Al llarg de tota la meva vida en la lluita política, (i aquesta l’arrossegue des de la segona part de la década dels 70) mai no hi havia vist i sentit el què ara pateix. Qualsevol concentració o acte de reivindicatiu o de protesta (legalitzat i amb permís governamental), és objecte per part de la policia, d’un seguiment sistemàtic, amb filmació en càmeres de vídeo i identificacions individuals (fets que només veiem quan l’acte es convocat per l’esquerra antisistema).
Actua la policia per lliure iniciativa o complint ordres governamentals? Cal dir que d’una o altra manera, la policia actua perquè se sent emparada per la gran obra neofeixista auspiciada pel socialdemòcrata José Luis Corcuera Cuesta, personatge provenient de la UGT (vergonya per a la classe obrera i l’esperit democràtic) i ministre des de 1988 al 1993, durant els governs de Felipe González, desenvolupant la cartera d’Interior. Tots aquests “psoeros” van inspirar-se en la tasca predecessora de la socialdemocràcia alemanya, en aquelles lleis primer d’emergència (anys 60) i després contra els radicals (anys 70). Cal vore com la socialdemocràcia aplana i legitima el camí del capital!
Però parlem de la vigent Llei Corcuera”. Llegim en el capítol III, article 20 apartat 1: “Los agentes de las fuerzas y cuerpos de seguridad podrán requerir, en el ejercicio de sus funciones de indagación o prevención, la identificación de las personas y realizar las comprobaciones pertinentes en la vía pública o en el lugar donde se hubiese hecho el requerimiento, siempre que el conocimiento de la identidad de las personas requeridas fuese necesario para el ejercicio de las funciones de protección de la Seguridad, que a los agentes encomienda la presente Ley y la Ley Orgánica de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad”
Caldria vore “quan és necessari per al exercici de les funcions de protecció” i qui ho determina. És el de sempre: qui controla als controladors? Perquè està clar que l’agafen d’una mena arbitrària. De res no serveix el dret a l’intimitat i a la lliure expressió.
Amb la coacció i la criminalització (perquè aquests fets que parlem son coacció i criminalització), volen restar força al desenvolupament d’una idea política (que la democràcia burgesa és igual a una democràcia de cartró, i que la dominació de classe és el poder burgès).
Hem de continuar denunciant la seva hipocresia i escampar als quatre vents les nostres idees polítiques fins que esgotem les nostres forces, perquè la veritat, la justícia social i el proper grau d’evolució humana estan de la nostra part.