“Doncs bé, el meu criteri, reitero que personal, és que si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament. És a dir, a parer meu, el tema no és quantes n’hi ha. El punt decisiu és que una d’elles tingui prou força, prou massa crítica, prou acceptació popular, prou majoria com perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions. Resulta evident per altra banda que després de les eleccions es poden fer acords amb altres formacions que hagin obtingut representació, però sempre des de la legitimitat d’haver assolit la majoria directa a les urnes”.
Aquestes són les paraules exactes que Artur Mas va pronunciar el 25 de novembre de 2014 en la seva conferència on va posar les condicions per a convocar eleccions després del 9 de novembre. Una conferència que obria el període d’assetjament cap a ERC per a finalment forçar els republicans a plegar-se a l’estratègia de Convergència. La idea-força: només amb una llista unitària de CiU-ERC era possible assolir la majoria electoral per guanyar les eleccions plebiscitàries.
Des del món sobiranista es va llançar el missatge que l’objectiu després del 9 de novembre era el d’assolir 300.000 vots més, acompanyat de la constatació que “no hi ha cap independentista que hagi deixat de ser-ho en els darrers mesos, però en canvi sí que hi ha no independentistes que han passat a ser independentistes”. Tots els partits del sí encaraven les eleccions plebiscitàries comptant amb mantenir el nombre de votants que portaven de 2012 i afegir-n’hi 300.000 més amb l’estratègia i aliances de 2015, i és a partir d’aquesta premissa on podem valorar l’encert o l’errada de les estratègies plantejades.
Les eleccions del 27 de setembre les van guanyar indiscutiblement els partidaris del sí. Això està fora de dubte. Cap altra proposta política aplega una majoria social tan àmplia. També està fora de dubte que els vots de Junts pel sí configuren una majoria central de la societat principatina i que multipliquen gairebé per 5 els vots globals obtinguts per la CUP. La jugada electoral, però, aquest 27 de setembre, anava d’estratègies per aplegar nou votant.
Si la cosa anava de sumar votants nous a la motxilla de vots precedents, tal com s’havia anat reiterant, Junts pel sí n’ha sumat només 6.590. Això contrasta amb la CUP, que ha sumat 209.940 votans nous.
Si la cosa anava de guanyar vots a l’àrea metropolitana, el balanç encara és menys favorable a Junts pel sí. Al Baix Llobregat, Barcelonès i Vallès Occidental, la coalició d’Artur Mas va perdre 13.287 vots. Per contra, la CUP n’hi va guanyar 113.927. La CUP, contra la imatge de fa uns anys com a candidatura “de comarques”, ha obtingut 6 de cada 10 dels seus vots en aquestes tres comarques metropolitanes. El resultat superior en vots de la CUP respecte CSQEP a Barcelona ciutat n’és l’aspecte més rellevant.
Més enllà del divertimento estadístic, l’anàlisi sobre el creixement del vot independendentista té el seu pes en els mesos que vénen. Hi haurà autocrítica amb efectes tangibles dins les entitats sobiranistes després que la campanya d’expansió de Junts pel Sí no hagi funcionat? Fins a quin punt el creixement de nou votant legitima les tesis de la CUP davant del sobiranisme? Com poden aquestes tendències modificar el full de ruta que s’ha de pactar? En els propers cinc mesos tindrem la resposta a moltes qüestions.
