Apunts per a un “què-qui-com”

En l’era del capitalisme global els estats nació no sols no han desaparegut sinó que mantenen intactes les seves funcions coercitives. Per tant, no disposar d’un estat propi suposa l’alienació del poder polític i econòmic, la pèrdua del control del territori i dels recursos naturals i la progressiva substitució de les identitats lingüístiques i culturals subordinades.

La nostra nació no disposa d’un estat propi i això ens comporta un plus d’opressió. Si bé molts aspectes d’aquesta opressió nacional són compartits pel conjunt del poble català, cal tenir en compte que les classes dominants catalanes sempre s’han adaptat a la situació fent d’intermediàries amb els estats opressors.  El fracàs del pacte fiscal i l’èxit de la mobilització independentista han precipitat els esdeveniments, desbordant l’hegemonia política de l’autonomisme, que és i ha estat un règim transitori concedit durant la transició postfranquista i que durant trenta anys ha demostrat la incapacitat espanyola per encaixar democràticament la realitat nacional catalana.

Ara que CiU ens parla, amb ambigüitat calculada, d’iniciar una “transició nacional” i que en paral·lel apareixen “indignats” pregonant la idea abstracta d’un “procés constituent”, és quan cal aclarir que aquests conceptes només seran vàlids si parteixen de l’exercici del dret d’autodeterminació. Alhora, cal precisar que l’autodeterminació només té sentit si la fita és la independència dels Països Catalans, és a dir, la consecució d’un estat propi per al poble català. Les propostes intermèdies (federalisme, confederació, estat associat, sobirania compartida, etc.) són un atzucac i expressen la resistència del vell ordre polític, lligat per vincles sentimentals o per interessos de classe als estats ocupants.

La independència és un avenç perquè elimina la rèmora de l’opressió nacional i d’aquesta manera els governants ja no podran fugir d’estudi i atribuir les culpes a Madrid o París. Però, de quina independència estem parlant? Doncs tot dependrà de la correlació de forces. Si el bloc dominant manté la seva hegemonia, només hi haurà un canvi de banderes i l’estructura socioeconòmica es mantindrà intacta. En canvi, si les classes populars i les esquerres esbossem un discurs de ruptura democràtica a favor de la República dels Països Catalans i definim un procés d’autodeterminació alternatiu, fet al marge de la legalitat espanyola, tindrem un bon punt de partida per a recuperar drets laborals, socials, democràtics i, en definitiva, avançar cap al socialisme.

Per a fer-ho possible hem de ser més actius en el si dels moviments sobiranistes i plantar-nos a les institucions autonòmiques, per desbordar-les des de dins i coadjuvar a la construcció nacional, impulsant instàncies noves de poder popular.