Prop de dues-centes persones van omplir ahir un dels auditoris de les Cotxeres de Sants a Barcelona per seguir l’acte sobre lluita institucional, unitat popular i ruptura real als Països Catalans que havia convocat Endavant OSAN. Les persones que hi van intervenir representaven la primera línia política de la CUP a dia d’avui. Els alcaldes de Capellades i Berga, Aleix Auber i Montse Venturós; els regidors de Pedreguer i Barcelona, David Prats i Josep Garganté; i les tres persones que encapçalen l’equip de candidats a les primàries de la CUP, Josep Manel Busqueta, Anna Gabriel i Antonio Baños.
On comença el canvi
La lluita per la bassa i l’obertura del Casal Panxo van ser els dos punts d’inici d’un procés de canvi polític que ha portat la CUP a governar a Capellades i Berga, dos pobles on l’hegemonia convergent havia estat total. Lluites i espais que van autoorganitzat una part de la gent jove del poble, que van apropar gent de totes les generacions i sobretot que van generar la consciència que calia fer alguna cosa, que calia moure’s políticament, tal com va explicar Auber.
Venturós va explicar que “a Berga, no es podria entendre la penetració del discurs de l’esquerra independentista ni el resultat electoral de la CUP sense el fet que hi ha un teixit associatiu, sobretot de gent jove, molt potent. Parlem del Casal Panxo, però també d’entitats culturals i de lleure no polítiques”. Un element que David Prats també va remarcar en el cas de Pedreguer.
Aquest canvi polític que s’ha anat gestant en els darrers 10 anys el va explicar molt bé Venturós amb una dada: “No conec gairebé ningú de més de 40 anys que no hagi votat almenys una vegada a Convergència. Però conec molt poca gent de menys de 35 anys que ho hagi fet”.
A qui es deuen les candidatures municipals?
“El 2007 i el 2011 no vam voler entrar en un tripartit contra CiU. Hi havia gent que ens deia: jo vull que feu fora Convergència. I jo pensava que el que m’agradaria que em diguessin és: jo vull que governi la CUP”. Així explicava Aleix Auber la seva aposta per créixer pas a pas, en base al projecte propi, i no entrar en estratègies oportunistes de pacte i fronts a la contra.
Per Venturós, la relació entre la gent i la candidatura ha de ser d’anada i tornada. “Molta de la gent que ens ha votat ho ha fet perquè siguem nosaltres, els sis regidors, qui arreglem les coses. El nostre repte és demostrar-los que només amb la implicació activa de la població podem realment arreglar-les, i animar-los a fer-ho”.
David Prats va alertar també del risc de fer candidatures que no estiguin arrelades al municipi, i que només responguin a la lògica d’un petit grup desconnectat de les lluites reals. Per Prats, a Pedreguer van posar com a premissa per a fer la candidatura que no se’n ressentís el treball de base i que la candidatura es degués al teixit associatiu, fos una candidatura de servei al que ja hi ha fora de l’ajuntament a Pedreguer.
L’austeritat com a eina privatitzadora
Josep Garganté, regidor de l’ajuntament de Barcelona, va relatar amb diversos exemples com la política de recentralització està servint per forçar la privatització i externalització de serveis als ajuntaments. La LRSAL, a la qual també s’havien referit els alcaldes de Berga i Capellades, impedeix contractar nou personal públic i obliga els ajuntaments a que si volen augmentar serveis ho facin via externalitzacions. Com a exemple, va exposar que només 6.000 treballadors de l’ajuntament de Barcelona eren funcionaris públics -la meitat d’ells policies locals-, però que encara no havien aconseguit saber el nombre total de treballadors externalitzats.
Tot i així, Garganté va dir que era possible subvertir aquesta llei per diverses vies, fins i tot a través de l’enginyeria legal. Com a exemple, va citar com regidors del propi PP o de CiU havien explicat com podien contractar funcionaris públics transvassant-los d’altres administracions als ajuntaments.
I al parlament autonòmic de Catalunya, què?
“La institució limita i el carrer expandeix”. Aquesta és la visió d’Antonio Baños sobre el paper que juguen les institucions en l’actual sistema. Tot moviment aconsegueix créixer al carrer, però quan traspassa a les institucions es troba tots els límits legals i polítics per a continuar fent camí. Per Josep Manel Busqueta, a les institucions “només hi hem d’anar amb dos objectius”. El primer, per a l’economista seria fer-hi una tasca de contenció contra l’avenç de la maquinària legal del capitalisme. El segon seria treure al carrer les confrontacions existents al parlament.
“Anem al parlament autonòmic a dinamitar-lo a través d’un procés constituent”. Aquest és l’objectiu que Antonio Baños marca a la CUP per a la propera legislatura. Per ell, la crisi és també una crisi per veure qui mana. “Tenim un parlament de ficció i un govern de ficció”. Baños considera que els partits polítics autonomistes estan en profunda crisi perquè no estan preparats per a instituir noves institucions, sinó només per a gestionar les existents. Baños també constata les dificultats dels partits que pretenen fer canvis evolucionant l’actual model cap a un de nou per la via de les reformes legals. Conclou que al parlament caldrà “enfortir-nos, perquè anem a enfrontar-nos a tots els poders”.
Precisament Josep Manel Busqueta, fent el paper que els que l’han proposat com a candidat a primàries de la CUP esperen que faci al parlament autonòmic, va fer una anàlisi global per acabar aterrant sobre la realitat política del Principat. Per Busqueta, estem immersos en un capitalisme de sobreacumulació. Això vol dir que el sistema necessita cada vegada xuclar més beneficis de més àmbits. Aquest és el quid de l’atac als drets socials. Ara mateix, per Busqueta, no hi ha possibilitat d’una nova etapa de redistribució, d’un nou pacte social que recuperi espais per a l’estat del benestar. Va explicar com aquesta crisi ha traspassat a l’estat espanyol i com, seguint una constant històrica, la crisi social i la nacional han anat de bracet i la resposta de l’estat ha estat també l’habitual: l’autoritarisme. En aquest sentit, va preconitzar que per a la CUP no hi havia marxa enrere: la independència ja estava assumida i el camí de la transformació social també. “Anem a totes”.
Anna Gabriel va cloure l’acte amb una intervenció on va refermar que els eixos de l’actuació parlamentària de la CUP a la següent legislatura havien de ser el procés constituent i el pla de xoc contra l’emergència social. Així mateix, Gabriel va dir que era imprescindible marcar un punt de ruptura clar amb l’estat per evitar que els processos de canvi s’anessin dilatant. Gabriel també va exposar que s’havia d’evitar que encasellessin la CUP en una única majoria parlamentària, i va dir que calia no renunciar a res i mantenir-se dins els principis.
