Com que la premsa escrita és, essencialment, un gènere literari de ficció, de tant en tant cal, com en els culebrots, afegir personatges per fer bullir l”olla. El nou personatge protagonitzava el 2 de setembre la narració de tots els diaris i la portada de La Vanguardia: «Síria va llançar gas sarín». Tenint en compte que fins ara ningú sabia qui era, és curiós que ara el tal «sarín» serveixi per convèncer-nos a tots que cal anar a la guerra. Però si en «sarín» dóna a la cosa la lluentor de la novetat, hi ha altres aspectes que li donen un regust antic, quasi rústic: «John Kerry va assenyalar que disposen de proves que el govern sirià va utilitzar gas sarín contra la població». L”ampliació a les pàgines interiors, a càrrec del corresponsal Marc Bassets, encara reforçava una aroma familiar: «suposa una violació de la línia vermella que Obama va establir fa un any, quan va amenaçar amb represàlies si Al-Assad recorria a les armes químiques. Prohibides per acords internacionals després de la Primera Guerra Mundial, aquestes armes no distingeixen entre civils i militars». D”aquest darrer aspecte podem deduir que, en les seves darreres campanyes, els Estats Units i els seus amics ocasionals -França és ara el més apassionat- van utilitzar aquest tipus d”armes o bé van assassinar civils de pmanera perfectament discriminada. Però sembla que ara això és novetat quan, de fet, pel que han suggerit algunes informacions gens suspectes de comunistes, ni tan sols en aquesta guerra, fins ara civil, és una absoluta novetat la utilització d”armes químiques tant per part del govern com per part dels rebels.
Afortunadament, malgrat la sorprenent capacitat popular per consumir i assumir les més rocambolesques peripècies, arriba un punt que hom s”afarta de veure molts cops la mateixa pel·lícula i ni a Estats Units ni a cap altre lloc ho veuen clar: «Un sí del Congrés legitimaria la primera intervenció a l”Orient Mitjà des de l”Iraq davant una ciutadania escèptica davant qualsevol intervenció després d”una dècada de guerres. I reforçaria Obama i els EUA davant uns socis que, a excepció de França, han refusat afegir-se a la coalició militar». Després que hem vist Obama en nombroses causes més o menys «justes» empantanegar-se al Congrés ara tot fa pensar que això els semblarà millor que ampliar la cobertura sanitària o limitar l”ús d”armes. De manera que un Congrés així és, de fet, un instrument molt útil per saber el que no s”ha de fer: «El diari The New York Times hi afegeix una altra raó de pes: temia que, si ara actuava sol, el Congrés li negués el suport quan el necessités de debò en els pròxims tres anys, potser contra el règim d”Iran». El per què Iran és un règim i a la resta se”ls anomena països és un misteri que ens podran aclarir a les facultats de periodisme -o de geografia-, però sembla que la de Síria podria no ser la darrera guerra del Premi Nobel de la Pau del 2009, guardonat per «pels seus esforços per reforçar la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles» segons informa la Viquipèdia, font darrera de tot coneixement.
Hi ha, però, a qui el posa nerviós tanta mandanga democràtica al Congrés i la manca de diligència d”Obama. Informa Tomàs Alcoverro, l”oracle del senyor comte a l”Orient Mitjà: «Els grups de l”oposició, que sota la cobertura dels atacs nord-americans esperaven intensificar les seves operacions contra l”exèrcit regular, han criticat i deplorat l”ajornament». I encara un regalet per aquells que estiguin delerosos de creure en una narració «made in Hollywood» amb dolents de James Bond contra defensors de la democràcia: «Alguns dels dirigents temen que la intervenció armada, quan es porti a terme, s”aprofiti a més per bombardejar posicions de grups rebels vinculats a Al-Qaida». De manera que ara mateix, l”alternativa està entre fer-se pacifista o anar amb els dolents…que deuen ser els bons.