[ANÀLISI] Els camins de Convergència després del 27S

Convergència té com a principal virtut la seva capacitat de moure’s ràpid per adaptar-se als canvis que la podrien deixar fora de joc. I alhora també té una gran capacitat de controlar els tempos polítics per evitar que els esdeveniments desbordin sobtadament la seva hegemonia política. Des de 2012 n’ha protagonitzat uns quants exemples. De llegir correctament la mobilització de l’Onze de Setembre i convocar eleccions anticipades, a bastir una estratègia de dilació del referèndum per a evitar que tot es precipités cap a una via desobedient. D’aconseguir fer una consulta que ni acatava ni desacatava les resolucions del Tribunal Constitucional -un espectacular exercici de malabarisme polític-, a dilatar el següent pas durant gairebé un any per a poder continuar situant les seves peces al tauler amb opció de victòria.

El pal de paller de la política a Catalunya des de 1980 ha posat en marxa una operació de refundació per a batallar per continuar essent la primera força de Catalunya i la primera força del catalanisme. Les dinàmiques polítiques dels darrers quatre anys, protestes socials i procés sobiranista, estan amenaçant seriosament la seva posició. Tot i que CiU havia aconseguit surfejar l’onada sobiranista i acabar fent-se amb les regnes del procés, a cada bugada ha perdut un llençol (o dos). Per això s’ha acabat instal·lant a Convergència el convenciment que era necessària una operació de renovació profunda, de refundació.

Una part important de la massa electoral de CiU ha constatat l’esgotament de l’autonomisme i s’ha esporuguit alhora davant el perill de fractura social que pot comportar la crisi. El pactisme simbolitzat per Duran i Lleida -guanyador indiscutible de les eleccions estatals de 2011-, ja era un estigma un any després. La corrupció sempre havia sobrevolat la imatge de CiU, però des del cas Palau el rumor es convertí en evidències i fets documentats, amb la rematada final de la confessió de Jordi Pujol. L’estratègia del “govern dels millors” -agenda d’austeritat a ultrança- ha minat de forma molt aguda el prestigi i els suports a CiU entre les classes populars.

Aquests tres elements s’han volgut neutralitzar amb el trencament amb UDC -i d’UDC-, amb un distanciament formal de la família Pujol i amb l’escenificació d’un suposat gir social. La refundació formal, però, porta ajornant-se des de l’estiu de 2014, quan arran de la confessió de Jordi Pujol, alts dirigents de CDC van verbalitzar per primera vegada en públic aquesta opció. L’entrada en escena, però, de la “llista del president”, pretén donar l’impuls definitiu a la refundació de Convergència.

Aquesta estratègia permetria per un cantó poder afrontar la refundació del partit sense la pressió d’un escenari electoral en què es concorre amb les sigles pròpies, i de posar en valor la figura d’Artur Mas, ara mateix el principal actiu polític convergent.

Quin és el full de ruta de la nova Convergència?

L’anàlisi de totes les estratègies i declaracions polítiques de calat que s’han emès des de CDC i des de l’entorn presidencial, dibuixen un desenvolupament en quatre actes.

En el primer acte, totes les accions apunten cap l’objectiu d’evitar el desplaçament de l’hegemonia política i de l’hegemonia del sobiranisme cap a altres espais. La llista del president té com a objectiu no tant una victòria del sobiranisme en abstracte, sinó una victòria de Mas com a líder imprescindible del sobiranisme. La necessitat d’una única veu i d’un lideratge fort per a poder continuar pilotant el procés. Una visió, la de Mas com el president sense el qual no hi ha procés, que fins i tot ha estat indirectament reforçada des de les files d’ERC quan Junqueras va afirmar que si era el més votat, podria renunciar a la presidència en benefici de Mas.

Quan Mas va confrontar a Molins de Rei el passat 20 de juny el sobiranisme al “sí se puede”, deixava al descobert quin seria el seu estratagema per a polaritzar les eleccions. Aglutinar el sobiranisme convençut al voltant de la llista del president i desplaçar votants d’esquerres del seu vot a ERC o la CUP cap al vot a l’artefacte que construeixin ICV i Podemos. I l’estratègia sembla que resulta a les enquestes. En l’enquesta GESOP del Periódico, al gener ERC avantatjava CiU en dues dècimes en intenció de vot, mentre que ara mateix Convergència -o el succedani de Llista del President- és primera força seguida de prop per l’artefacte d’ICV i Podemos, mentre ERC perd pistonada.

El segon acte gira al voltant de la configuració de noves legitimitats polítiques després d’un resultat del 27S hipotèticament favorable a CiU. Des de setembre de 2012 i fins el 9N, es va dibuixar un esquema en el qual les associacions sobiranistes vehiculaven la mobilització i els anhels de canvi de la societat mobilitzada, i els actors polítics simplement recollien aquesta voluntat i intentaven materialitzar-la. Això beneficiava tant el sobiranisme, que feia assumir als partits polítics catalanistes l’objectiu del referèndum, com a ERC i Convergència, en un moment de fort descrèdit per als partits tradicionals.

A partir del 9N desapareix l’objectiu compartit i inqüestionable del conjunt de l’independentisme. El 9N gasta la carta del referèndum d’autodeterminació -l’escenari clàssic, conegut i legitimat d’un procés d’independència- i, per tant, desapareix l’element que unificava tot l’independentisme. A partir d’aquest moment, el sobiranisme apel·larà bàsicament al patrimoni polític acumulat en dos anys de mobilitzacions i a l’esforç final per a completar l’etapa com a elements de cohesió. Però aquests no són, ni de bon tros, elements tan cohesionadors com la “data i pregunta”.

De tot aquest marasme post 9N, Mas i el seu equip volen obtenir una nova legitimitat que passi pàgina a l’esquema anterior. Un lideratge inqüestionable, el de Mas, guanyat en unes eleccions, que li permeti imposar el seu full de ruta un cop superada la fase del referèndum. I aquest és un procés que ha anat fent pas a pas des del novembre passat.

El tercer acte és l’acumulació de forces durant 18 mesos, avalada pel full de ruta signat amb ERC i les entitats del sobiranisme oficial. La construcció d’un nou govern, la construcció d’un partit-moviment refundat i la posada en marxa d’una nova agenda política. I enmig de tot aquest procés, les eleccions estatals jugaran un paper cabdal. Falsar o donar ales a la regeneració de l’estat i, per tant, a les aspiracions federalistes. I molt probablement, la intenció de Convergència d’emular l’experiència escocesa a Westminster. Els 56 sobre 59 diputats obtinguts pel SNP el passat 7 de maig a les eleccions britàniques va entusiasmar el món convergent. La translació aquí del SNP seria una reedició de la llista del president al Congrés espanyol. Una idea que trasporta directament a la Solidaritat Catalana de 1907, tantes vegades apel·lada des del “transversalisme”.

El quart acte és la negociació amb l’estat. El nou sobiranisme convergent ha anat anunciant en els darrers dos anys els seus límits. Un màxim basat en un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’estat i un mínim basat en una oferta de l’estat de sobirania fiscal i cultural, amb garanties de ser una oferta blindada, i sotmesa a plebiscit popular. Fora d’aquest ventall queden tant qualsevol acte d’insurrecció o desobediència, com qualsevol negociació basada en esquemes autonòmics tradicionals. Tota l’aposta per l’autodeterminació, doncs, fiada a la voluntat de la Unió Europea de forçar l’estat espanyol a pactar un referèndum amb Catalunya.

Aquesta seqüència traçada pels estrategues de Convergència s’haurà d’acarar, però, a un escenari de fragmentació de la representativitat i de desplaçament del vot cap a les opcions que la gent identifica clarament com de canvi. Fa pocs mesos enrere, ningú s’hagués atrevit a pronosticar que en les eleccions municipals de Sabadell els cinc primers partits estarien en una forquilla de menys de 2.000 vots de diferència, gairebé un empat tècnic. I menys encara que l’alcalde seria del tercer partit en vots, formant govern juntament amb el quart partit en vots. Tot obert.