Amenaça d’intervenció militar al Níger. Què passa al Sahel?

El 1958, el poeta i líder sindical Abdoulaye Mamani, de Zinder (Níger), va guanyar unes eleccions a la seva regió natal contra Hamani Diori, un dels fundadors del Partit Progressista Nigerià. Aquest resultat electoral va plantejar un problema a les autoritats colonials franceses, que volien que Diori dirigís el nou Níger. Mamani es va presentar com a candidat del partit d’esquerra del Níger, Sawaba, una de les principals forces del moviment independentista contra França. Sawaba era el partit dels talakawa, els plebeus, o el petit peuple (“petit poble”), el partit dels camperols i la classe treballadora que volia que el Níger fes realitat les seves esperances. La paraula ’sawaba’ està relacionada amb la paraula hausa ‘sawki’, que significa alliberar-se de la misèria[1].

El resultat de les eleccions va ser finalment anul·lat, i Mamani va decidir no tornar a presentar-se perquè sabia que la sort estava signada contra seu. Diori va guanyar la reelecció i es va convertir en el primer president del Níger el 1960.

Sawaba va ser prohibit per les autoritats el 1959, i Mamani es va exiliar a Ghana, Mali i després Algèria. «Acabem amb la resignació», va escriure al seu poema Espoir (‘Esperança’). Mamani va tornar al seu país després del retorn del Níger a la democràcia el 1991. El 1993, el país va celebrar les seves primeres eleccions multi-partidistes des del 1960. El recent refundat Sawaba només va obtenir dos escons. Aquest mateix any, Mamani va morir en un accident de cotxe. L’esperança d’una generació que volia alliberar-se del domini neocolonial de França sobre el país està expressada a la commovedora sentència de Mamani “Acabem amb la resignació”.

Níger és al centre del Sahel africà, la regió situada al sud del desert del Sàhara. La majoria dels països del Sahel van estar sota domini francès durant gairebé un segle abans de sortir del colonialisme directe el 1960, per caure en una estructura neocolonial que segueix vigent en gran mesura avui dia. A la mateixa època en què Mamani va tornar d’Algèria, Alpha Oumar Konaré, marxista i antic líder estudiantil, va guanyar la presidència de Mali. Igual que el Níger, Mali arrossegava un deute criminal (3.000 milions de dòlars), en gran part generat durant el règim militar. El 60% dels ingressos fiscals de Mali es destinaven al pagament del deute, cosa que significava que Konaré no tenia cap possibilitat d’elaborar un programa alternatiu. Quan Konaré va demanar als Estats Units que ajudés Mali amb aquesta crisi de deute permanent, George Moose, sotssecretari d’Estat per a Assumptes Africans durant l’administració del president Bill Clinton, va respondre dient que “la virtut és la seva pròpia recompensa”. En altres paraules, Mali havia de pagar el deute. Konaré va deixar el càrrec el 2002 desconcertat. Tot el Sahel estava submergit en un deute impagable mentre les multinacionals recollien guanys de les seves precioses matèries primeres.

Cada cop que els pobles del Sahel s’han aixecat, han estat abatuts. Aquest va ser el destí del president de Mali, Modibo Keïta, enderrocat i empresonat fins a la seva mort el 1977, i del gran president de Burkina Faso, Thomas Sankara, assassinat el 1987. És la condemna que s’ha imposat als pobles de tota la regió . Ara, el Níger torna a avançar en una direcció que no agrada a França ni a altres països occidentals. Volen que els països africans veïns enviïn els seus exèrcits per posar “ordre” al Níger.

«França Fora!» A què es deu l’augment del sentiment antifrancès i antioccidental al Sahel?

Manifestació a Burkina Faso contra la presència neocolonial francesa a l’Àfrica Occidental. Estiu 2023.

Des de mitjans del segle XIX, el colonialisme francès ha galopat pel nord, oest i centre d’Àfrica. El 1960, França controlava gairebé cinc milions de quilòmetres quadrats (vuit vegades la mida de la mateixa França) només a l’Àfrica Occidental. Tot i que els moviments d’alliberament nacional des del Senegal fins al Txad van aconseguir la independència de França aquell any, el govern francès va mantenir el control financer i monetari a través de la Comunitat Financera Africana o CFA (abans Comunitat Francesa d’Àfrica), mantenint la moneda francesa del franc CFA a les antigues colònies de l’Àfrica Occidental i obligant els nous països independents a mantenir almenys la meitat de les reserves de divises a la Banque de France.

La sobirania no només estava restringida per aquestes cadenes monetàries: quan sorgien nous projectes a la zona, topaven amb la intervenció francesa (com en el notable cas de l’assassinat del president burkinès Thomas Sankara el 1987). França va mantenir les estructures neocolonials[2] que han permès a les empreses franceses apoderar-se dels recursos naturals de la regió (com l’urani del Níger, que alimenta un terç de les bombetes franceses) i han obligat aquests països a aixafar les seves esperances mitjançant un programa de deute i austeritat impulsat pel Fons Monetari Internacional[3].

El ressentiment latent contra França es va intensificar després que l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) destruís Líbia el 2011 i exportés la inestabilitat a tota la regió africana del Sahel. Una combinació de grups secessionistes, contrabandistes transaharians i ramificacions d’Al-Qaida es van unir i van marxar al sud del Sàhara per capturar gairebé dos terços de Mali, àmplies zones de Burkina Faso i regions del Níger. La intervenció militar francesa al Sahel a través de l’Operació Barkhane (2013) i mitjançant la creació del projecte neocolonial G-5 Sahel va provocar un augment de la violència per part de les tropes franceses, fins i tot contra civils. El projecte de deute-austeritat de l’FMI, les guerres occidentals a Àsia occidental i la destrucció de Líbia van provocar un augment de la migració a tota la regió. En lloc d’enfrontar les arrels de la migració, Europa va intentar construir la frontera sud al Sahel amb mesures militars i de política exterior, inclosa l’exportació de tecnologies il·legals de vigilància als governs neocolonials d’aquest cinturó d’Àfrica[4]. El crit «La France, dégage!» (“França, fora!”) defineix l’actitud de descontentament massiu a la regió contra les estructures neocolonials que intenten estrangular el Sahel.

Per què hi ha tants cops d’Estat al Sahel?

Manifestació contra la presència francesa a Bamako, Mali, Febrer 2022

Al llarg dels darrers 30 anys, la política dels països del Sahel s’ha erosionat greument. Molts partits amb una història que es remunta als moviments d’alliberament nacional i fins i tot als moviments socialistes (com el Parti Nigérien pour la Démocratie et Socialisme-Tarayya de Níger) s’han degenerat fins a convertir-se en representants de les seves elits, que, al seu torn, són conductes d’una agenda occidental. L’entrada de les forces de contrabandistes i d’Al-Qaida va donar a les elits locals i a Occident la justificació per asfixiar encara més l’escenari polític, reduint les llibertats sindicals ja limitades i extirpant a l’esquerra de les files dels partits polítics establerts. La qüestió no és tant que els líders dels principals partits polítics siguin ferventment de dreta o de centredreta, sinó que, sigui quina sigui la seva orientació, no tenen independència real de la voluntat de París i Washington. S’han convertit en titelles d’Occident.

Mancant instruments polítics o democràtics fiables, els sectors rurals i petit burgesos rebutjats dels països del Sahel recorren als seus fills urbanitzats en les forces armades perquè els dirigeixin. Persones com el capità de Burkina Faso Ibrahim Traoré (nascut el 1988), criat a la província rural de Mouhoun i que va estudiar geologia a Ouagadougou, i el coronel de Mali, Assimi Goïta (nascut el 1983), procedent de la localitat ramadera i reducte militar de Kati, representen aquestes àmplies fraccions de classe. Les seves comunitats s’han vist totalment marginades pels durs programes d’austeritat de l’FMI, el robatori dels recursos per les multinacionals occidentals i els pagaments a les guarnicions militars occidentals al país. Marginats, sense una veritable plataforma política que parli per ells, amplis sectors del país s’han unit a les intencions patriòtiques d’aquests joves militars, que alhora han estat empesos per moviments de masses —com a sindicats i organitzacions camperoles— als seus països. Per això el cop d’Estat al Níger està sent defensat en concentracions multitudinàries des de la capital, Niamey, fins a les petites i remotes poblacions frontereres amb Líbia. Aquests joves líders no arriben al poder amb un programa ben elaborat. Tot i això, senten certa admiració per persones com Thomas Sankara: el capità Ibrahim Traoré, de Burkina Faso, per exemple, porta una boina vermella com Sankara, parla amb la sinceritat esquerrana de Sankara i fins i tot imita la seva manera de parlar.

Hi haurà una intervenció militar prooccidental per enderrocar el govern del Níger?

Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental.

Les condemnes del cop d’Estat al Níger no es van fer esperar a Occident (sobretot a França). El nou govern del Níger, dirigit per un civil (l’exministre de Finances Ali Mahaman Lamine Zeine), va ordenar a les tropes franceses que abandonessin el país i va decidir tallar les exportacions d’urani a França. Ni França ni els Estats Units —que ha construït la base de drons més gran del món a Agadez (Níger)— estan disposats a intervenir directament amb les seves pròpies forces militars. El 2021, França i els EUA van protegir les seves empreses privades, TotalEnergies i ExxonMobil, a Moçambic demanant a l’exèrcit ruandès que hi intervingués militarment[5]. Al Níger, Occident va voler primer que la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental (CEDEAO, ECOWAS en anglès) envaís el país en nom seu, però el descontentament massiu als Estats membres de la CEDEAO, incloent les condemnes dels sindicats i les organitzacions populars, va impedir l’avenç de les “forces de manteniment de la pau” de l’organització regional. El 19 d’agost d’aquest any, la CEDEAO va enviar una delegació per reunir-se amb el president deposat del Níger i el nou govern. Ha mantingut les seves tropes en estat d’alerta, i ha advertit que ha triat un “dia D” no revelat per a una intervenció militar.

La Unió Africana, que inicialment havia condemnat el cop[6] i suspès al Níger de tota activitat en la unió, va declarar recentment que no s’havia de produir una intervenció militar[7]. Aquesta declaració no ha impedit que corrin rumors, com que Ghana podria enviar les seves tropes a Níger (malgrat l’advertiment de l’Església Presbiteriana de Ghana de no intervenir i de la condemna sindical d’una possible invasió). Els països veïns han tancat les fronteres amb el Níger.

Mentrestant, els governs de Burkina Faso i Mali, que van enviar tropes a Níger, han declarat que qualsevol intervenció militar contra el govern de Níger es prendrà com una invasió dels seus propis països. S’està debatent seriosament la creació d’una nova federació al Sahel que inclogui Burkina Faso, Guinea, Mali i Níger, que sumen una població de més de 85 milions d’habitants. Els rumors entre les poblacions del Senegal i el Txad suggereixen que aquests podrien no ser els darrers cops d’Estat en aquest important cinturó del continent africà. El creixement de plataformes com l’Organització dels Pobles d’Àfrica Occidental[8] és clau per a l’avenç polític a la regió.

L’11 d’agost, Philippe Toyo Noudjènoumè, secretari general del Partit Comunista de Benín, va escriure una carta al president del seu país i va formular una pregunta precisa i senzilla: de qui són els interessos que han portat Benín a entrar en guerra amb el Níger per matar de gana el seu poble “germà”?. “Volen comprometre el poble de Benín perquè escanyi el poble de Níger pels interessos estratègics de França”, va continuar; “els exigeixo que (…) es neguin a implicar el nostre país en qualsevol operació agressiva contra el poble germà de Níger (…) [i] escoltin la veu del nostre poble (…) per la pau, la concòrdia i el desenvolupament dels pobles africans”[9]. Aquest és l’estat d’ànim a la regió: audàcia per fer front a les estructures neocolonials que han impedit l’esperança. El poble vol acabar amb la resignació.

*  Vijay Prashad és escriptor i editor, director de Tricontinental: Institute for Social Research. 

Notes:

[1] Socialism in Sawaba: The Journey of Doctrines and Ideas in a Social Movement in Niger https://books.openedition.org/editionsmsh/51355?lang=en

[2] El Níger és el quart país del Sahel que viu un cop d’estat antioccidental https://peoplesdispatch.org/2023/08/01/niger-is-the-fourth-country-in-the-sahel-to-experience-an-anti-western-coup/

[3] Vida o deute: el domini del neocolonialisme i la recerca d’alternatives a l’Àfrica https://thetricontinental.org/dossier-63-african-debt-crisis/

[4] EuroMed Rights: ARTIFICIAL INTELLIGENCE: THE NEW FRONTIER OF THE EU’S BORDER EXTERNALISATION STRATEGY https://euromedrights.org/wp-content/uploads/2023/07/Euromed_AI-Migration-Report_EN-1.pdf

[5] L’exèrcit de Ruanda és el proxy francès en sòl africà https://peoplesdispatch.org/2021/09/09/rwandas-military-is-the-french-proxy-on-african-soil/

[6] El president de la Comissió de la Unió Africana condemna l’intent de cop al Níger. https://au.int/en/pressreleases/20230726/chairperson-african-union-commission-condemns-coup-attempt-niger

[7] Níger: la Unió Africana rebutja qualsevol intervenció militar i es desmarca de la CEDEAO https://www.lemonde.fr/afrique/article/2023/08/16/l-union-africaine-rejette-une-intervention-militaire-au-niger_6185522_3212.html

[8] Els moviments populars de l’Àfrica Occidental demanen una major unitat mentre França anuncia una “reorganització” militar https://peoplesdispatch.org/2023/03/04/west-african-peoples-movements-call-for-greater-unity-as-france-announces-military-reorganization/

[9] https://histoireetsociete.com/2023/08/04/le-parti-communiste-du-benin-notre-peuple-ne-participera-pas-a-lagression-du-peuple-frere-du-niger/

+ El Franc CFA, una moneda colonial, servil i depredadora: https://www.cadtm.org/Le-Franc-CFA-une-monnaie-coloniale-servile-et-predatrice