La commemoració del centenari de la Revolució Bolxevic ens ha portat a la realització de múltiples actes commemoratius, conferències i anàlisis sobre els fets de 1917, així com tot el bagatge teòric i organitzatiu que va donar lloc a la consecució del poder per part de la classe obrera l’octubre de 1917.
En aquest article volem centrar-nos concretament en les aportacions realitzades per les dones socialistes i el paper que van tenir durant la II Internacional i fins l’esclat de la I Guerra Mundial (recordem que la II Internacional es dissol el 1914, el mateix any d’inici de la Guerra Mundial). I volem fer-ho centrant-nos precisament en les aportacions teòriques i organitzatives. I és que les organitzacions de dones socialistes van avançar molts dels debats que posteriorment marcarien punts d’inflexió en el desenvolupament del moviment comunista internacional i que donarien peu a algunes de les aportacions més rellevants del mateix Lenin.
Si parlem de les dones socialistes durant la II Internacional, es fa necessari parlar de la lluita pel sufragi femení. Ens trobem en els anys coneguts com la primera onada del feminisme, amb l’emergència de moviments de dones que reclamen el dret a vot. Cal situar, no obstant, que les líders de la socialdemocràcia alemanya (es fa imprescindible parlar de la Socialdemocràcia Alemanya per entendre la II Internacional) com Clara Zetkin i Rosa Luxemburg mai no es van identificar amb el moviment feminista, que entenien com un moviment burgès del que els separava tant una qüestió d’objectius com una qüestió tàctica.
El dret a vot de les dones, com un dels drets polítics i democràtics, constitueix un element de la superestructura política i ideològica. La teoria marxista, tot i entendre que infraestructura i superestructura es troben en relació dialèctica (i, per tant, s’influeixen mútuament), considera que en última instància és la infraestructura (les condicions materials d’existència, l’economia) la que determina el desenvolupament d’una societat. Aquesta premissa del marxisme ens podria portar a pensar que el dret a vot de les dones podia esdevenir una qüestió secundària, en tant que no es tracta d’un element directament econòmic.
Aquesta reflexió, però, hagués estat acusada (i amb raó) d’un excessiu simplisme. Per Clara Zetkin, la demanda del dret a vot és una demanda antiga però només va adquirir força quan la creixent participació de les dones en la vida econòmica (aquí ens estem referent a l’economia productiva formal) porta les masses de dones a reclamar els drets polítics derivats de la seva participació en la producció. Mentre que les dones burgeses estaven interessades en la igualtat amb els homes dins la societat capitalista (sense qüestionar-ne les bases), les dones obreres havien de prendre part juntament amb els homes en la destrucció d’aquesta societat i per això havien de poder prendre part en aquesta lluita sense restriccions legals.
I això ens lliga amb algunes de les disputes teòriques que a principis del s.XX tindria Lenin dins el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i que queden plasmades en el ‘Què fer?’. Aquí Lenin, en la seva crítica a les tendències economistes, distingeix entre la consciència sindical i la consciència socialista. Mentre que la primera, tot i ser lluita de classes, només busca la consecució de millores econòmiques, és la segona la que converteix la lluita de classes (que té un element espontani) en la lluita pel socialisme i per ‘la destrucció del règim social que obliga els desposseïts a vendre’s als rics’[1]. Lenin definia com a economistes aquelles corrents dins el POSDR que reduïen la lluita revolucionària a lluita únicament econòmica i sindical deixat de banda els elements polítics, democràtics i ideològics. Convé recordar aquí que, segons Engels, són tres les formes de lluita de la socialdemocràcia: la lluita teòrica, la lluita política i la lluita econòmica. En canvi, reduir la tasca només a l’últim nivell ens aboca a una lluita espontània basada en la consecució de millores dins el mateix mode de producció capitalista.
Així doncs, la demanda d’un sufragi universal sense distinció de sexe va ser inclosa al Programa del SPD Alemany el 1891, i també es van aprovar resolucions en favor del sufragi femení a la Conferència de Dones Socialistes de Mannheim (1906) i a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes (1910), on també es va aprovar la resolució per instaurar un Dia Internacional de la Dona Treballadora. Alhora, també van ser incloses altres demandes com va ser la legislació protectora pel treball femení, una de les reivindicacions que havia estat negada per les feministes burgeses ja que reduïa les condicions d’explotació de les dones obreres.
Cal dir, però, que les resolucions aprovades per part de les dones socialistes es diferenciaven encara de les demandes burgeses. En primer lloc, les sufragistes havien deixat de banda en molts casos la demanda d’un sufragi universal de manera que el vot femení que reclamaven acabava esdevenint un sufragi censitari femení. Paradoxalment, al Regne Unit aquesta reivindicació va tenir el suport de les socialistes angleses. Per altra banda, les dones socialistes, que havien incorporat la demanda del sufragi femení com a pròpia de la classe obrera, entenien que el dret a vot no era més que un element per la conquesta dels drets democràtics. Per Rosa Luxemburg, aquesta conquesta dels drets democràtics no podia acabar d’una altra manera que no fos amb la proclamació de la República a Alemanya. Segons la teòrica marxista, si la monarquia estava aterrada davant la possibilitat d’un sufragi femení era precisament perquè sabia que aquest reforçava el seu màxim enemic, i aquest era la socialdemocràcia.
D’aquesta manera, el sufragi femení, lluny de ser una qüestió de dret natural, queda conceptualitzat com una qüestió tàctica per part de les dones socialistes en la lluita per un objectiu major, que és la destrucció del règim capitalista. Amb paraules de Clara Zetkin, la socialdemocràcia ‘dóna suport a les reivindicacions del moviment de dones burgès. Però la consecució d’aquestes reivindicacions només representa per a ella [la socialdemocràcia] un mitjà per a la consecució d’una fi’[2].
I el cert és que les tensions dins el sistema capitalista anaven creixent a mesura que s’acostava el final del s.XIX i al començament del s.XX. Amb elles, creixien també les tensions imperialistes que havien de detonar en la I Guerra Mundial. A la II Internacional li van mancar les eines teòriques necessàries i van aparèixer també les tensions entre sectors que es van identificar amb els interessos de les seves burgesies nacionals i aquells sectors que es van mantenir coherents amb la seva posició de classe, entenent que la guerra era un producte de l’imperialisme. Enfront aquesta guerra entre burgesies, la tasca dels comunistes havia de ser la de transformar la guerra imperialista en una guerra revolucionària per a la consecució del poder per part de la classe obrera.
En aquest context se celebra, l’any 1915, la II Conferència Internacional de Dones Socialistes. Hi van participar dones destacades del Partit Bolxevic com eren Alexandra Kollontai, Nadhezda Krupskaia i Inessa Armand. Altres membres destacats del Partit, com el mateix Lenin, van acompanyar les seves representants. El Partit Boltxevic veia en aquesta conferència, de la qual s’havien exclòs les organitzacions xovinistes, la possibilitat que es convertís en el nucli creador de la III Internacional. L’objectiu era que la resolució que sorgís tingués un caràcter revolucionari i fos una crida a l’acció que, com dèiem, portés a la transformació de la guerra imperialista en una guerra de caràcter revolucionari del moviment obrer contra la burgesia pròpia. Tanmateix, les boltxevics es van quedar en minoria. Tot i que es va aprovar un manifest en contra de la guerra i una resolució redactada per Clara Zetkin que atribuïa les seves causes al capitalisme en la seva fase imperialista, els acords finals van situar-se clarament per sota de les expectatives. Krupskaia va definir-los com a ‘pacifisme beat de les angleses i les holandeses’[3].
Es va fer necessari, doncs, esperar fins el 1918 per a la creació de la III Internacional. Tot i la Guerra Civil a Rússia, la revolució havia triomfat. Tanmateix, havia fallat la revolució a escala mundial que havien pronosticat els Partits Comunistes i s’iniciava a l’Europa Occidental un període contrarevolucionari. A la III Internacional, però, les dones van seguir tenint un paper destacat, aquesta vegada sota l’impuls i lideratge de les dones del Partit Boltxevic. Cal recordar que la Revolució Russa va triomfar amb un paper rellevant de les dones i va suposar la consecució de millores sense precedent per a la classe obrera i també concretament per a les dones, tant en l’àmbit econòmic com en el dels drets civils, polítics i democràtics.
[1] Lenin, V.I (1902). Què fer?. Pàg.26. Disponible a: https://www.marxists.org/catala/lenin/1902/quefer/quefer.pdf
[2] Citat a: Frencia, C i Gairdo, D (2016). El marxismo y la liberación de las mujeres trabajadoras: de la Internacional de Mujeres Socialistas a la Revolución Rusa. Santiago de Xile: Ariadna Ediciones. Pàg.45.
[3] Citat a: Frencia, C i Gairdo, D (2016). El marxismo y la liberación de las mujeres trabajadoras: de la Internacional de Mujeres Socialistas a la Revolución Rusa. Santiago de Xile: Ariadna Ediciones. Pàg.95.
* Anna Saliente és militant de la Cup i Endavant (OSAN)
