No és cap secret que el món avança cap a una nova crisi –això és, cap a una nova agudització de la crisi sistèmica. Tot i que de moment encara no hi ha hagut cap gran fallida, cap espurna financera que encenga un incendi similar al de les subprimes, ningú no dubta que, tard o d’hora, arribarà.
Per bé que aquest cop sembla que no agafarà ningú per sorpresa, sempre és més difícil valorar-ne la profunditat i, per tant, els efectes. El cert és que hi ha canvis substancials respecte l’anterior fase recessiva: la primera i més important és que no la precedeix una època expansiva de l’economia, sinó més aviat una de gestió i d’estabilització de la mateixa crisi, és a dir, de la misèria, per dir-ho en poble. Però també ha canviat el panorama internacional, amb una Unió Europea que ha passat de l’ofensiva imperialista a haver de gestionar l’eixida d’un dels principals motors econòmics. Alhora, la gran potència mundial ha renunciat a la cara amable –que simbolitzava l’Obama– i ha abandonat el lliurecanvisme, tot obligant la resta del món a resituar-se i generant noves tensions i conflictes internacionals. Per altra banda, el seu braç armat, l’OTAN, es veu incapaç de mantindre l’ordre entre els seus membres, mentre s’esfuma l’amenaça del terrorisme fonamentalista islamista. I a Sud Amèrica els estats que durant l’anterior crisi van conservar una certa pau social mitjançant polítiques de redistribució de la riquesa, ara han sucumbit a governs d’extrema dreta i als cops organitzats des de Washington, tot exceptuant els casos de Bolívia, Veneçuela i, és clar, Cuba.
El panorama és, doncs, sensiblement diferent. I també ho és a casa nostra. Fa dotze anys l’Estat es veia triomfant davant l’imminent derrota de l’última resistència dissident (la de l’esquerra abertzale), amb l’aplaudiment de quasi tot el ventall sociològic, que també avalava la persecució a la resta de l’esquerra antisistema de l’Estat, inclosa l’esquerra independentista catalana. Ni la corrupció, ni la retallada de drets i llibertats, ni les reformes laborals semblaven afectar la solidesa de la democràcia burgesa que ens van imposar el 1978. Però esclatà la crisi i moltes coses canviaren: vingué el 15-M, la Primavera Valenciana, les vagues i el procés sobiranista, amb la seua darrera i esperançadora expressió que és la revolta popular dels darrers dies. Durant tots aquests anys, el poble ha estat vivint un procés d’aprenentatge accelerat i ha acumulat experiència i organització. La millor prova, sens dubte, és que cada cop hi desconfia més de les “salvacions supremes”. Però encara hi ha un llarg camí per recórrer.
Quan l’esclat revolucionari del principi del segle XX va donar lloc a la victòria bolxevic, molts eren els intents fallits que l’havien precedit. La motxilla de xicotets èxits i de grans fracassos era gran i pesada. Durant generacions –amb o sense crisis econòmiques–, el moviment obrer havia crescut i madurat de manera simultània tant en l’esfera de les idees, com en la pràctica revolucionària mitjançant l’assaig i l’error; alhora, havia acumulat un capital polític que també era en forma d’estructures i de mitjans al servei de la lluita obrera. Tanmateix, a Occident, la II Guerra Mundial va suposar un fre en aquesta acumulació, i la posterior Guerra Freda, la dissolució de molt d’aquest capital revolucionari. Per bé que les injustícies i desigualtats pervivien, el Maig del 68 fou la constatació que el malestar i l’esperit revolucionari del jovent no eren suficients per transformar la societat.
Per contra, a diferència de la classe treballadora, les elits econòmiques no han oblidat mai la consciència de classe i, per tant, no han renunciat a cap dels aprenentatges ni dels recursos dels que s’han dotat al llarg de la història per fer front l’enemic. És més, fins i tot en temps de pau social han continuat perfeccionant els sistemes de control social, els mitjans repressius i els de propaganda. Així, per bé que cal lluitar com si cada batalla fóra l’última, cal no oblidar que així també ho percep l’Estat; i, de moment, és encara més fort i segurament més intel·ligent.
La nostra obligació és, doncs, aprofitar les revoltes per generar referents polítics, per crear consciència de classe i nacional, per legitimar i enfortir discursos i organitzacions i per dotar-nos d’eines que necessitarem més endavant. Així, arribats a aquest punt, el procés principatí ens permet reflexionar sobre moltes qüestions, no només del fenomen en el seu conjunt, sinó també del paper de l’esquerra independentista: era i és necessària la unitat entre sectors que no comparteixen estratègies? Era i és necessària la legitimació de les institucions i d’altres organitzacions dirigides per l’elit política? Era i és necessària la renúncia a la construcció dels Països Catalans? Les respostes, evidentment, només estan a l’abast del moviment. Però cal posar-s’hi, perquè tenim una motxilla d’aprenentatges per omplir i com més aviat com ho fem, abans podrem emprendre el llarg viatge.
