i dones que hui dia es veuen obligats a fer el mateix pas. Al contrari la societat està plegada de prejudicis cap a la migració . Els prejudicis però mai són casuals, no existeix eixe racisme o xenofòbia perquè tinguem un “gen” que ens faça ser així, sinó perquè hi ha tot un tramat d’interessos del sistema capitalista en convertir les persones en mercaderies humanes i quan més barates i menys costos tinguen per a l’empresari millor. És si més no preocupant que eixa situació de la immigració, els i les treballadores d’aquest país no la valoren des de la complicitat i la solidaritat, doncs també les classes populars autòctones suportem la precarietat i això ens hauria de fer veure que el responsable de tot plegat és un sistema que només busca rendibilitat econòmica i que restringeix cada cop més els nostres drets. I ara amb la crisi i com apuntava la notícia de la verema, la migració torna a ser una via de supervivència.
Si la migració queda invisibilitzada o almenys les desigualtats que pateixen en general, menys visible encara és la figura de la dona migrada, malgrat que les dones representen als Països Catalans més del 45% de la població immigrada i això és molt si tenim en compte que actualment la població migrada representa al voltant d’un 15% de la població ( segons dades d’empadronament).
Tampoc però, les dones, tan aquelles que van rebre l’educació franquista i que van viure amb molts drets retallats per ser dona, com aquelles que vam nàixer després però coneixem les lluites que hi hagueren i continuen havent per acabar amb les desigualtats de gènere.
Tampoc elles mostren la solidaritat amb aquelles dones que per la seua condició de migrades, no gaudeixen a casa nostra de drets que nosaltres ja hem conquerit. Moltes no tenen dret a votar, ni a treballar, el reagrupament suposa un permís de residència per la dona però no de treball, tampoc els seus títols són homologats de manera que acaben recorrent als treballs més precàries. A més a més aquesta situació s’agreuja en el cas de les dones que pateixen violència de gènere, perquè no poden accedir a una independència econòmica i tampoc poden gaudir de les poques prestacions que atorga l’estat com ara les ajudes econòmiques. També cal denunciar que la Instrucció 14/2005 continua vigent i dicta que davant de l’arribada d’una dona estrangera que denuncia violència sexista s’ha d’esbrinar si la seua situació és irregular i en aquest cas seguir el procediment que pot derivar fins i tot en expulsió. Si bé és cert que des que es va aprovar la llei integral aquesta situació no ha tingut lloc, no és menys cert que està vigent i això deixa la dona sense papers, totalment indefensa.
Les dones que adquireixen permís de residència per reagrupament depenen totalment de l’home, fins i tot al seu document apareix el nom del seu cònjuge i si es queda sense feina i no li tornen a donar permís de residència, ella també és expulsada. Al segle XXI i a casa nostra, ens trobem amb dones que no tenen la categoria de ciutadanes sinó de “dones de”. Si aquesta situació la veiem arcaica i inadmissible per a les dones autòctones, em costa d’entendre que el feminisme no lluite amb molta més força, perquè els drets aconseguits siguin gaudits per cadascuna de les dones que viuen aquí.
Cal tenir en compte que la gran majoria de dones que migren a casa nostra, no ho fen en forma de reagrupació, hi ha una feminització de la migració i aquestes dones ho fan com a caps de famílies monoparentals i amb un projecte propi de migració.
Aquesta migració de les dones cada cop és més elevada als Països Catalans i respon a la situació política i econòmica tan dels països d’origen com els de recepció. A la gran majoria dels països europeus que són receptors de migracions, s’ha viscut en les últimes dècades un canvi social important: la incorporació de la dona al mercat laboral. Això ha suposat que les tasques de la llar, tradicionalment fetes per la dona, no puguen ser assumides, almenys en la seua totalitat, pel nucli familiar. Tampoc els estats han apostat per serveis públics professionalitzats. D’altra banda cal tenir en compte que aquestes feines no poden ser deslocalitzades, llavors la fórmula capitalista és la de portar mercaderia humana, en aquest cas dones, que es facen càrrec d’aquestes feines sense cap seguretat social ni sous dignes.
És aquest l’alliberament pel qual lluitem les dones dels Països Catalans? Reivindiquem que les tasques domèstiques no tiguen sexe, que cal compartir-les, que cal que l’estat proporcione serveis professionals, que s’equipare el règim especial de treball domèstic… però la realitat és que aquestes tasques hui dia les fan les dones migrades.
Cal acabar amb els obstacles que fan que les dones migrades no tinguen accés al món laboral i cal fer-ho des de la lluita conjunta perquè sabem molt bé la importància que té la independència econòmica per l’alliberament de la dona: cal regular i professionalitzar el sector serveis de vida diària, cal equiparar el règim especial de treballadors de la llar al règim general, cal homologar títols i facilitar formació, cal acabar amb la política restrictiva de reagrupament familiar i atorgar permís de treball a les dones, cal incorporar la perspectiva de gènere en les polítiques d’immigració, cal impulsar la producció i difusió d’informació sobre les discriminacions que pateixen, cal crear mecanismes alternatius a la denúncia per acreditar la condició de persona patidora de violència de gènere… Cal fer això i més. Cal caminar cap endavant però no podem retrocedir en els nostres drets i això és el que està passant als Països Catalans en matèria feminista, perquè com acabe de comentar a hores d’ara hi ha moltes dones, que ara i aquí no tenen ni dret a treballar.