Any nou, però roba vella: «Els ex-presos d”ETA volen vies polítiques i eviten l”autocrítica» (La Vanguardia, portada del 5 de gener). Acostumats al festival embafador de l”autoflagelació que s”estila darrerament els senyorets de La Vanguardia van trobar que aquests homes i aquestes dones que s”han passat la vida a la presó i que, molt probablement, han estat torturats per cortesia d”aquesta Espanya d”exfranquistes, neofranquistes, postfranquistes i franquistes a seques no van fer prou penitència. Volien pornografia sentimental i es van trobar com a portamveu -juntament amb Itziar Martínez- J.A. López Ruiz, «Kubati», «històric etarra detingut el 1987 i condemnat a més de mil anys de presó per onze assassinats», que va desplegar el seu discurs «sense demanar perdó a les víctimes»: mals temps per a la lírica.
«Acceptem tota la nostra responsabilitat pel que fa a les conseqüènies del conflicte» no quadra amb tota aquesta estètica de culebrot veneçolà que els mitjans de comunicació han anat teixint al voltant del conflicte basc. Volien un anyellet amb els ulls plorosos demanant perdó a alguna senyora de l”Opus Dei amb «trajechaqueta» que l”ignoraria amb esguard inclement. I, de moment, sembla que no. Però ja es veurà. Tot depèn de les vanes esperances que es pugui dipositar en la resolució del conflicte per qualsevol via que no sigui colpejar, colpejar i colpejar… «irabazi arte».
Com aquells nens que als anys vuitanta es llençaven pel balcó -o això deia la llegenda- vestits de Superman, alguns professionals de la desinformació s”han cregut tant la seva pròpia pel·lícula que un heroi quotidià, «càmera de televisió» per a més senyes, «es va adreçar als exarcerats reclamant-los que demanessin perdó a les víctimes». Una actuació que si, enlloc de ser ex-presos d”ETA haguessin estat alguns dels franquistes de pedigrí que encara campen per aquests mons de Déu, seria considerada un assetjament intolerable. Però ja se sap que a les guerres, a més de tenir-hi raó, cal guanyar-les.
Si no, cal seguir suportant la retòrica dels professionals del conflicte com Florencio Domínguez, que al mateix número de La Vanguardia es preguntava: ««Hem de solucionar les conseqüències del conflicte», va dir Kubati, però com se solucionen els onze assassinats que ell mateix va cometre?»». Són els mateixos que fa trenta anys que aplaudeixen amb mans i peus la solució de desenes de milers de crims del franquisme amb una simple amnistia com una victòria de la democràcia. No sembla que ara estiguin disposats a defensar la mateixa recepta. Es saben vencedors del 1939, del 1978 i del darrer capítol de la guerra basca. Tant que qualsevol cosa els angoixa. Si no no s”entén que «el cap de la Casa del Rei» qualifiqui de «martiri» el cas Nóos. Podria estar esperant sentència per aquella noia tant simpàtica i casolana que vivia a Barcelona, treballava a La Caixa i es casava amb aquell jugador d”handbol -tant bon minyó!-. Això seria un martiri. Però no, els tenim molt ben acostumats i sempre hi ha clemència pels vencedors. I genuflexions pels senyors feudals del capitalisme global: «Barcelona ha de millorar com a ciutat d”acollida». És la conclusió de la consulta -i aquesta serà vinculant, no en tingueu cap dubte- a «nou alts executius que viuen a l”estranger» i «analitzen per a La Vanguardia les mancances de la seva ciutat». Lloguers suecs i salaris dominicans? Universitat a preus de luxe? Són les nimietats que se”ls acudirien als sindicalistes, els violents antisistema i algun hippy despistat que vota Iniciativa. Però ells són executius i tenen altres diagnòstics: «precari nivell d”anglès, fiscalitat poc atractiva, declivi de l”alta cultura». Hem de deixar estar aquesta conya del català, cobrar encara menys impostos a les multinacionals per competir amb Angola i desviar el pressupost d”ensenyament per reflotar el Liceu…i fer-li una mamadeta al senyor Adelson si es digna a muntar un complex de whiskeries al Baix Llobregat.
De vegades em sembla que no som conscients de la necessitat de crear, mantenir, reforçar i millorar mitjans de comunicació propis.
